Ja ens hem polit un quart de segle

Reforçament de la seguretat als equipaments estratègics i fonamentals, duplicar fonts d’energia, alguna no depenent de la xarxa, duplicar el personal d’emergències i de guàrdia, expectació màxima, confiança però alerta sempre, directius amb tres i quatre telèfons a les butxaques, informàtics de guàrdia vint-i-quatre hores davant el desconeixement i el temor del que podria passar en el moment en que acabés el 99 i comencés el 2000. Al final res, vam gastar molts diners en prevenció (ben fet) i finalment el canvi es va produir amb tota naturalitat. No va explotar cap ordinador ni cap central nuclear va entrar en fase d’alarma.

I potser, potser encara podríem recordar que vam a fer aquell cap d’any. A la plaça de la Vila? A l’envelat? En la intimitat? En un botellot?.

I renoi, ja queda lluny ja tot allò, han passat vint-i-quatre anys i entrarem ja al vint-i-cinc, ens haurem polit ja una quarta part del segle XXI. I sí la sensació de que el temps passa molt, massa ràpid és certa i més encara quan vas sumant anys... i que en puguem sumar molt més, clar...

Ens hem polit el 2024, any de traspàs i ja sabem que sobre els anys de traspàs hi ha molts mites i cap de bo, creences populars i supersticions, com que no són bons per a la pagesia, o que hi passen desgràcies. Quan es va anar creant aquesta superstició el món de la política potser no tenia ni la importància ni la rellevància que avui tenen sobretot en el camp mediàtic.

I, clar amb aquest antecedent de les creences de la cultura popular el 2024 compleix amb escreix aquesta “taca” que porta com a any de traspàs.

Com que s’acaba l’any també els mitjans de comunicació ens fan el recull d’allò que ha estat notícia. Però amb seguretat la notícia que destacaran seran un cop més aquelles que més han impactat, i per descomptat en el sentit negatiu. La DANA amb fatals conseqüències al País Valencià que encara cuegen en l’àmbit polític. El President Mazón ja no l’aguanten ni els seus, el mantindran òbviament fins les eleccions però el descrèdit per la seva negligent actuació cada cop és més evident i a mesura que es van coneixement més detalls, encara més. Però res pot apaivagar el dolor per les pèrdues humanes fruit d’anys de no afrontar problemes, que coneguts, s’han deixat en segon terme fins que han generat la tragèdia.

Torna Trump i es genera també una mena de tsunami conservador, d’un neoliberalisme barrejat amb un populisme corrosiu. Si abans d’entrar a la Casa Blanca ja ha generat conflictes i intromissions en la política exterior a partir de la seva presa de possessió real això serà una ruleta de mesures a quina més preocupant.

I el 24 han seguit les guerres, les properes i les llunyanes. D’Ucraïna a l’infern de Gaza, de Síria a... i el més preocupant és que no tenen solució immediata i que per tant el 2025 seguiran cobrant-se vides humans i es posarà de nou en perill la pau i la seguretat mundial. Que recordem parlar amb sinistre normalitat  de la guerra nuclear és una novetat que no havíem conegut encara.

I si seguim en la política europea, ja hem vist com l’extrema dreta segueix avançant de manera amenaçadora i amb perspectiva de que vagin augmentant. Les crisi polítiques de França i Alemanya creen un incertesa de futur preocupant per una Europa cada cop més desdibuixada, dividida i pusil·lànime i perdent pes sociopolític en el concert mundial.

Estrenyem l’objectiu i entrem a l’Estat espanyol que en el marc polítics sembla la baralla permanent, un govern que aguanta com pot, trontollant però aguantant, i una oposició que no arriba a la xifra màgica de la censura i aquí hi entra Puigdemont que amenaça a sumar els seus vots, per activa o per passiva -moció de confiança- per fer caure al govern. Però ho fa. de manera esquiva, preposant una moció de confiança per no aparèixer coma aliat del PP i Vox en la censura. Era una qüestió cantada, i encara no ho hem vist tot. Sincerament potser que Pedro Sánchez es plantegi noves eleccions i que sigui la ciutadania qui decideixi el futur del govern i de la política espanyola. Mentre l’economia creix la ciutadania no ho percep, tenim una justícia, que llevat de les honorables excepcions, que n’hi ha i moltes, es mou en una mena de submón de trama complexa sense ser haver avalada per les urnes. Les togues volen jugar i realment ho fan i amb un clar biaix. Part de l’oposició es mou més en el xantatge que en el debat i la transacció. Amb aquest panorama no seria res estrany -i potser positiu- anar a noves eleccions i que tothom es tregui la mascareta d’una vegada.

Seguim tancant el focus i ens apropem a Catalunya. Aquí hem canviat de govern i de majoria. Però tampoc ho té fàcil a l’hora de trobar aliances clares que permeti afrontar la legislatura amb una certa normalitat, uns perquè no paeixen que s’hagi quedat sense la presidència que el PSC no va lògicament cedir i els altres encara estany ordenant casa seva. Però vaja toquem fusta i esperem pressupostos que hi ha coses importants per refer. De moment el President Illa ha presentat el Pla de govern, amb menció al finançament, sanitat i habitatge, un pla ambiciós, però sense pressupost res de res.

I a la nostra proximitat tenim una ciutat que està en fase de repensar-se. POUM, Pla estratègic, Pla Estratègic de Cultura... A veure si tant pensar ens explota el cap. Uns quantes idees clares i endavant, tenim pressupostos a 1 de gener, bona notícia.  La històrica reclamació de l’hospital sembla ben encarrilada, a veure si aquets cop sí!.

En l’àmbit personal cadascú es sap el seu i allà queda.

Amb aquest panorama afrontar el 2025 faria mandra si no fos que no és decisió nostra entrar a l’any nou.

I entrarem al 2025, fem-ho amb empenta, amb una certa confiança de que ja no serà any de traspàs -ens agafem a les supersticions- i per tant és possible que això millori i comencem a albirar un món una mica millor i una ciutat que avança no deixant a ningú enrere.

Així doncs, salut i, que no es perdi, esperança pel 2025.