Ingressa a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès la documentació de la històrica fonda de cal Quel

En les darreres setmanes i per donació de la família que n'havia estat propietària, ha ingressat a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès un conjunt documental procedent de la desapareguda històrica fonda de cal Quel que durant més de cent anys va mantenir l'activitat d'hostaleria a la placeta del campanar. Tot i que la fonda -coneguda també com a Fonda del Campanar- va tenir activitat com a mínim des del 1852 i fins a la dècada del 1970, aquest conjunt documental fa referència al segle XX i abasta documentació d'entre 1926 i 1960 i en especial dels anys de la postguerra, inclou cèdules personals de la família, cartes, rebuts i un menú dels diversos dies de Festa Major de l'any 1948. Entre molts altres aspectes, resulta curiós poder constatar que la fonda va tenir llogats, cal suposar que com a magatzem, els baixos de l'antiga casa parroquial que donaven a la placeta i durant els anys de la guerra civil qui cobrava el lloguer era el comitè municipal.

La fonda de Cal Quel devia el seu nom al fondista que va obrir-la, Miquel Juliachs, de qui en consta documentació municipal des del 1878, cap a finals del segle XIX va ser comprada per Antoni Solsona Miró, i posteriorment va passar al seu fill, Pau Solsona Via, qui també va ser alcalde de Vilafranca entre 1918 i 1922 en els anys de la Mancomunitat de Catalunya. L'establiment forma part de la història castellera vilafranquina pels àpats memorables que s’havien ofert als components de les colles vallenques en acabar la diada castellera, així el 30 d'agost de 1946 van servir 128 dinars als Xiquets de Valls a 22 ptes. l'àpat i també als quatre grallers de la colla dels Astons.

L'establiment tenia l’entrada pel carrer del Campanar i els carruatges ho feien per la placeta. Al fons hi havia la quadra, amb dos compartiments, un per als matxos, amb les corresponents menjadores, i l’altre per als carros i la tartana de la mateixa fonda que, com totes a la seva època, anava fins a l'estació del ferrocarril a buscar els clients que arribaven. A l’entresol se situava l’habitació principal o d’honor, per fer-hi nit, que donava al pati del darrere; al primer pis hi havia la cuina i el menjador, amb sortida al balcó principal sobre la placeta; la cuina, però, donava a una finestra del carrer del Campanar de manera que aquesta via vilafranquina oferia sempre l’aroma dels millors sofregits. Comptava en total amb una vintena d'habitacions que en moments determinats es completava amb alguna cambra de les cases veïnes.