Les sales de cinema lluiten per sobreviure

Des de principis de segle XXI l’assistència als cinemes de Catalunya ha disminuït pràcticament a la meitat, descens del qual no en són alienes les sales de l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, que lluiten dia a dia contra una situació que en alguns casos amenaça clarament en fer abaixar la persiana.

Entre les diverses causes s’hi situa primer de tot la crisi econòmica, cosa que lligada a l’augment de l’IVA cultural al 21%, a la gran competència que ofereix Internet, provables canvi d’hàbits a la societat o la reducció de les ajudes públiques, han fet una bola ben gran que presenta un futur ben complicat. A això s’hi ha de sumar que tots els cinemes han de fer front a una digitalització obligada durant aquest 2014 si volen seguir comptant amb les darreres estrenes del sector.

Amb tot, el descens de públic ha motivat arreu que cada cop hi hagi menys sales i que, les que hi són, pertanyin majoritàriament a grans franquícies del sector. En aquest sentit, el gran exemple el trobem al Baix Penedès on, des del tancament del cinema Brisamar de Coma-ruga l’any 2012 (després de quatre anys d’infructuosa gestió municipal per intentar reflotar-lo), únicament queden els multicinemes Ocine al Vendrell i els MCB a Calafell, ambdós amb vuit sales. Totes dues instal•lacions daten de principis de segle, quan l’àmplia demanda del cinema (i la ignorància d’un futur immediat tant devastador) va motivar que l’edificació d’equipaments així en diverses poblacions.

Una d’elles és Vilanova, que al 2003 obria l’actual complex Lauren Garraf (amb 12 sales que el converteixen en el més gran de la zona) on, a banda dels cinemes, hi havia una àmplia oferta d’oci que incloïa discoteca i sala de bitlles a més de múltiples bars i restaurants. Tot i les bones expectatives inicials, i la bona acollida entre el públic, amb el pas dels anys tota la oferta de l’entorn del cinema va anar tancant.
A Vilanova també hi segueix l’oferta històrica del Cinema Bosc, passant angúnies i salvant un match ball de tancament la tardor del 2012. El futur no sembla gaire engrescador, ja que Rubén Granados, cap de sala, assegura que la situació actual “és lamentable, hi ha molta precarietat perquè s’han d’invertir molts diners per fer la reconversió digital i la subvenció institucional se situa al voltant d’un 10% respecte als 150.000 euros necessaris”.

Davant aquest panorama Granados admet que “tot és molt complicat, d’entrada, com a mínim, necessitem allargar el contracte de lloguer del local”, del qual en queda per amortitzar un any i mig, “i que es perllongui almenys a cinc anys”. Com a problemes per la situació actual, el cap de sala vilanoví n’identifica “principalment la digitalització, les tarifes abusives de les distribuïdores i per altra banda l’increment de l’IVA”. En aquest sentit Granados lamenta que “ens ha afectat molt, no podem apujar preus perquè la gent ja ve poc i ens hem de carregar l’afegit de 13% d’IVA a les nostres esquenes”.

“En dos o tres mesos hem de decidir què fem. El que està clar és que sinó tens les instal•lacions digitalitzades no et donen les pel•lícules d’estrena i això podria suposar que fins i tot a l’estiu, l’etapa de més afluència, s’hi acabin perden diners” alarma Granados.
L’altra cara de la moneda la trobem a la Sala 2 del Casal de Vilafranca. L’any 2009, es va cedir la gestió a l’empresa Espectacles Audiovisuals, però el tema no va rutllar, fins que tres anys més tard Cine Club Vilafranca se’n va fer càrrec i encara n’està al capdavant. El president Josep Maria Escofet assegura que “ens va força bé, cosa que atribuïm a la programació coherent i de qualitat que oferim, a més de tenir un públic fidel per ser una entitat activa des de l’any 1968” i que ara mateix compta quasi amb 200 associats. De moment la sala vilafranquina fa projeccions entre dijous i diumenge, però pretén ampliar-ho a més dies de la setmana, alhora que està pendent d’acabar la digitalització requerida.

El màxim dirigent del Cine Club vilafranquí també destaca la importància de ser dues entitats “que sumem”, en referència a la sinèrgia concretada amb el Casal i, explica, que un altre factor que els funciona és “realitzar projeccions com esdeveniments: que vingui algun director o hi hagi un tast de vi o cava, per exemple, la qüestió és aconseguir que, de tant en tant, hi hagi una mena de trobada social que mobilitzi el públic”.

La capital de l’Alt Penedès va veure com l’any 2006 tancava el cinema Bogart (de 23 anys d’història), però la direcció d’aquest conserva des d’aleshores el Kubrick, més modern i adaptat als nous temps digitals. Vilafranca, a més, era un lloc on se sospesava la construcció de multicinemes anys enrere. Després de molts entrebancs per donar llum verda a la instal•lació d’un complex comercial que ho encabís, ha resultat que els promotors, veient la situació actual, hagin descartat la presència del cinema.

A Sitges la situació tampoc es per tirar coets en els històrics cinemes del Retiro i del Prado. Per mirar de capgirar-ho, el Cine Club Sitges s’acaba de fer càrrec de la sala del Prado per gestionar-la i seguir els passos del seu homòleg vilafranquí. Amb aquesta il•lusió, el president David Cuesta i la resta de la directiva de l’entitat presentaven fa uns dies el full de ruta a seguir.

L’amenaça que alguna d’aquestes poblacions es quedi sense cinema no és gens descartable. A principis de gener, la veïna Igualada va deixar la capital de l’Anoia –i per extensió tota la comarca- sense cinema. En aquest cas el cinema Kursaal va descartar fer front al procés de digitalització.

Revertir la situació i evitar un cas com el d’Igualada és una dura tasca. Una de les solucions que s’estan intentant aplicar són les promocions, que van més enllà del tradicional dia de l’espectador. Per exemple, al Kubrick vilafranquí pots tenir cinc entrades per 30 euros (estalviant-ne 10); mentre que en els cinemes MCB de Calafell es premia la fidelitat amb un carnet que permet assistir a les projeccions de divendres a diumenge per només 4,90 euros.

Sigui com sigui, als cinemes els queda una llarga lluita per endavant per evitar treure una bandera blanca que en alguns casos és a l’abast de la mà.