L’arriscat i crucial viatge de 10 metres de la mòmia Nesi

En gairebé 3.000 anys, la mòmia Nesi s’ha hagut de moure molt poc. Des de la seva arribada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el 1886. Es va moure als anys 80 quan es fa ver una exposició temporal sobre Egipte i a la reforma del 1996 quan es va crear una sala egípcia on la Nesi tenia un lloc predominant. Aquesta setmana, en deu metres, ha afrontat el moviment més crucial. Aquesta és la distància que separen dues sales del museu, que en aquests moments està ultimant la reforma del sistema de climatització, que ha obligat a moure totes les peces del seu lloc d’exposició.

Per l’antiga cultura egípcia, la conservació del cos era un símbol molt important, la destrucció d'aquest representava el risc de no assolir la immortalitat. En aquests deu metres ha perillat la integritat d’aquestes restes delicadíssimes. El cos momificat està embolcallat amb una bena de lli i té a sobre dues plantilles policromades amb jeroglífics. Un d’ells diu “Paraules dites per Nut, la Gran, mare divina: jo t’estic protegint, m’estenc sobre teu i et rebutjo tots els mals. Que puguis ser viu i estable al més enllà eternament!”.

El Museu Víctor Balaguer fa tot el possible per aconseguir la vida eterna de la Nesi. Habitualment es pot veure en una vitrina dissenyada els anys vuitanta, quan la Nesi presentava uns primers signes de descomposició. La protecció de la deessa Nut feia figa. Getty Research Institut, una entitat filantròpica dedicada a la presentació, conservació i interpretació del llegat artístic mundial, es va encarregar de la construcció d’aquest sofisticat expositor.

Es va construir un recipient estanc, mancat d’oxigen per evitar la degradació dels elements orgànics i de la bena. Aquest particular sarcòfag ha de romandre en penombra, a menys de 50 luxs, per mantenir intactes les inscripcions originals de les teles i plantilles. La fragilitat de la Nesi és màxima. Qualsevol vibració o desnivell que pateixi el cos, pot afectar les restes. La vitrina no es pot separar del mecanisme que la manté en anòxia i qualsevol moviment s’ha de fer amb molta cura, mantenint l'horitzontalitat. En cas contrari el cos es podria veure afectat.

Hi ha tres empreses importants especialitzades en trasllat i manipulació d’obres d’art a l’Estat espanyol. Una d’elles és l’encarregada de moure les peces del museu vilanoví. Són els mateixos que es van encarregar de tornar a penjar el Dos de Mayo, de Joaquin Sorolla, pintat el 1884, que forma part del fons del Museu Nacional del Prado. Aquesta és la peça més gran, i per tant la més difícil de moure de la pinacoteca del museu.

Després de dos anys de treballs per renovar la climatització de l'edifici històric, va iniciar-se la recol·locació de les col·leccions amb el primer moviment clau del Sorolla. La simbologia prenia cos. Igual que l’aixecament madrileny contra les tropes napoleòniques, que va reproduir el pintor valencià, el museu acomplia la seva particular revenja contra les adversitats que han sorgit durant les obres. Començava la reconquesta de les sales.

No en va, la recol·locació del Sorolla, va ser molt complexa i arriscada. En els deliris onírics del personal del museu, les figures del quadre prenien vida, s’escapaven del llenç, fins i tot els morts que jauen al peu del canó fumejant. “S’ha fet molt llarg. El dia del Sorolla es va destapar la tensió acumulada de les trifulgues del procés. Es va penjar la peça més complexa i es va revertir la situació, per fi”, exclama la directora. A més la ubicació del Sorolla condiciona la disposició de la resta d’obres a la pinacoteca.

Per penjar el Sorolla van caler dues grues, dues bastides i nou operaris. Una obra de gairebé sis metres per quatre genera un efecte vela que cal dominar per evitar que l’antic marc de s. XIX caigui fet estelles. Tots els moviments es van fer molt compassats, dirigits per un mestre de cerimònies. Com si fos un pas de Setmana Santa, amb molta solemnitat. “Les obres mai han deixat d’estar climatitzades. Sempre han estat en alguna sala amb climatització nova o vella. Es van haver de rebentar sostres per canviar les màquines. Algunes peces van anar als magatzems, i alhora es van habilitar uns magatzems provisionals a les sales del museu per instal·lar obra de la millor manera possible. Pel Sorolla es va construir una cambra especial que el protegia perquè no passava per les portes de la pinacoteca. El visitant no veurà gran diferència quan reobrin les portes”, comenta Mar Pérez, responsable de col·leccions del Museu.  

Després del Sorolla continuava el moviment de peces delicades. Van ser seguir les de guix. Algunes es van moure sobre el seu enorme pedestal i d’altres les traslladaven els operaris a pols. Tot era molt calculat, incloent-hi la manera d’agafar les figures. Es van utilitzar infladors per pujar les peanyes i posar-hi a sota unes plataformes amb rodes. Mogut el guix, i les dues armadures de Samuari Do-maru, tocava el moment culminant: l’operació certament quirúrgica del trasllat de la Nesi.

Mireia Rosich agafava aire, el que li faltava a la mòmia. Es posava una mena de brau mecànic sota el moble que conté la vitrina. Començava el seu ascens de pocs centímetres, els justos per posar les plataformes amb rodes a sota. El moviment de repòs sobre les plataformes havia de ser extremadament lent, imperceptible per les restes gairebé polsegoses del cos de la Nesi, només maningut per la bena de 3.000 anys.
Començava el viatge de deu metres, la distància que la separava de la immortalitat. L’estampa dels seguicis mortuoris egipcis es reproduïa al Museu. Una comitiva fúnebre formada per quatre operaris que empenyien la mòmia, Mar Pérez amb continguda mirada, Mireia Rosich que estava al llindar de l’asfíxia, i la deessa protectora Nut, van iniciar el trajecte crucial. Molt de silenci, concentració. Cap entrebanc, cap imprevist. Venia el més determinant, el descens, igual d’arriscat, però sortosament reeixit.

Aquesta ha sigut una temporada en la que més moviments ha patit la Nesi des que va arribar al museu el 1886. La peça forma part de la col·lecció d'antiguitats egípcies que Eduard Toda va portar de la seva estada com a diplomàtic espanyol al Caire entre 1884 - 1886. Segons diverses fonts, en el moment en què Toda hagué de passar la duana, com no sabia com declarar-la, la mòmia va passar com a bacallà sec. En qualsevol cas, Víctor Balaguer, va rebre el regal de mans del filantrop, i el va incorporar juntament amb la col·lecció egípcia del museu.

Actualment a Catalunya hi ha quatre mòmies de l’Antic Egipte: a Montserrat, Vic, del Museu Egipci de Barcelona (Fundació arqueològica Clos) i la de Vilanova. A la visita del president Carles Puigdemont al Museu Victor Balaguer, quan se l’acompanyava a veure la Nesi, va exclamar “a la Generalitat n’hi ha moltes de mòmies”. Cadascú que ho interpreti, però de cop va augmentar el cens de mòmies al país. La del museu vilanoví correspon a un infant de cinc anys de sexe indefinit, el què, en certa manera, connecta amb l’actual diversitat de gènere. La datació és de la dinastia XX que va marcar el final del Regne Nou (o Imperi Nou) vers el 1186 fins a una data pròxima al 1070 aC. Tot i que en el tema de la cronologia segueix havent debat. Els estudiosos parlen de Baixa Època.

En els més de 140 anys del museu es van fer algunes ampliacions per acollir totes les donacions i col·leccions. De bon principi arribaven paquets sencers, com l’egipci. El 1901, amb el traspàs de Víctor Balaguer el museu passa a mans municipals, amb una gestió complexa que sobrepassa els límits de l’àmbit local, entre altres coses perquè hi havia més de 50 peces del dipòsit del Prado. Se sap que durant la Guerra Civil es va haver de buidar peces del museu perquè els bombardejos amenaçaven la integritat del contingut.

Als anys 50 es va fer una remodelació per baixar el sostre la pinacoteca. Acció que es va revertir el 1996, sota la direcció de Josep Maria Trullén, amb sales que tornaven als vuit metres d’alçada. Aquí també es van haver de moure totes les peces del museu. Actualment, hi ha més de 10.000 objectes registrats als inventaris de la col·lecció, i s’exposen menys del 15%, la resta estan al magatzem de la Casa de Marquès de Castrofuerte.

Abans d’aquesta remodelació, l’únic i desgraciat moviment de peces el va protagonitzar el lladre Erik el Belga. Va prendre diverses pintures tallades amb un cúter. L’interpol les va recuperar. Però el Prado, provisionalment, va retirar tot el dipòsit, excepte el Sorolla. El 1986 s’acorda un nou dipòsit d’unes 40 peces, amb l’absència de l’Anunciació de El Greco, però, en canvi, arriben altres dos quadres d’aquest artista manierista, d’on destaca La Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joan. El Belga no es va atrevir a robar l’Anunciació, però sí unes peces de la col·lecció egípcia, que no van ser mai recuperades. La protecció divina va fer efecte i l’atracador va passar de puntetes pel costat de la mòmia.

La Nesi ha arribat fins als nostres dies com a símbol de serenitat davant una vida feliç al més enllà. S’ha convertit en una icona del museu i de la ciutat. La Unió Vilanovina la va declarar presidenta d’honor, cada any li fa una ofrena floral. També és emblema infantil de les activitats que el museu ofereix als més petits, els quals li mostren devoció durant les seves visites. Passat el tràngol, celebrar doncs que la Nesi segueixi íntegra, i ens sobrevisqui, pels segles dels segles.