Intrigues policíaques amb humor

José Luis Bartolomé (Areny de Noguera, 1954 ) és un home polifacètic i un intel·lectual de soca-rel: professor d’anglès, traductor, articulista i escriptor de gèneres d’allò més diversos, que van des de l’assaig, passant per la poesia o la narrativa. La seva darrera obra de ficció és un conjunt de cinc contes protagonitzats per un personatge que ja coneixíem del volum Crim a la capella blanca i altres intrigues del caporal Nofre McCow (2021). Es tracta del policia local de Palau-saverdera Nofre McCow, ara ascendit a sergent, que amb “el seu ull d’àguila” (p. 57) resol els casos més rocambolescos que ens puguem imaginar, com pot ser, en el volum que comentem, un segrest (“Segrest a Bellevue”, p. 7-24); la desaparició de gossos al poble (“Guissar de gos”, p. 25-43); la falsificació d’un pergamí que hauria trasbalsat els registres de la propietat de Palau-saverdera i voltants (“Des de Grècia amb amor”, p. 45-60); la troballa, a causa d’una esllavissada, d’un cadàver emparedat feia més de seixanta anys, que tothom anomena “La dona incògnita” i al qual ell posarà nom i cognoms (“Camí de la mina vella”, p. 61-77); i el robatori d’un quadre pintat per Federico García Lorca, quan va visitar Palau amb Salvador Dalee (així anomenat a l’obra) l’any 1925 (“L’oli del carrer del Trull”, p. 79-92).

L’originalitat de les narracions detectivesques de Bartolomé rau, sobretot, en el to, clarament paròdic, triat per l’autor i que gairebé podríem qualificar de “paròdia total”, com les tan aconseguides i lloades d’autors del segle XIX com Serafí Pitarra. Goso parlar de “paròdia total” perquè tot hi conflueix, en les narracions, a dotar-les d’humor. Un humor d’allò més variat, ja que tant pot ser degut a exageracions molt exagerades, pròpies de la paròdia, com a picades d’ullet d’un humor gairebé caldersià o “humor britànic, més de somriure que de rialles” (p. 37), com s’apunta en un dels contes, en què s’expliquen uns quants acudits. I quan dic tot, és perquè no acabaria mai de posar-ne exemples. Comencem pels paratextos. El primer, la “Nota filològica” inicial (p. 4), que no té pèrdua i que comença amb aquestes paraules: “Aquests cinc contes estan escrits en la modalitat de català tranquil.” I que acaba amb una citació d’un tal J. L. B., que naturalment juga amb les inicials de l’autor, però que resulta ser Jorge Luis Borges i que és una bona síntesi dels objectius dels contes de J. L. Bartolomé: “Un libro tiene que ser una forma de felicidad”. Si anem al darrer paratext, titulat “Glossari de mots bàrbars” (p. 93-96), que inclou un extens vocabulari de paraules en alemany, anglès, francès, grec, italià i llatí que apareixen en cursiva als contes, tampoc no té pèrdua: “Els noms disfressats dels personatges i d’alguns indrets no es revelen en aquest glossari per mantenir un cert aire d’intriga. (...) No cal dir que qualsevol semblança de fets, llocs o persones amb les retratades en aquests contes són una fatal o brutal coincidència.”

Entre els noms distorsionats n’hi trobem de tota mena: la “presidenta de la recentment proclamada República de Catiungla”, que es va separar de la “monarquia del regne de Borbònia”, és una tal “Fada ColaCao” (p. 7 i 8); alguns partits tenen noms prou divertits, com ara el “F.R.I.P.E. (Front Republicà Independent Però Espanyol) o “ERC (Esquerra Republicana de Catiungla)” (p. 8); un dels mitjans de comunicació esmentats s’anomena Point Today, on per cert una tal “Tura Soleil” té “una secció criminalística” (p. 70); alguns artistes i literats hi apareixen amb els noms reals, però d’altres esdevenen  “Julivert Vallmitjó”, que identifiquem fàcilment quan ens diu que la seva obra se centra en “els barris baixos de la ciutat comtal” (p. 9) o “Salvador Dalee”, la paternitat del qual “havia reclamada una veïna de Figueres, Pilarín Caín” (p. 57).

La paròdia i l’humor també són ben presents en els registres lingüístics utilitzats, en els jocs de paraules (“És un pagesot però se la sap i la té llarga” –p. 23–; “Testamento de Bernardo universal y sempiterno segun Tribunal de Derechos y de Izquierdos de Unión Evropea” (p. 56); “les quatre teques” –p. 79–; etc.), en recursos literaris com les comparacions i les hipèrboles o exageracions, etc. Tampoc no podem deixar la banda la utilització de les distorsions històriques, que ens fan ballar el cap pel que fa als límits entre realitat i ficció, sobretot si no som bons coneixedors de la història i la geografia empordaneses; i encara algunes troballes més especials, i veritablement encertades, com ara les citacions inventades de la contracoberta, atribuïdes a mitjans com el The New York Thymes, el New Time, el The Country...; i, naturalment, l’acudit de posar una fotografia seva als cartells per demanar informació sobre el segrestat del primer conte, en els quals també consta la recompensa: “S’agrairà amb un premi manegat de la Quinta de Nadal qualsevol informació sobre el senyor W.T.”

Si us he de ser sincer, feia temps que no m’ho passava tan bé llegint una obra policíaca, i això que no soc cap expert, com he apuntat, en Palau-saverdera ni en l’Empordà.

Títol: Segrest a Bellevue i altres intrigues del sergent Nofre McCow
Autor: J. L. Bartolomé
Editorial: Autoedició
Lloc i any d’edició: Girona, 2022
Nombre de pàg.: 96

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)