Norbert Bilbeny: “Tant de bo el Vilapensa s’estableixi i s'ampliï de manera continuada i estable”

Ja fa set anys que els pensadors més reconeguts de Catalunya tenen una cita ineludible amb el Vilapensa, el festival de pensament que se celebra a Vilafranca del Penedès durant el mes d’abril. Cada edició està centrada en un tema: la veritat, la felicitat, l’essència humana, el mal, el desig, la mort. Enguany, del 15 al 21 d’abril, l’auditori del Vinseum acollirà converses en torn la idea de l’altre, amb l’objectiu de revertir la violència i afavorir la convivència amb l’altre; tots som l’altre en algun moment. A més de col·loquis, al programa hi ha lloc per a la música, el teatre, el cinema i la fotografia.

Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és filòsof i catedràtic d’Ètica a la Universitat de Barcelona. Les seves principals línies d’estudi han estat la filosofia catalana, l’ètica i la filosofia política. Ha publicat més de 50 llibres, entre els quals El torbellino Kant (Ariel), La enfermedad del olvido (Galaxia Gutenberg), Papers contra la cinta magnètica (Destino, Premi Josep Pla 1984) i La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital (Anagrama, Premi Anagrama 1997). Bilbeny participarà al festival Vilapensa el dimecres 17 d’abril a les 21h al restaurant El cigró d’or, en un sopar sobre filosofia pràctica per a la gent corrent.

Enguany participa al festival Vilapensa: pensament al voltant d’una taula amb una copa de vi. Què li sembla aquest maridatge?

Com ha de ser! Ja ho diu el tòpic: in vino veritas (al vi es troba la veritat). El vi deixa anar la llengua, els pensaments flueixen de manera confiada. Sempre que hi ha una copa de vi, hi ha animositat i fluïdesa. No voldria que aquestes paraules fossin exemple per ningú, però hi ha escriptors que diuen que una mica d’alcohol va bé per escriure. És una qüestió simpàtica. Associem el vi amb el bon menjar, companyia, bon humor. Per tant, no hi ha millor marc per parlar de com veiem la vida i les coses.

És el primer cop que participa al Vilapensa?

Sí, i em fa molta il·lusió. A més de tenir bona relació amb el Jordi Sàbat (director del festival), la ciutat de Vilafranca del Penedès sempre m’ha atret per la seva barreja d’activitat econòmica, vitalitat social i cultural, referents històrics, i fins i tot filosòfica, ja que fou casa de F. Xavier Llorens i Barba, el primer catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona un cop restaurada a finals del segle XIX.

Aquesta edició el festival gira en torn la idea de l’altre. Qui és l’altre?

Acostumem a pensar en l’altre com algú diferent de nosaltres, que no és dels nostres. Identifiquem (més malament que bé)  l’altre amb l’estranger, l’estrany. Alguns veuen l’altre com algú que envaeix el nostre espai habitual i tradicional. Aquesta presència de l’altre com a estrany (que succeeix i succeirà sempre) per a algunes capes de la població desinformada i temorosa és una amenaça. Però l’alternativa és positiva: l’altre és el tu, és el vosaltres, l’ell o ella.

Quan el creient s’adreça a Déu, per exemple, ho fa com a l’altre, com un “tu” infinit. En aquest sentit, l’altre és qui ens permet el diàleg, la conversa, trencar amb el nostre monòleg, amb les nostres conviccions excessivament arrelades, i enriquir el nostre pensament. Hem de celebrar l’altre, i aquest és un dels grans reptes del nostre temps de migracions, guerres, fam, canvi climàtic, que empeny molta gent fora dels seus països i han de ser acollits.

Creu que parem prou atenció en l’altre, actualment?

En general, no li parem prou atenció. Si l’altre és com nosaltres, no cal que li parem atenció: ja hi convivim, estem bé, tot i que ocasionalment hi hagi conflictes. L’altre és com nosaltres, encara que sigui un corrupte o malfactor, i això és lamentable i rebutjable moralment i legalment. Que algú sigui dels nostres (o com nosaltres) no excusa la malifeta o delicte que hagi fet.

En canvi, la situació és diferent quan l’altre té una altra llengua i una altra manera de pensar. Aquestes persones aporten la possibilitat per treballar junts, prosperar econòmicament i enriquir-nos culturalment. Però hi ha gent que encara els hi té prejudicis i estereotips negatius, encara que aquestes persones puguin cuidar l’àvia o treballar en serveis de neteja o restauració.

A aquests se’ls considera definitivament com a estranys: no se’ls considera com un segon, sinó com un tercer. No és com nosaltres ni ho serà mai; és el famós “aquesta persona no s’adapta”. Els antics romans distingien alter (l’altre com nosaltres) i alius (l’altre desconegut), paraula d’on deriva aliè o alienígena. Malauradament, gairebé totes les civilitzacions ho han fet amb altres cultures (indígenes, musulmanes, jueves, subsaharianes).

Al llarg del temps la relació amb l’altre sempre ha estat així?

És prou habitual, tant com l’entesa amb l’estranger o el nouvingut. A Catalunya i a la península Ibèrica la coexistència i convivència ha estat present durant segles: musulmans, cristians, jueus. Amb friccions, sí, però hem après els uns dels altres. Hi ha cognoms que considerem catalaníssims i són d'origen àrab, jueu, toscà, occità, etc.

En totes les cultures hi ha hagut fricció amb l’altre. L'aparellament o el matrimoni és el que acaba determinant una fusió, una integració real de cultures. Fins que el compte corrent i la descendència no estan units, no podem parlar d’integració d’aquests estrangers dins la societat.

Quan vostè era degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona va defensar una transferència entre la societat i la universitat. Creu que ha millorat aquesta transferència?

Ha millorat molt poc la transferència societat-universitat, encara queda molt per fer.  Sí, la universitat ja transfereix coneixement a la societat: amb patents, publicacions, cursos d’extensió universitària, el propi ensenyament (que és el millor que pot aportar). Però encara cal trencar els murs de les facultats per arribar a les ciutats i barris. Cal fer un gran esforç en aquest sentit.

D’una banda, les universitats públiques tenen la rèmora de la uniformitat, de la centralització i burocratització. De l’altra, les universitats privades tenen una limitació perquè sembla que no tinguin necessitat de connectar amb el seu entorn immediat, funcionen com una empresa (perquè no tenen més alternativa).

Jo em pregunto: per què la majoria dels graduats i graduades no tornen a pensar mai en la seva universitat? Amb prou feines es relacionen amb els antics companys i professors. Això és anòmal, un estudiant hauria de recordar el pas per la universitat com una de les millors etapes de la vida. Després de la universitat mai no es tornaran a trobar amb persones amb els mateixos interessos i amb un professorat preparat per transmetre el coneixement que només et pot aportar la universitat.

Quan vaig ser degà vaig voler impulsar una major connexió amb els graduats mitjançant la impartició d’assignatures per posar-se al dia en matèries concretes. I no ho vam poder tirar endavant, “això no es podia fer”, ens deien. Hauríem de facilitar aquesta formació permanent per a graduats (i també no graduats). Hi ha iniciatives com les aules d’extensió universitària, la universitat de l’experiència, però cal sistematitzar-ho més, ampliar l’oferta d’estudis universitaris per a tothom que vulgui formar-se, siguin d’edat adulta o avançada.

El VIlapensa es troba en aquesta línia educativa, de debat, de fer pensar i ajudar a pensar, no només als més joves, sinó també a la gent més gran amb interessos i curiositats culturals. Tant de bo el Vilapensa s’estableixi i ampliï de manera continuada i estable: que cada any es plantegi com un curs, en edicions quadrimestrals (tardor i primavera), amb quatre o cinc assignatures d’àmbit humanístic i científic.

Quina salut té la divulgació filosòfica actualment?

Des de la Universitat de Barcelona s’impulsa el festival Barcelona Pensa, que vam iniciar durant el meu deganat. Deia: “per molt que un festival soni a espectacle i a gresca, fem servir el terme festival amb l'accepció acadèmica: ocasió per a organitzar activitats de divulgació i debat filosòfic amb les portes obertes a la societat”. Dit i fet, el primer any ja el vam posar en marxa, i estic molt content que la iniciativa segueixi ben viva, fins i tot amb el suport d’institucions com l’Ajuntament de Barcelona.

Desconec si fora de Barcelona existeixen propostes d’aquesta mena, però hauria d’haver-n’hi. Fins on jo sé el Vilapensa és l’únic, gràcies a la iniciativa del Jordi Sàbat. Però em semblaria molt propi per a altres ciutats i viles de Catalunya.

Vostè, com a professor i filòsof: com s’ho fa, per transmetre la filosofia?

Bé, jo ara soc catedràtic emèrit, ja no imparteixo classes a grau o màsters, però treballo tant o més que abans de la jubilació. Dono classes a la universitat de l'experiència, i eventualment participo en seminaris i grups de recerca. A parer meu, però, la jubilació no és sempre benvinguda, perquè en la nostra societat capitalista i productivista s’entén com un ritu de pas. Quan et jubiles se’t considera vell. “Com prova la jubilació?”, em pregunten, però molts de nosaltres seguim perfectament actius. Continuo divulgant filosofia escrivint llibres, fent articles en premsa, donant xerrades, faig exposicions de pintura… Estic més enfeinat que mai!

Aquest març acaba de publicar El torbellino Kant (Ariel), on posa en context la vida i obra d’aquest gran filòsof del pensament occidental.
Sí, és una introducció al pensament filosòfic d’aquest pensador de la Il·lustració a propòsit del 300 aniversari del seu naixement, on he incorporat elements de la seva biografia i del seu context cultural i històric.

Com el va condicionar, a Kant, el seu context?

Tota producció científica, cultural o artística està condicionada pel seu context, sens dubte. En el cas de Kant la Il·lustració el va condicionar indubtablement: aquest món de despotisme il·lustrat, de l’Antic Règim, jeràrquic, amb monarquies absolutes, una preeminència de l’església luterana sobre qualsevol altra creença, on els estrangers no eren gaire ben vistos.

El context el va condicionar, però no el va determinar. Tots estem condicionats, no ens podem enganyar. Però sempre hi ha una part de la personalitat individual que fa que tot allò que ens condiciona no ens determini. Sempre disposem d’un marge de llibertat que ens permet seguir la nostra línia, i aquest és el cas de Kant. Ell arriba al final de la Il·lustració, quan ja estava acabant, però la revifa: és el cant del cigne de la Il·lustració. El seu “atreveix-te a pensar”, aquesta crida a pensar per un mateix, va marcar la seva època.

A les seves primeres investigacions ja va estudiar Kant. Per què aquest retorn? Està d’actualitat?

En la filosofia no hi ha passat. Sempre hem de parlar dels filòsofs i filòsofes en present: Plató diu, no deia. El pensament no és mai anacrònic, per més antic o antipàtic que ens sembli. Si és realment pensament, que ens permet il·luminar aspectes de la nostra vida, sempre és viu. Els filòsofs ens permeten continuar parlant en present d’allò que van dir. En física, per exemple, les teories obsoletes queden desfasades; s’estudien per saber què hi havia abans. Però la filosofia mai queda desfasada, els grecs continuen sent els nostres contemporanis. Per això el llegat de Kant encara és un llegat viu.

Què diria Kant si el seu context fos l’actual?

Jo crec que diria el mateix. Davant les eleccions europees que venen, ens diria: “Europa, pensa. Davant dels dilemes, pensa. Pensa bé el dilema, quina opció és més vàlida i podria valer per sempre”. Amb rigor, però també amb humanitat. Actualment, Europa es troba en una cruïlla d’interessos, que ens plantegen una possible guerra. Kant ens diria que hi ha estratègies, hi ha diàleg, diplomàcia, ètica. Ens diria que prenem decisions pensant en el futur, no només en l’ara. “Atreveix-te a pensar”.

Què deia Kant de l’altre?

Posa la dignitat de tota persona humana per davant de tot. De tot ésser que té enteniment. Tot ésser racional ha de ser respectat i tractat amb dignitat perquè té la capacitat d’entendre i de corregir la seva conducta. Els éssers racionals s’han d’adreçar a tots els éssers racionals amb dignitat (encara que siguin immorals). No podem fer el mateix que altres éssers suposadament farien amb nosaltres sense tractar-nos amb dignitat. S’ha de jutjar l’altre sempre amb dignitat, encara que l’hàgim de penalitzar, perquè tenim la capacitat de pensar, que no té preu.

Si Kant participés al Vilapensa d’enguany, com es diria la seva conferència?

(S’ho rumia). “Treballar sempre per una vila oberta”. Que és l’origen històric i etimològic de Vilafranca: vila franca, oberta. Aquí hi cap l’ètica, la política, el comerç, l’art, etc. Hem d’evitar que una vila es tanqui sobre si mateixa, com està succeint en una determinada ciutat catalana que malauradament s’ha fet coneguda per tenir un govern d’extrema dreta (independentista, però d’extrema dreta). Els ciutadans d’aquesta ciutat no són responsables de les idees dels seus representants polítics.

Ens hem d’esforçar per tenir societats obertes, i aquest és un esforç constant. No és tan sols obrir-se, també cal contenir, formar un marc propi per incloure tot el que ha entrat gràcies a la nostra obertura. Es tracta de construir junts, nouvinguts i establerts, per fer un una societat de tothom. Europa (com a Espanya i Catalunya) ens preocupem més per l’admissió d’immigrants que per la seva inclusió i integració social, perquè això últim no dona vots.

El 17 d’abril vostè conduirà un sopar filosòfic en el marc del festival. Quin serà el menú?

Serà un sopar col·loqui, on faré una intervenció mentre els assistents mengen. Un cop sopats, comencen les preguntes dels oients. Aquests sopars són imprevisibles, mai saps com aniran. Si el ponent no ha estat brillant, no hi ha gaires preguntes; però si ha estat brillant, tampoc hi ha preguntes! Els assistents tenen por de dir quelcom que no sigui encertat. A mi m’acostuma a passar, suposo que és per l’èmfasi amb que parlo. Jo desitjo que em facin preguntes, que em demanin aclariments o explicacions. Sempre demano que intervinguin, perquè és on més aprenc, en el debat. Intervenir no és interrompre.

El tema és desafiant: filosofia pràctica per a gent corrent. No sé per on començar! Em puc passar tres quarts d’hora donant-li voltes al terme “gent corrent”. Tots som gent corrent i ningú vol ser gent corrent.

Amb quin regust de boca li agradaria que marxessin els assistents d’aquest sopar?

Primer, que han sopat bé i que ha valgut la pena assistir-hi, en lloc de quedar-se a casa mirant una sèrie. I segon, que m’hagin trobat simpàtic i proper. Perquè demanar que m’hagin trobat interessant ja és massa. Proper, simpàtic i que hagin gaudit el sopar.