Jordi Casassas i Ymbert: 'L'Ateneu Barcelonès ha d'estar dins del teixit associatiu cultural català'

Vam anar a veure Jordi Casassas al seu despatx de la Universitat de Barcelona, concretament a la Facultat de Geografia i Història, on imparteix classes d’història contemporània. Coneixíem Jordi Casassas per la seva trajectòria i per la seva col•laboració a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (el Conflent). Ell n’ha estat el vicepresident fins fa poques setmanes, moment en què s’ha produït un sobtat relleu al capdavant de l'entitat, que ha significat l'adéu de Jordi Sales com a president i ha fet que Casassas presentés la renúncia irrevocable. De seguida, però, la conversa s’encarrilà vers l’associacionisme cultural de caràcter ateneístic i més en concret en l’Ateneu Barcelonès, entitat que properament celebrarà eleccions a la seva junta. Jordi Casassas encapçala una de les tres candidatures que s’hi presenten.

Quina ha estat la vostra relació amb el moviment associatiu?
Per una banda, duc més de trenta anys de soci de l’Ateneu Barcelonès —i per tant sóc algú bastant bregat en tot allò que significa la vida associativa—, i per una altra estic lligat familiarment als Lluïsos de Gràcia, a banda de l’estudi i la reflexió acadèmica.

Què destacaríeu d’aquest aspecte associatiu?
Des de sempre he estat convençut que la política en aquest país —que és petit, que no ha tingut Estat i que ha patit al llarg de la història dificultats importantíssimes, canvis socials i culturals d’una envergadura extraordinària— no ens hauria permès de ser allà on som, i per tant això vol dir que hi ha un teixit del món associatiu que s‘estén arreu del territori, potser amb dificultat, però que es va estenent progressivament, que ha estat el gran element de cohesió de la societat i de la seva capacitat de resistència.

Heu esmentat dos exemples d’ateneus que d’alguna manera són dos models diferents, l’Ateneu Barcelonès i els Lluïsos de Gràcia...
Els Lluïsos de Gràcia els he freqüentat com a pare que hi ha portat els seus fills a l’esplai, al bàsquet i al teatre... i m’he identificat amb tot allò que representava i m’ha semblat una manera de fer barri, de fer país i després de fer canalla i per tant de fer que els nens pugin d’una manera determinada, excel•lent, i és per això que vaig confiar-los a aquesta institució.

La meva gestió i participació associativa se centra, però, en l’Ateneu Barcelonès.

Com definiríeu l’Ateneu Barcelonès?
En aquest moment és una entitat d’una complexitat i d’un pes específic dins del món català i espanyol i en segons quins sentits internacional, molt evident. Ara bé, l’Ateneu és això però també són els seus socis. I quan parlem dels seus socis en concret aleshores al que estem fent referència és a un lloc de trobada, de discussió, de sociabilitat... no pas d’un barri sinó d’una ciutat gran, una de les principals de la Mediterrània. Però, per altra banda, no deixa de ser un lloc on trobes jubilats, estudiants, professionals o gent que ha vist que es tracta d’un lloc on poder compartir, conèixer i saber. Cal dir que l’Ateneu Barcelonès també té aquest paper. En aquest sentit es tracta d’un ateneu més dels molts que hi ha arreu el país.

Tanmateix hi ha la percepció que en les darreres presidències aquest aspecte elitista ha estat molt potenciat i present
He de reconèixer que aquesta percepció no només es té des de fora sinó que també s’experimenta des de dins. Un dels eixos de treball que proposem de cara a les properes eleccions és el de matisar precisament aquest aspecte. Pensem que l’Ateneu Barcelonès ha d’estar dins del teixit associatiu català i que no ha de ser l’ateneu d’unes elits ni d’un dirigisme cultural molt induït. Amb tots els seus costos, que existeixen, la iniciativa de baix no només és una iniciativa a respectar sinó que cal potenciar, ja que això fa que el compromís de la massa associativa sigui més gran perquè la institució és més viva com menys dirigisme i elitisme hi ha. Per tant un dels pilars del que proposem no és tant posar punt final a segons què sinó realitzar un canvi de rumb, de sensibilitat respecte del que és el món associatiu.

Per altra banda, pensem que no s’han de funcionaritzar les coses. I això no vol dir, és clar, que l’Ateneu Barcelonès s’hagi de convertir en un moviment assembleari, ni molt menys! Hi ha d’haver evidentment unes orientacions i una coordinació molt professionalitzada. El que no hi pot haver és el despotisme il·lustrat portat al teixit associatiu català.

Com s’entén el fet que una persona que no sigui soci de l’Ateneu no hi pugui entrar, quan l’Ateneu rep ajuts públics?
La relació públic-privat és un dels grans reptes i una de les grans reflexions que hem de fer. S’ha anat posposant, però creiem que s’ha de debatre a fons.
S’ha de dir que històricament hi va haver unes èpoques que l’Ateneu era molt poc freqüentat i que l’accés no era controlat. Hi va haver també una època en què l’Ateneu va patir espoliacions sistemàtiques i robatoris importants. Va ser a partir d’aquests fets que van saltar algunes alarmes i que s’hi va començar a controlar l’accés. Val a dir, però, que en els actes l’accés és lliure. No és fàcil, però, de conjuminar aquests dos aspectes. S’ha d’estudiar. Personalment, el que més em preocupa és l’autisme de l’Ateneu, és a dir, la manca de relació institucional, la manca de projecció cap al món de l’associacionisme. Això, d’avançada, és el que em preocupa més.

L’Ateneu Barcelonès disposa d’una plantilla de professionals força important.
La plantilla de la casa és importantíssima, en nombre i en especialització. Penso que amb una excessiva jerarquització, però es tracta d’un tema del qual només es pot parlar quan es gestiona directament el dia a dia.
Es tracta de veure si alguns aspectes d’aquesta plantilla arriben a tenir un pes i una responsabilitat tan grans que acaben fent les funcions que ni tan sols li pertoquen, tenint un control de l’activitat que sobrepassa la seva gestió entrant en la concepció, prelació... Aleshores aquí sí que hi ha d’haver una síntesi entre el que era tradicionalment l’Ateneu i aquesta mena d’elitització. Els socis existeixen i a vegades hi ha persones que consideren que tenen les coses molt clares i a qui els molesten i els sobren els ciutadans i la seva participació.

Quin és el vostre missatge de cara enfora?
Per la seva significació i pel pes dels socis, l’Ateneu ha de dir coses. No pot ser només un aparador i una espècie d’embut difusor de la cultura, sinó que a l’Ateneu hi ha una massa de socis amb un pes específic extraordinari a qui no “s’utilitza” (en el sentit positiu de la paraula) i l’Ateneu ha de dir coses. L’Ateneu Barcelonès viu en la Barcelona vella, al costat de la pobresa extrema, de la marginalitat... No pot ser que passin els anys i no hi hagi unes reflexions pròpies, una contribució específica... L’Ateneu ha de poder tenir la capacitat de dir, de produir algunes idees pròpies i no ser-ne només l'aparador. I una cosa important a tenir en compte, aquest canvis que proposem no els impulsem en contra de ningú.

Quin paper creieu ha de tenir l’Ateneu dins del context social que viu el país?
En aquests moments hi ha una qüestió que per a mi és ineludible. El país viu un moment que —sigui quin sigui el resultat final— ha iniciat un canvi de cicle fenomenal, i per tant, no pot ser que l’Ateneu no estigui posat fins a les orelles dins d’aquest procés, no en una opció determinada sinó en la presència activíssima en el procés. L’Ateneu té una responsabilitat, no és una institució qualsevol. Té una exemplaritat per la seva situació històrica... Aquest és un altre dels nostres punts programàtics: l’Ateneu ha d’estar compromès en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Aquest altre cicle també ha d’arribar a l’Ateneu. Tot el que he enunciat abans està orientat en el sentit d’aquest canvi de cicle que s’està produint en el país. Ja no es pot fer política només des de les estructures dels partits; la societat civil i l’associacionisme han manifestat que volen ser més presents i poder dir la seva.
Ens presentem en contra de la candidatura continuista, no tant perquè es tornin a presentar les mateixes persones, sinó per les idees que defensen, per la patrimonialització que fan d’una herència determinada que és precisament la que nosaltres considerem que, amb tots els respectes i aprofitant tot el que té de bo, respon a un altre moment i que s’ha de canviar.