L’au de Minerva revé cada dia amb el crepuscle

Així és, en efecte, com ens ho fa notar Oriol Pi de Cabanyes al pròleg del seu recent dietari: L’au nocturna d’Atenea-Minerva, la deessa greco-romana que simbolitza el saber, comença la seva activitat pensativa quan els raigs del sol ja s’han fos en la penombra: quan ja s’ha viscut el dia. La reflexió només pot ser reflexió sobre la realitat viscuda, sobre allò que ja s’ha esdevingut.

L’autor, tanmateix, sap de què parla, i quan fixa per al seu món la categoria d’un símbol, no hi ha pas res de gratuït ni d’induït per l’esfera virtual, en les seves anotacions, que es basen sempre en l’observació i la flaire directe, vivencial, dels fets,  establert com està en plena natura no molt enllà dels afores de la vila: Quan ve la vesprada, el cel s’entinta i apareix el mussol al capdamunt del pal de la línia telefònica. Mira i remira els moviments entorn, sotja els primers llums de les cases que van il·luminant-se (pàg. 9). És a partir d’aquí —una constant en les reflexions del llibre— que fa la reflexió, estableix comparacions i analogies, destil·la pensaments...

I d’aquesta manera, quaranta dos anys després del seu Llibre d’hores (1975-1978), publicat el 1980 i començat a escriure el mateix dia de la mort del dictador, l’autor ens acaba d’oferir el seu nou lliurament: L’au de minerva (Un dietari de 1994 i 1995). El nou títol obre, doncs, una perspectiva ben àmplia i interessant per observar alguns fets en l’evolució del nostre país (i de la nostra vila) al darrer quart del segle passat, a partir de l’instant que  posa el focus en dos breus períodes sociològicament i políticament ben diferents, separats només per tres quinquennis, i escrits en l’esclat de la joventut el primer, motivat per tota l’efervescència reprimida d’un país durant 40 anys de dictadura, i després de les Olimpíades el segon, quan ja s’havia gairebé apaivagat aquell estat inicial de catarsi col·lectiva que semblava indeturable. Així, i tenint també en compte que entre els fets del segon lliurament i llur publicació es deixen vint-i-nou anys en repòs, de seguida es veu que el caire de visió que ofereixen és ben diferent: la serenitat observadora i reflexiva, depurada, que van imposant els anys, i el valor que té, alhora, l’impuls vital de la joventut —la força motriu inicial (anímica) que encén la flama i que ho empeny tot—, sense pèrdua, tanmateix, de la més mínima engruna de passió o entusiasme ni de subtil vibració, que alena per les pàgines d’ambdós llibres —més depurada, més continguda i perspicaç en el segon, en el qual ens centrarem—,  i que s’encomana al lector que s’hi deixi anar amb la ment atenta i ben predisposada a la lectura estimulant en profunditat.

L’actitud de fons amb què escriu el segon dietari, amb què pren part en el debat general, és, encara, de lluita per la llibertat, començant per la personal i incidint en la col·lectiva en què, l’escriptor constata que, qui més qui menys, hom es va transformant en víctima assumida, com més va més, de la benpensant inquisició d’allò que presumiblement és considerat escaient i modèlic, políticament correcte (amb la qual cosa, l’espectre semàntic en qüestió no para de créixer) i que capola insidiosament la vida mental de tots plegats: Hi ha massa por a expressar-se en llibertat, massa por a expressar-se als altres a pit descobert, massa por a la confrontació d’idees. Una excessiva contaminació racional dels sentiments. Massa incapacitat de pensar per compte propi, sense clixés o sense crosses. Massa obediència callada al pensament establert. Massa submissió al poderós. O a allò que més convé (pàg. 29).

Un dels trets que de seguida percep el lector, i que distingeix la prosa d’Oriol Pi, és la precisió i la varietat, els canvis de ritme, en els registres del llenguatge (frases de període llarg), i, encara, la riquesa de tot el lèxic referit a l’esfera d’allò natural. En efecte, el prosista domina tots els elements del paisatge, la qual cosa en la literatura d’avui dia —tan urbana, tan mediatitzada i “tecnològica”— és més aviat excepcional, i es regala amb fragments d’alta intensitat lírica, això sí: ben dosificada, la qual cosa la fa més intensa i expressiva. Així, anem veient els canvis produïts pel pas de les estacions, que emmarquen el quefer de l’autor en el camp organitzatiu i executor de la literatura, els viatges, les entrevistes amb gent de tot ordre, les converses, els àpats familiars, les reflexions històriques i polítiques...

La desfilada és constant, tant si es tracta de celebritats com de personatges gairebé anònims o oblidats, per bé que sempre subtils fins al punt que al lector a voltes li sap greu de no haver-los conegut, com per exemple el poeta vilanoví Lluís Albalate (Físicament és un homenic sec i fibrós —ens descriu l’autor—, més aviat esquifit, amb la veu prima, però escriu i escriu amb una facúndia irredempta), establert a València, i amb qui conversa —sobretot escolta—, i comparteix una paella que ens arriba amb tota la força de l’evocació que, amb tanta riquesa, només permet el llenguatge (pàg. 40-43). O, com el gentleman Henry Hardee, que s’havia guanyat la vida com a il·lustrador en diverses publicacions britàniques. Anglès prototípic, bon bevedor de whisky, era un cavaller educadíssim, temorós de qualsevol descortesia, tolerant, silenciós i sensible. (pàg. 147). Veiem, tot al llarg del llibre, la refinada expressivitat  amb què l’autor dibuixa, amb precisos adjectius, tot d’imatges de retrats i les ofereix a la imaginació de qui s’hi acosti, que ben segur romandrà captivada.

Oriol Pi de Cabanyes enfila alhora tot de reflexions punyents sobre molts temes que, si bé tenen una forta relació amb la política actual, són el resultat de fets històrics, que són els que acostuma a abordar, com és ara, posem per cas, l’Espanya sorgida de la Contrareforma a mitjan segle XVI i de com, puntualitza, és una construcció de certa petita noblesa perifèrica disposada a recuperar un paper preeminent, que té com a conseqüència el fet que la història de Catalunya de l’era moderna no es pot entendre sense tenir en compte aquesta generalitzada sensació d’orfandat col·lectiva (pàg. 35). I en una sola pàgina, nogensmenys, l’autor és capaç d’oferir una síntesi del que aquest fet representà per a la història futura de Catalunya i de la diferència fonamental entre la psicologia de catalans i bascos (més viva que mai). O, per exemple, canviant radicalment de tema, pot oferir una visió sintètica de l’engranatge econòmico-social del Japó i la funció de sublimació estètica que hi juga l’art en tota la seva diversitat (pàg. 36).

Pi de Cabanyes té la virtut literària de cultivar l’efecte sorprenent, i, de cop i volta, posem per cas, és capaç, a mitja pàgina (potenciant consegüentment la intensitat del discurs —en aquest cas la descripció d’un paisatge—) de fer brollar sense solució de continuïtat enmig del discurs, espontàniament, un haiku: Plou damunt l’estany: butllofes esparses. I el lector s’ha d’aturar, i acluca els ulls per assaborir lentament el fet de veure les gotes i l’estany, de sentir-ne la fressa, la sentor..., i es fabrica les seves pròpies imatges. En aquest sentit, el ritme dels temes i els dies és endreçat per una habilitat que no fa sinó augmentar l’interès i la intensitat de la lectura, car hom espera que qui llegeixi, que se sent d’aquesta manera molt ben tractat, acabarà d’arrodonir amb la seva pròpia sensibilitat les impressions i les vivències, només insinuades, esbossades a partir d’un parell o tres de mots, a voltes un de sol, que concentra la força de tot el camp semàntic: Fa un dia dolç i fresc de tardor, claríssim. Amb una perspectiva de gran angular, albirem la mar com refulgeix, enllà, amb una llum de mercuri. Entre els coscolls i els margallons, han fruitat l’arboç i la murtra, olorosa, amb la seva petita baia blavissa (pàg. 39). Quina imatge fotogràfica o pictòrica podria disparar tant la suggestió com la que cadascú es fa amb la llum de mercuri, i en una perspectiva de gran angular, que és la que distingeix Vilanova i la Geltrú quan es baixa de muntanya?

No obstant això, la força motriu que empeny endavant en l’aventura d’escriure, és, segons reflexiona Pi de Cabanyes —i arran la frívola subsidiarietat i el judici lleuger amb què és tinguda tan sovint la literatura—, gairebé  impossible de fer entendre a segons qui per socialment important que sigui, o no: ¿Com explicar-los que la ja vella indiferència amb què ens consenten ens ha ensenyat a escoltar amb més nitidesa aquella veu interior que ens fa desdenyar de moure’ns pel diner, o pel poder, en això que se’n diu la terra? (pàg. 113), i s’hi obstina encara amb pertinàcia, però més enllà de l’estèril i cofoia aquiescència dels mesells —que té tant, alhora, de, perdonavides— segueix el seu camí més convençut que mai.

En efecte, l’autor viu del tot immers en el flux vital del seu projecte, i tot al llarg de l’obra, entre reflexions, viatges, trobades diverses, etc., hi ha sempre una senzilla i refinada sensualitat en les descripcions, que ve de Josep Pla (un dels més clars referents de l’autor junt amb Joan Fuster, els quals sentien, amb un segur dolor dissimulat per la displicència, l’ànsia de fixar l’espai en el temps ―pàg. 79―), i més llunyanament, de Joaquim Ruyra, el creador del respir espontani i natural de la prosa catalana moderna.

A voltes, els elements naturals tenen una transcendència simbòlica, com la ravenissa florida que el prosista observa i anota l’1 d’octubre de 1995, i que li porta tot seguit el record:  El meu avi se n’enduia les butxaques plenes per als amics de La Pinacoteca, la sala del Passeig de Gràcia on ell anava, cada dimecres a fer tertúlia d’artistes. (...) El recordo ara, i és viu, el meu avi, quan miro com els pàmpols agafen lentament el color de la terra. Ronden a centenars les papallones damunt aquesta floració mel·líflua. Qui sap si no han nascut avui mateix, si les crisàlides no han deslliurat cada imago amb les primeres escalfors de la jornada. Qui sap si no han esclatat entre les vuit i les deu del matí, i si no moriran després de la posta, aquest mateix vespre (...) (pàg. 116)

El 8 de desembre de 1995, per destacar només un altre exemple, segons que l’autor deixa constància: Tot i que s’ha engegat un fred com de neu, alguns rosers continuen fent flor. «Vull anar fins al fons de la meva tristesa», m’ha colpit sentir-li dir. De la mateixa manera hauria pogut reconèixer que sentia atracció per explorar fins al mateix fons de la joia. Però la felicitat i el dolor viscuts a consciència, quina por no susciten als pobres mortals! (pàg. 141). Aquí els rosers, serien, en terminologia de Gabriel Ferrater, el correlat objectiu dels imponderables de l’ésser humà. I és que el nostre escriptor viu en una intensitat lírica no gens complaent ni precisament esteticista, ans, anant sempre al fons de les qüestions i necessitant, segons la seva sensibilitat, de transcendir-les, s’interessa pel que hi ha més enllà de l’aparença i la mera funcionalitat. Així és com es fa seva una sentència de Vassili Kandinski, que, al meu entendre, domina implícitament el rerefons del llibre, i que és recollida a la pàgina 142: «L’harmonia formal s’ha de basar únicament en el principi de contacte adequat amb l’ànima humana». És en aquesta perspectiva que opina en referència al món de les arts, però també, singularment, pel que fa referència a la dimensió que atenyen els símbols,  en aquest cas la rosa (natura feta art).

El pur record, l’elegia continguda, atemporal i proustiana, marca també, com veurem en aquest passatge, el ritme interior de la proposta literària: En el fons del fons només som el país de la infantesa. Avui he retornat a aquell temps-espai de la innocència tot caminant fins al «bosc perdut» que es troba a la llera del torrent davant de la masia. Hi he anat a abraçar el pi monumental que les últimes pluges han estovat d’arrels i que el vent ha inclinat fins als 30 graus, amb perill imminent de caiguda (...)  (pàg. 145). I, dins l’atmosfera lliure, incontaminada, de l’emoció, ens movem —pel que fa a qui signa aquest comentari i ben segur que a més lectors—, cadascú per les escletxes emocionals del seu propi i personal, recòndit paradís, suggestionats per mor d’aquest detonant... I, encara més, a partir del fet d’identificar i recordar també nosaltres com era abans el redós feréstec de l’anomenat “Bosc Perdut”, del qual fora bo que, en benefici de tots plegats i de la literatura, se’n recuperés —ara ja oficialment— el nom, tan evocador, i el deixessin créixer a lloure, com sempre, a la llera del torrent davant de la masia...

Els viatges són una altra de les facetes que omplen la vida de l’autor: Quan viatges t’has de lliurar completament a l’aventura: desconnectar amb la teva realitat anterior i connectar amb la que l’atzar et presenta. Viatjar és sempre submergir-se en el desconegut. En tu mateix (pàg. 72). En aquest sentit, l’autor deixa constància d’una Setmana Santa al País Valencià, on plana el record de Joan Fuster (amb transcripció d’una de les seves cartes), amb qui s’havia relacionat molt, i és que per al nostre dietarista allò determinant, allò que compta, no és el viatge sinó la idea que ens fem del viatge. I, sempre, l’enriquiment del record, que, simbòlicament, ho concentra tot: mantinc viu de fa dies el record del perfum dels tarongers en flor: als afores de Vila-Real, o per Gandia, o a Dénia... Ens aturàvem a ensumar. I vèiem com nevava sota els arbres un lleuger polsim de pètals.

El fet de mirar d’estar al cas de la pròpia consciència, topa tot sovint, indefectiblement —si no és que hom s’enganyi en una mena de paròdia d’un mateix— amb el record de tensions, de vivències hostils, o a voltes conflictives  o  amagades —soterrades—, o en tot cas no pas sempre agradables, tant si es tracta d’un dinar familiar (pàg. 105), com de situacions diverses, i el nostre autor, que no s’està d’indagar en tots sentits, no deixa de reflexionar-hi i fer-ne consideracions, amb la qual cosa conclou que (pàg. 149), si es pateix de consciència inflamada, pensar i ser feliç no pot ser. Com es pot ser «feliç» si no podem deixar de veure el mal que ens envolta (o que experimentem en nosaltres)? Com es pot ser feliç, si no podem deixar d’adonar-nos del sofriment, la decrepitud i la mort? No es pot «ser» feliç. Només es pot «estar» feliç.

I arribats aquí, hom fa vots perquè hi hagi més lliuraments dels dietaris d’Oriol Pi de Cabanyes —un gènere que sembla ben bé fet a mida de la seva personalitat literària a causa de la llibertat de moviments que atorga i demana—  els quals, en tant que contribució, també, al seu propi «estar» feliç, i al de més gent, esperem que, ara ja, no es facin esperar tant.