L’art parisenc més disruptiu protagonitza el nou muntatge de la Fundació Stämpfli

La Fundació Stämpfli renova les seves sales principals traient a la llum 37 obres de la col·lecció particular per posar en valor l’art creat a París durant el darrer terç del segle XX i principis del segle XXI. Des d’aquest mes de juny, el centre llueix l’exposició ‘1965-2011’, un recull de les creacions d’una trentena d’artistes de diferents tendències que tenen en comú haver-se inspirat des de la capital francesa. El coordinador de col·leccions de la fundació, Ferran Martínez, destaca a l’ACN que l’objectiu de la nova exposició és posar en valor la “gran ruptura plàstica i contemporània posterior a la Segona Guerra Mundial”. ‘1965-2011’ es podrà visitar a Sitges fins l’abril de l’any que ve.

La mostra és un viatge des del collage ‘Rue Lafayette’, de Jaques Villeglé (1965), fins el relleu sobre fusta blanca ‘Atmosphère chromosplastique No. 992’, de Luis Tomasello. Entremig, 35 obres formen un itinerari discontinu que permet endinsar-se a les diferents tendències artístiques que van emergir a París a finals del segle XX. “La ciutat era el gran pol d’atracció d’artistes que hi trobaven els seus creadors referents o bé anaven a conèixer la petjada que aquests havien deixat”, destaca Martínez.

L’exposició -que abraça les tres sales de la Fundació- reuneix una trentena d’artistes de quinze països diferents i també de diverses disciplines. Si bé la majoria d’artistes són francesos, Martínez ressalta la varietat de nacionalitats de creadors que se sentien atrets “per la tradició i prestigi de París”. “Tenia l’aurèola d’haver estat capital de l’art als segles XVIII i XIX, i de despuntar com a seu de les avantguardes fins després de la Segona Guerra Mundial”, afegeix.

A la sala inicial, Pere Stämpfli ha volgut focalitzar la mostra en ‘l’altra vida de les coses’, una corrent artística dins el moviment Pop Art que va marcar els anys 60 a través d’objectes cuotidians que eren trets del seu context habitual. Mark Brusse, Gérard Deschamps, Erró, Marc Grandeschamps, Piotr Kowalski, Jean-Luc Parant, Pavlos, Antonio Recalcati són els artistes recollits en aquesta secció, on el mateix Stämpfli també s’hi ha fet un forat amb dues de les seves obres.

En el cas de la Sala 2, l’exposició agafa un to més heterogeni. Des de la reunió de Goya i el ‘Nautilus’ de Juli Verne, a paisatges on domina el sol, una mare ensenyant el seu fill a llegit o el petó típic del final d’una pel·lícula de dècades enrere. Martínez apunta que totes les obres formen “un gran enigma que interpel·la l’espectador a jugar i revelar-lo”. Aquí es poden veure obres de François Arnal, Mark Brusse, Pierre Buraglio, Daniel Dezeuze, Konrad Klapheck, Ladislas Kijno ,Jacques Monory, Antoni Taulé,  Jacques Villeglé i A Sun Wu.

Finalment, l’exposició culmina a la Sala 3, on Stämpfli aposta per un muntatge on l’abstracció geomètrica és la protagonista, posant l'atenció així en una corrent artística “que va despuntar a París als 60 però també tenia una forta presència a l’Amèrica llatina”, assenyala Martínez. La geometria, presidida per diversos tòtems al mig de la sala, contrasta amb vàries fotos figuratives. En aquesta darrera sala les obres són de Rafael Canogar, Horacio García Rossi, Claire - Jeanne Jezequel, Peter Knapp, Daniel Pommereulle Sato Satoru, Luis Tomasello, Niele Toroni, Michael Warren i Joel-Peter Witkin.

Martínez subratlla que una de les singularitats del muntatge és que tot són obres que artistes coetanis i "amics de batalles" d’Stämpfli van decidir cedir-li per preservar-les al fons de la fundació de Sitges. En aquest sentit, convida els visitants a posar en valor “la generositat i el valor de l’amistat” que hi ha rere cadascuna de les obres cedides, així com “totes les complicitats de marxants i galeristes que Pere Stämpfli va haver d’aconseguir per arribar a aquest muntatge que ara obre portes”.