Àngels Dalmau: “Els paisatges i els personatges de la novel·la són un ampli ventall de les contradiccions del món actual”

Ha passat una setmana des de la celebració de Sant Fèlix i també de la publicació de la darrera novel·la d’Àngels Dalmau, Vinyes de sang (La Campana). L’escriptora vilafranquina i actual regidora de Cultura enceta una nova setmana amb actes institucionals, però també amb dues cites literàries en poc menys de deu dies. La primera, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, amb l’itinerari Sant Fèlix Negre, divendres 8 de setembre; i la segona, una mica més enllà, serà la presentació del llibre el 13 de setembre a la seva ciutat. Exaltada (i encara un xic afònica) confessa alguns dels secrets i de les intimitats d’una obra que reivindica el paper de la pagesia i la denúncia del masclisme en una societat que voreja perdre el sentit de l’arrelament a la terra i les tradicions que atorguen valors a la vida. 

Només dos dies abans de Sant Fèlix, tenies Vinyes de sang a les mans. Haurà estat una Festa Major molt diferent. Com ho descriuries?

Eufòria seria la paraula. Una o potser moltes emocions juntes, per la coincidència de l’aparició del llibre amb la Festa Major. Crec que si hagués estat un encàrrec, no hauria arribat a temps! Imagina’t!

Dues preguntes. La novel·la relata un crim que té lloc a Vilafranca del Penedès durant la Diada de Sant Felix, quan els Verds descarreguen un 3d10 amb folre i manilles, però hi ha altres ingredients com l’arrelament a la terra i a les tradicions, les vinyes, els personatges i les seves vides, la crítica social ¿quin paper hi juguen tant en la trama com en la forma en què volies narrar en la història?

Són el fonament i són els protagonistes. Soc una exaltada de les vinyes, del món rural i també del món familiar que s’aplega sobretot per Festa Major, en diferents moments i també al voltant d’una taula. Així ho he viscut. Amb avis, pares, tiets, fills i nets. La família reunida i les tradicions, però també la saviesa de la pagesia. Un món que es perd. Els paisatges i els personatges de la novel·la són un ampli ventall de les contradiccions del món actual.

La novel·la negra sempre inclou aquesta mirada crítica, potser de denúncia, més enllà del relat policíac o criminal. En aquest cas, destacaries la bretxa del camp i de la ciutat i el masclisme com a eixos de la crítica social a Vinyes de sang?

Exacte. Hi són. Com a historiadora volia fer una radiografia de com veig aquest moment de canvi. Una societat en lluita entre la tradició i una nova modernitat, tecnificada i individualista. Em preocupa molt la bretxa entre camp i ciutat, sobretot pel jovent. Temo que desapareix la saviesa del món de la pagesia en relació amb l’entorn i la natura, que a ciutat no es té, i que a més arrela amb tradicions populars i amb els vincles familiars. Però hi ha contradiccions també, hi ha aspectes com un secretisme dramàtic entre les vinyes i un masclisme ancestral dels quals no se n’ha parlat molt i són origen de conflictes, evidentment, i d’aspectes que cal afrontar.

No fem spoiler si parlem de l'agressió sexual que es relata en la novel·la. Per què ho vas incloure?

(Riu) No, no és spoiler, perquè ja surt d’inici. I és fonamental per entendre el periple de la protagonista. I per les contradiccions de què et parlava. I és actual. És un tema contra el qual la societat s’ha d’implicar seriosament en erradicar i treure del silenci. Com el secretisme. Allò que envolta una manera de fer i d’actuar, que s’aixeca com a frontera i esquitxa vincles, els trenca.

Aquesta novel·la és la teva primera obra de ficció, però no del tot. Com hi arribes?

Crec que el més honest és reconèixer que la capacitat d’escriure un univers de ficció demana temps intern. Per tant, neix quan altres aspectes més quotidians i íntims et permeten anar més enllà. I és cert, que també és un relat de ficció que havia de ser versemblant, tant pel que fa al món casteller, com respecte de la vida de pagès i de la trama policíaca i amb això he comptat amb diferents complicitats, veritables experts i gent més propera o més especialitzada en els temes; a banda de l’arrelament que jo he tingut amb el camp i amb els castells: he estat planxadora de camises verdes durant més d’una dècada!

Explica!

El meu fill –que és casteller, músic [Lucas Dalman] i advocat– va entrar a formar part dels verds als 16 anys i ja en té 30! Amb ell, vaig copsar els valors del món casteller de prop. És la resiliència, aquesta capacitat d’ensorrar-se i aixecar-se, el repte col·lectiu, és el treball en equip; valors que evoco en la novel·la i que considero que actualment són molt necessaris. A banda, és clar, que a més de les seves correccions (riu) em vaig documentar!

La documentació ha estat una tasca ingent, però agraïda?

Molt. Tant del fet casteller –enciclopèdia inclosa– com de l’aspecte policíac, en què vaig comptar amb l’assessorament d’un forense i d’un Mosso d’Esquadra pels elements més tècnics del relat criminal. I vaig aprendre curiositats que ni surten en la novel·la, però que vaig sentir que volia saber; coses molt simples que et preguntes quan et mires des de fora un crim i ho volia tenir present pel relat des de dins.

A més, hi ha personatges que també són homenatge. La mare?

Sí. La mare, els fills... Pensa que la literatura en la ficció és també una mena de reparació. He sentit l’escriptura com una eina per canviar la realitat. Perquè és just aquí, en l’escriptura com a reparació que es pot anar a cercar els ideals, de la mateixa manera que també es poden  denunciar injustícies. Tota una teràpia, que permet que la inspiració neixi de l’entorn més proper, o conegut, per arribar a crear un univers que malgrat la versemblança no té res a veure amb la realitat.

Tot això escrit a mà?

Sí. Soc amant de les llibretes, tot i que després, òbviament, tot acaba en un arxiu de l’ordinador.

D’ofici escriptora, doncs?

Ara podria dir que sí. Després d’haver publicat la primera novel·la fa 30 anys, amb un relat que recollia la història de la família de la mare i tots els treballs que he coordinat o escrit de caràcter més local i històric, potser ara sí que puc dir que escriure és ofici, tot i que amb el càrrec de regidora, actualment, potser quedarà en segon pla. Qui sap.

Escriptora eclèctica i lectora també eclèctica?

Sí! (riu). Pensa que vaig créixer en una família envoltada de llibres i d’inquietuds. Filla de metge il·lustrat i de mare pintora vilafranquina [Cachi Soler], vaig estar sempre envoltada de llibres i continuo llegint sigui novel·la, assaig o poesia.

Preparada per continuar compaginant el càrrec amb les presentacions i actes entorn Vinyes de sang?

Sobretot il·lusionada amb les dues coses. Sento que la cultura és més necessària que mai, que estem en un moment molt delicat, en què cal tenir criteri, valors per discernir l’important davant aquest pas enrere que copso que aixeca emocions molt primàries i buides, com passa a les xarxes per exemple.