L’Arboç, Barcelona, París

La historiografia local i comarcal té una gran força als Països Catalans com ho demostren tant els nombrosos Instituts o Centres d’Estudis com les editorials i les revistes que trobem arreu del territori. El darrer llibre de l’Andreu Suriol Ribé, farmacèutic jubilat de l’Arboç, n’és un bon exemple: l’ha publicat una editorial vilafranquina, l’ha prologat l’historiador Ramon Arnabat, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs, i els continguts podem dir que són retalls de la història de l’Arboç i d’alguns dels seus habitants.

Com ens adverteix la contracoberta del llibre, les cartes d’Antoni Roig Figueras (L’Arboç, 1911-Barcelona, 1963) que inclou “poden semblar, a ull nu, anodines i sense gaire interès”; però no és pas així, per molt que els temes familiars (felicitacions els dies dels sants, preocupacions de la mare per tenir el fill tan lluny, a París, malalties de parents o d’amics...) hi siguin els predominants. Les 41 cartes que formen el volum, majoritàriament adreçades als pares i a la germana que viu amb ells, poden tenir interès tant per a un historiador nacional (hi ha referències a esdeveniments polítics importants dels anys que van ser escrites –1930-1932–, com destaca i situa Ramon Arnabat a la “Presentació”, per molt que l’Antoni els eviti força per no descontentar la mare), com per a un de local (unes breus referències als “Lios de l’Arboç”, presents a dues de les cartes, han permès a l’Andreu Suriol de documentar i fer públics uns esdeveniments molt desconeguts fins ara referents a un vicari del poble, mossèn J. M. Garcia Galnares). Però també poden tenir un interès per a lingüistes i sociolingüistes, ja que les cartes escrites per l’Antoni ho són totes en català (sembla que les de la mare no, que són en castellà, com podem deduir d’una transcripció del fill –p. 135–, ja que no s’han conservat). Un català molt ric, ple de frases fetes i de locucions, però també molt castellanitzat, com era habitual a l’època, sobretot a Barcelona, on l’Antoni vivia des de petit. A més, a mesura que passen els anys de residència a França, també hi notem un progressiu afrancesament, sobretot de la sintaxi: “hi ha pocs dies que us he escrit”, “sense pensar a vosaltres” “remerciar”...

I per al lector corrent?, es deu preguntar més d’un que hagi arribat fins aquí: doncs també ens interessa la història d’un jove d’un poble de Catalunya (l’Arboç d’aquells anys tenia uns 1700 habitants) que amb només 18 anys se’n va a París, i no pas precisament per temes artístics, no, sinó per conèixer món i guanyar-s’hi la vida amb el que calgués (comença treballant en una fàbrica de bombetes, per passar a fer de cambrer i acabar de comercial, ofici que li permet de viatjar per tot França). Les vicissituds i els fets que explica (suposem que molts els deixa de banda per no preocupar la mare o ferir-li els sentiments, sent tan religiosa com es dedueix de les cartes: no pare fins que aconsegueix que vagi a Lourdes, ja que és a França, per exemple), les amistats que hi fa i algunes de Barcelona i de l’Arboç amb qui diu que s’escriu, els amos de l’empresa per a la qual treballa..., formen una xarxa de personatges secundaris (l’Hernández, en Rosanes, en Platard, la Pia, els Arlubins, la Caterina o “mare Margarita”...) dels quals ens agradaria saber moltes més coses, tot i que és difícil, perquè el mateix Andreu Suriol ens adverteix que no n’ha pogut trobar pràcticament res (p. 18). També ens confessa que va estar temptat de convertir la història de l’Antoni Roig en una novel·la, “però la meva poca capacitat imaginativa hauria desvirtuat un testimoni prou consistent i demostratiu” (p. 21). La veritat és que el conjunt de ben segur que hauria donat. Qui sap si algú encara s’hi animarà tenint ara la possibilitat de llegir-les gràcies a la feinada que ha fet l’Andreu Suriol i Ribé.

Títol: Les cartes venen de París
Autor: Andreu Suriol Ribé
Editorial: Edicions i Propostes Culturals Andana, SL
Lloc i any d’edició: Vilafranca del Penedès, 2023
Nombre de pàg.: 165

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)