Xavier Cuenca: “Ara experimento amb un material que sempre he odiat”

Xavier Cuenca Iturat (Vilanova i la Geltrú, 1958) sempre ha jugat amb un peu a la natura i un altre en la seva expressió més artística, esculpida en bronze, principalment. Fa uns tres anys es va endinsar en el treball amb un nou material: el plàstic; però no un plàstic qualsevol, sinó el de rebuig, el que es troba en deixalleries i fàbriques de trituració per al seu reciclatge. El canvi no és fútil ni intranscendent, respon a una inquietud que l’ha portat a experimentar amb un material inhòspit i colorit. Dos reptes en cada nova figura.

A més, de la seva col·lecció nova, ha presentat l’obra que serà el trofeu per a l’equip guanyador de la regata preliminar de la Copa Amèrica que se celebra del 14 al 17 de setembre a la capital del Garraf: “Jonàs, un senzill peix de plàstic”.

Senzill i plàstic sembla un oxímoron?

(Riu) Potser sí! Però volia sobretot, amb aquesta nova col·lecció, posar en evidència allò que sabem: que estem fent un món de plàstic, que estem fets de plàstic i que no podem fer i llançar, sense ni tan sols aturar-nos a pensar-hi.

La teva obra –de fet la teva trajectòria– s’ha caracteritzat per les escultures en bronze, com arribes al plàstic?

Observant. Pensant. Enrabiat. Soc caminant de muntanya, m’agrada passejar i soc amant de la mar i m’agrada bussejar; fa temps que anava arreplegant plàstics per portar a reciclar fins que vaig decidir provar. Fa uns tres anys que experimento amb un material que sempre he menyspreat, odiat, en realitat, però que ara prenc com un acte de dignificar el medi, els ecosistemes, donant-li una oportunitat al rebuig. Així, almenys, sé que una part no acaba malmetent el planeta, no creus?

Aquí al taller, tens un bon arsenal de plàstics. D’on surten?

Alguns els he recollit en les meves passejades, altres són de la deixalleria i també he visitat en aquests anys fàbriques de trituració. Volia experimentar i conèixer tot el procés vital del plàstic, que no mor mai, però se li pot donar una vida més enllà de convertir en deixalla.

L’obra “Jonàs: un senzill peix de plàstic”, que serà el trofeu de la preliminar de la regata, porta un missatge inclòs a la placa. Era necessari?
Era ineludible. Va junt. Aquesta nova col·lecció que porto un temps treballant és una obra que neix de la reivindicació, a més de l’oportunitat que et comentava, de convertir la deixalla en figures, que ens representen i ens han d’interpel·lar.

Com arribes a ser l’escultor del guardó de la regata?

(Riu) Això millor seria preguntar-ho als organitzadors. De fet, em van contactar des de l’organització de la Copa Amèrica, de Barcelona, que estaven cercant diferents opcions i havien parlat amb l’Ajuntament. Vull pensar que els va agradar que en una obra artística hi ha un missatge de reivindicació. Fa dos dies se la van endur del taller.

I què se sent?

Van triar una de les dues que jo hagués triat!

De petit, ja volies ser escultor?

Ai! Mira, sempre m’han recordat a casa, la nevada dels 60 a Vilanova. Vaig pujar al terrat a fer un ninot amb la neu i vaig demanar al pare què podia fer perquè la figura no s’esfondrés. Em calia un forn. Em calia fang i vaig començar amb cinc o sis anys fent figuretes de pessebre!

Tota una vocació.

De vegades confesso que tampoc sé fer altra cosa! Ja quan estudiava Belles Arts en realitat em passava més hores al taller del meu mestre, en Josep Salvador Jassans, que dedicat a l’escola d’art. Són moltes hores per cada peça, de vegades acabar i tornar a començar, però això ho vaig aprendre amb el mestre.

Satisfet?

Mai del tot, no t’ho puc negar. Crec que la satisfacció costa molt d’aconseguir. Soc exigent i al final saps que s’acaba una obra quan t’atures abans de passar-te de rosca!

Veient la col·lecció, a banda de l’experimentació amb el plàstic com a material, hi ha un color al taller que ressalta. Impressiona al costat dels bronzes.

És que el repte ha estat doble: el material i també el color. He de dir que tenia abandonat el color; clar que sempre he treballat i observat i experimentat amb les pàtines del bronze, però no són aquest esclat de colors, amb els quals investigo més enllà de la forma.

Tenim davant un nou exemplar. El repte del gran format?

Futur! És –per ara– la peça més gran. Has vingut just per conèixer el procés de creació del motlle, abans de començar la peça. I sí, ara em sento capaç d’anar al format més gran, que de fet és amb el qual sempre m’hi he sentit més proper, més implicat.

Ho sabem. Hi ha una obra pública teva destacable, en diferents poblacions, sempre de gran format. Per què no hi ha més escultura al carrer?

L’art no interessa. Als polítics no els interessa.

Si no arriba a ser per les rotondes, diuen!

Tu ho has dit. I pensa que des de la crisi de 2008 encara aquest tema és com més prohibit. No se’n parla. No està de moda l’art. No interessa; però no només l’escultura, tampoc la pintura, ni la poesia... si no fos per les festes populars i grans concerts, què hi tenim?

Et podem seguir a les xarxes?

Ara m’han animat. El Facebook i aviat Instagram i nova web. M’han posat al dia!