Pep Blay: "L'única addicció de Carles Sabater era a la seducció, a la qual estava enganxat de manera malaltissa"

El periodista musical Pep Blay (Tarragona, 1966) s'endinsa en la figura de Carles Sabater i en el misteri de la seva mort en el llibre 'Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater' (Folch&Folch), un decés sobtat a Vilafranca del Penedès amb només 36 anys que va generar rius de tinta i va desfermar rumors. Amb l'ajuda del testimoni de companys de professió, Blay posa llum a una figura calidoscòpica que anava més enllà d'una "icona del rock català". En declaracions a l'ACN, assegura que el líder de Sau era addicte a "la seducció i l'enamorament, als quals estava enganxat quasi de manera malaltissa". "Tenia el cor trencat perquè portava 3 anys d'estrès crònic. Això, barrejat amb esforços extraordinaris i l'ajuda d'estimulants puntuals, va generar un còctel letal", diu.

Un quart de segle després de la mort del magnètic líder de Sau, el 13 de febrer de 1999, després d'un concert a Vilafranca del Penedès que donava el tret d'inici a la gira XII, Pep Blay es treu una "espina que tenia clavada" i busca respostes per explicar no només com i per què va morir, sinó com va viure. Per fer-ho, s'acompanya d'una trentena de testimonis de companys de teatre, música, amics i familiars per reconstruir els darrers mesos del músic i actor.

En declaracions a l'Agència, Blay constata que darrere de Carles Sabater sempre hi havia una "cortina de fum, la del guapo que canta", un fenomen del rock català sense precedents rere el qual hi ha una quantitat de fans que "no s'ha tornat a veure". Rere el personatge, però, detalla s'hi amagava una persona polifacètica amb "molta sensibilitat, moltes inseguretats i una necessitat de complir i agradar quasi obsessiva". "No era el típic roquer, li agradava molt Jacques Brel, Joan Manuel Serrat i el teatre", una combinació que considera que permet descobrir per què era també un gran actor.

El llibre veu la llum 25 anys després de la mort, quan la "ràbia" del seu entorn, que necessitava buscar culpables, ha anat amainant. "Hem necessitat temps per poder-ne parlar amb serenitat. Ara s'han donat les circumstàncies i ha coincidit amb els 25 anys de la seva mort", afegeix l'autor.

Una mort envoltada de rumors

La mort del líder de Sau es va vincular, des del principi, amb l'addicció a les drogues, però Pep Blay s'endinsa en una investigació per "arribar fins al final". Un procés comparteix amb els lectors i que arriba fins a l'autòpsia, que tot i que no es fa pública, interpreta amb l'ajuda de professionals de renom. "L'autòpsia diu que sembla una cosa però, quan es mira amb profunditat, indica que el Carles va morir del cor. El seu cos no era el cos d'una persona addicta, tot i que això no vol dir que no s'hagués pres algun estimulant", esgrimeix.

Segons, Blay, el cor el tenia trencat perquè portava 3 anys d'estrès crònic, una circumstància que li havia provocat una hipertensió i problemes circulatoris amb el cor. "Si li haguessin fet un electrocardiograma, haurien vist que patia arrítmia. Una arrítmia bèstia que va ser letal", apunta a l'ACN.

Blay relata que Sabater no volia quedar malament amb ningú i que això el va fer arribar a dalt de tot però que a la vegada el va fer tornar un "esclau". "Arriba un moment que està molt estressat, i això no va ser una època, van ser tres anys", destaca. Blay ha parlat de la complicada vida que portava l'artista compaginant la música, el teatre i la vida personal. "Podia dormir 4 o 5 hores al dia", concreta.

Malgrat no poder revelar la informació sobre l'autòpsia, ha explicat que no va morir com a conseqüència d'alguna substància tòxica ni pel consum d'alcohol, encara que això no significa que no en prengués. "L'estrès cronificat el va portar a una hipertensió bèstia. El detonant va ser un sobreesforç físic extraordinari. Ell ja s'havia desmaiat en diverses ocasions, estava tocat", insisteix. També concreta que tal com estava podria haver mort en qualsevol moment, aquell dia o un altre.

En roda de premsa de presentació del llibre, Blay explica que Sabater mai va saber gestionar "bé" la seva economia i que en el procés de documentació del llibre ha trobat menys versions contradictòries sobre la vida de l'artista del que es pensava. "Les divergències entre la família, el grup i la parella van venir després de la mort", argumenta. En aquest sentit, el periodista explica que la família va patir després del traspàs i va obsessionar-se en trobar culpables.