Victor M. Amela repeteix en la novel·la històrica per traslladar-nos a l'antiga Roma

Degà de la crítica televisiva a casa nostra a través de les pàgines de La Vanguardia, diari on codirigeix també la popular secció d’entrevistes La contra, i reputadíssim especialista en televisió, Víctor M. Amela acaba de publicar aquests dies el seu segon llibre com a escriptor de ficció històrica, Amor contra Roma (Edicions B). Després d’El càtar imperfecte (2013, Edicions B) Victor M. Amela fa un nou salt en el temps per viatjar ara fins a la Roma del segle I A.C. quan l’emperador Cèsar August, l’home més poderós de la terra, s’enfronta al poeta Ovidi després que aquest escrivís Ars amatoria. El mateix Victor Manuel Amela ens avança els continguts de la seva recent obra en aquesta entrevista.

J. M. ¿D’on prové el teu interès per la novel•la històrica?
V. A. Jo he estat un gran lector de novel•la històrica des de jovenet. M’agrada molt la possibilitat de poder explicar coses que van passar en el passat d’una manera amena, d’una manera trepidant, amb intriga, amb els recursos de la ficció. Em sembla una de les coses més plaents, més atractives, com a lector, i ara com a escriptor. El plaer de narrar, d’explicar, de construir una història versemblant i, a més, ben documentada. És a dir, no inventant-me ni el context històric, ni les dates. Faig servir la història i en el mig hi poso una ficció, una intriga, que encaixi amb els fets històrics, i que ajudi a entendre’ls millor. Per a mi ha estat un gran plaer escriure tant El càtar imperfecte com Amor contra Roma. He disfrutat molt.

J. M. ¿A què obeeix aquest salt temporal que va del món medieval dels càtars fins a l’antiga Roma?
V. A. Em moc més per interessos temàtics, per obsessions temàtiques, que per èpoques històriques. A mi totes les èpoques històriques del passat, sigui quina segui, em semblen fascinants, interessants. Perquè venim d’allà, perquè no ho sabem tot i, sobretot, trobem altres formes de vida que em semblen suggerents en contrast amb el món en què vivim on tot està tan apamat, tot a la mà. Retrotraure’t set segles amb El càtar imperfecte ofereix l’ocasió de veure com menjaven, com vestien, quines eren les relacions personals, quines eren les creences. Imaginar-me tot això, veure com vivien, els avis i els rebesavis nostres, em sembla fascinant. Acció situava al Maestrat, els ports de Morella, ja que la meva família ve d’allà. És com retrobar-me amb la família de la qual procedeixo.
En el cas de Amor contra Roma he fet un salt de vint segles perquè he anat just al moment en què l’emperador August és l’emperador més poderós del món, jo crec que ha estat l’home més poderós de la història, perquè tot el món conegut, des d’Anglaterra fins a Mesopotàmia, i des del Danubi fins al Marroc, és seu. L’emperador no és un governant, és el propietari, és l’amo de tot, dels homes i de les hisendes, un home tan poderós va morir el 19 d’agost de l’any 14. Ara farà 2000 anys. De fet, el nom del mes d’agost prové del seu nom.

J. M. ¿ La novel•la Amor contra Roma s’anuncia com “un viatge als orígens de l’amor i el poder a Occident”. Ens ho pots explicar?
V. A. Resulta sorprenent veure com el nostre món prové del que va fer August, les lleis que ell va aprovar, d’alguna manera encara són vigents avui. Va decidir que l’adulteri era un delicte – fins aleshores era una qüestió de l’àmbit personal -, un delicte contra l’estat, i va obligar als romans a casar-se, va instaurar el matrimoni obligatori. Aquesta pressió denota una mentalitat per controlar les relacions personals i els sentiments, posar per davant l’estat, el govern, el poder. Ell ho sotmet tot a aquesta idea. Això crea unes pressions socials i unes reaccions revolucionàries on trobem com a líder - líder moral i intel•lectual -, al poeta Ovidi.
Ovidi escriu l’Ars amatoria que és un manual de com lligar, com seduir, com follar. És el primer que descriu l’orgasme femení. I diu que si no hi orgasme femení en l’acte sexual, aquest no té cap valor. Això és absolutament revolucionari, perquè fins aleshores, ningú mai s’havia preocupat d’escriure ni una sola línia sobre l’orgasme femení. Existia el plaer o la descàrrega de l’home, el sexe es podia fer amb nens, amb dones, amb esclaus. Ovidi li dona la volta a tot això i s’encara a l’emperador. S’estableix un pols, una lluita, entre l’home més poderós del món i, per a mi, el poeta més influent de la història. De fet, avui encara vivim del món que ell va desitjar, on avui l’home procura que la seva parella arribi a l’orgasme. Abans no existia això de donar plaer a la dona. Tot això és molt recent i estem vivint encara del que van plantejar aquestes persones. És clar, és un moment fascinant.

J. M. ¿En quins anys està ambientada la novel•la Amor contra Roma?
V. A. El període acotat de la novel•la és situa entre l’any 12 A.C i el 18 D.C, 30 anys, L’any 12 A.C. August és nomenat Pontífex Maximus, màxima autoritat de la religió romana, i l’any 18, quan Ovidi mor a l’exili, desterrat per August, hi ha una pugna brutal a Roma, on es perfila la parella moderna, tal com la coneixem avui, on es perfila la noció del poder, la raó d’estat, i la pugna entre sentiments i el bon govern de la societat. Tot, tot, es cou en aquests trenta anys. I d’això va Amor contra Roma.”

J. M. ¿Com has enfocat l’enfrontament històric entre August i Ovidi?
V. A. He imprès un estil que vol ser llegidor, molt amè. Jo agafo un personatge que m’invento - és l’únic personatge de ficció-, és un iber que neix a Lesera, un lloc que va existir realment, que és on avui està Forcall, als ports de Morella, al nord de la província de Castelló. Una zona d’on prové tota la meva família Amela i a la qual li tinc molta d’estimació. De fet, a la meva primera novel•la, El càtar imperfecte, tota l’acció transcorre en aquella zona, no perquè jo ho hagi decidit, sinó perquè realment va anar així.
En aquest cas he volgut, he fingit, que el personatge protagonista sigui nascut a Lesera, perquè volia imaginar el contrast d’un lloc llunyà, una província, la Hispània, en què els horitzons d’aquesta persona serien conrear la terra o fer de ferrer, viure allà fins a morir. I l’altre sortida era el que li podien passar a algunes persones, que era mirar cap a l’est i veure que allà està Roma, la capital del món. Quan és petit, fa un viatge amb el seu pare a Tàrraco perquè han sentit que l’emperador August és allà. August és molt jove, fa poc que té tant poder, i fa parada a Tàrraco perquè ha d’acabar de sotmetre uns pobles hispànics. El nen, Urgíder, té cinc anys i veu Cèsar August i això el marca. I sent parlar també als oradors al fòrum de Tàrraco i ell es diu que vol anar a Roma de gran per ser poeta, orador, un retòric. I quan compleix 18 anys se’n va a Roma i allà s’ho fa anar bé per assistir a les classes d’un gran orador hispà que era de Tàrraco, Marco Porci Latró, mestre de la retòrica. El noi pren classes d’ell i aquest li presenta a Ovidi. Aleshores Ovidi i Urgíder es coneixen.

J. M. ¿Urgíder és doncs el testimoni, el fil conductor?
V. A. El lector segueix totes les peripècies d’Urgíder i ho explico com en una novel·la d’aventures. Alhora faig que aquest noi tingui converses amb Ovidi en el moment en què el poeta està escrivint Ars amatoria. Per tant, ell és testimoni de tot el que escriu Ovidi: les relacions amb les dones, les relacions amb les esposes,... I el lector s’assabenta d’això a través de les converses que tenen. I el desenllaç és històric. L’emperador va exiliar a Ovidi i va exiliar a la seva pròpia filla, Júlia, ja que ella estava en el bàndol dels que decidien viure al marge de les lleis coercitives d’August. August es va veure obligat, per no haver de matar-la, a exiliar-la. Aquest drama és el que s’explica. Això és història pura, tal com va ser, i jo només hi afegeixo una mica d’acció.

J.M. ¿Les teves novel•les són una manera d’allunyar-te de la televisió, de sortir de pantalla?
V. A. No ben bé. Pensa que jo porto 30 anys mirant la tele, fent crítica televisiva. Naturalment que és una feina que m’ha agradat sempre, per això he estat trenta anys. Precisament aquest mes de maig farà 30 anys que jo vaig publicar el meu primer article a La Vanguardia. I en aquests trenta anys, la majoria de feines que he fet, han estat relacionades amb el món de la televisió.
Com que en aquell moment a Espanya hi havia molts pocs crítics de televisió, a mi em semblava que era una oportunitat immillorable d’escriure del que em donés la gana. La tele et donava excuses per escriure, et donava motiu per parlar de toros, d’art, de política, d’actualitat,...de tot. Perquè la tele és una finestra oberta a tot el que passa. I jo de seguida vaig tenir, diguem-ne, aquesta percepció de que si jo el que volia era escriure, doncs què millor que aprofitar l’excusa de la tele per escriure.