Les proses poètiques de Joan Fortuny

Amb una llarga trajectòria en el camp de la poesia, que l’autor va recollir en el volum De llum i ombra (Comte d’Aure, 2011) la seva obra completa fins aquell dia, ja que ha tingut continuïtat en el temps, l’escriptor i terapeuta Joan Fortuny (Barcelona, 1948), ha publicat Instants asimètrics (Comte d’Aure, 2021).

Poc es pensava, Charles Baudelaire (París 1821-1867), o potser sí, que els seus Petits poemes en prosa obririen una porta definitiva, i tan significativa, en el terreny de la poesia a través dels poemes en prosa, una veritable innovació estètica sorgida en el segle XIX i que tant influiria en la poètica del segle XX. Aquests poemes de Baudelaire són poemes escrits en prosa sense perdre l’alè poètic. Són poemes escrits amb una nova sensibilitat que volgudament negligeix les perruques i retòriques típiques del vuit-cents.

Charles Baudelaire ha estat molt traduït al català i ha estat referent en la poesia de grans noms del nostre àmbit cultural com el de Marià Manent,  J.V. Foix o Salvador Espriu. La prosa poètica és la prosa del poeta? Es diria que sovint ho és, encara que podríem trobar aquesta influència estètica en textos narratius com els que Mercè Rodoreda va aplegar a Viatges i flors.

Joan Fortuny s’empelta en aquest corrent del poema escrit en prosa amb Instants asimètrics, un recull de proses poètiques que mostren la bellesa, o l’emoció i commoció, que a vegades és també dolorosa, de l’instant detingut i alhora efímer. En la contemplació de la realitat ambient, Joan Fortuny expressa l’asimetria natural de l’existència en relació a l’experiència humana, en aquest cas manifestada en la seva recerca d’ordre, d’harmonia, d’aquella «bellesa imperfecta però harmònica», com escriu Fortuny, perquè així és la natura en el seu devenir.

En un estat de contemplació i en observació atenta i reflexió serena, Joan Fortuny va desgranant el fil del seu pensament a través de la paraula escrita, sovint amb la natura com a inspiració i en comunió i escolta del seu respir interior: «Parla tu, terra!, tu que pots mostra els secrets i tota la saviesa d’anys de cultiu i conreu!» Joan Fortuny no parla de manera científica el sentiment ecològic: el viu, el sent i el descriu.

En la talaia dels anys, de l’experiència viscuda en el passat i en el moment present d’escriure el poema, el pas del temps és un dels fils que cusen els Instants asimètrics, de Joan Fortuny: «El temps és allò que ens queda».

Som en el temps i som en l’espai, per com el poeta també diu que el temps «és un paisatge de múltiples horitzons». Espais físics, espais psíquics i espais espirituals. Els éssers humans vivim en diversos nivells de l’existència, des del més material, orgànic, passant per l’emotiu i l’intel·lectual, i, relligant-los tots, el nivell espiritual que en alguns moments ens pot situar en una experiència límit, com és diu en l’àmbit de la psicologia, i que en l’àmbit teològic i literari en diem una experiència mística, d’unió amb el Tot, que escric amb majúscula per categoritzar-lo. És en aquest moment de placidesa que el poeta exclama: «Pausadament tot retorna al descans del destí». És així com els poemes en prosa, o les proses poètiques aplegades a Instants asimètrics, de Joan Fortuny, són l’expressió escrita de la vida de l’ànima en el conjunt de les seves facetes, des de la més sensorial a la més subtil.