Amb humor i compromís, 25 anys no són res

La gira de l’àlbum L’àrea petita arriba als Monjos de la mà del cantant i guitarra Lluís Gavaldà, del bateria Joan Reig i del baixista Falin Cáceres. Amb els últims discs, els de Constantí han apostat per redefinir el seu seu so, mantenint-se fidels a la seva essència que els ha fet ser pràcticament l'únic grup del rock català dels 90 encara vigent per les noves generacions.

A finals dels vuitanta va començar a sorgir la generació de músics més prolífica a casa nostra des de la Nova Cançó: el rock català. La nit de Nadal de 1985 es van unir tres joves tarragonins per formar Els Pets, probablement l’únic grup que resisteix de la  fornada dels noranta. 25 anys després de la primera actuació a Els Monjos, es tornen a guanyar el públic amb l’energia i el bon humor de sempre.

Al bell mig de la plaça Pau Casals el jovent es barreja amb persones de totes les edats. Un dels grans èxits de la banda de Constantí és la diversitat de públic que arrossega: des de pares soferts portant els seus infants a coll, fins a nois que assisteixen al seu primer concert. La plaça és plena però amb la possibilitat de moure’t lliurement.

El concert comença amb vint minuts de retard amb Àrea petita la cançó que dóna nom al disc. El propi grup explica a la contraportada del disc el perquè del títol, el consideren el treball més arriscat de la seva carrera en el que han redefinit el seu so sense perdre l’essència, sense especulacions ni frivolitats, “és la zona on cal definir-se, on tot acaba tenint sentit, on es finalitzen i es concreten totes les jugades per molt impossibles que semblin al principi". Els Pets sempre han apostat per lletres originals que expliquin històries sense frivolitats innecessàries ni “especulacions”.

El repertori de l’últim disc deixa un pèl freda la majoria de públic –amb l’excepció dels dos èxits del cd Blue Tack i Bombolles–, impacient per poder deixar-se la veu amb les cançons velles de la banda. Al davant, els fidels de sempre se saben les totes cançons i viuen cada nota amb l’emoció que proporciona la música en directe.

Tots els treballs de la banda van tenir el seu lloc. Els creadors de Tarragona m’esborrona no es van oblidar dels clàssics, amb La vida és bonica (però a vegades complicada) i un No t’enyoro nena molt divertit van encetar el conjunt de temes vells que van fer que la tímida plaça dedicada al violoncel·lista vendrellenc esclatés en càntics.

Les reivindicatives Soroll i Pau van donar pas al bis on la mítica S’ha acabat i la tornada enganxosa de XL van fer ballar a tothom. El bon humor de la banda es va fer palès en tot el concert. Abans de començar el bis, el micro de Gavaldà falla i el de Constantí ho solventa amb sornegueria “ostres, m’enfadaré eh, ara que anàvem a tocar l’única cançó bona que tenim”. Es referia a No n’hi ha prou amb estimar-se molt, una balada amb tons de blues que apareix a l’últim treball del grup. Amb Bon Dia, la plaça va cantar com un sol al so d’un himne de la música en català. L’espectacle de la gent al qual està dirigida la cançó es va acabar amb l’última nota de la bateria de Reig i un llarg aplaudiment.

En vint-i-cinc anys de trajectòria, han tingut un èxit molt constant i un públic molt fidel al qual s’hi han anat incorporant noves generacions. Són divertits i peculiars. Al veure’ls actuar t’envaeix la sensació que s’allunyen del dramatisme que acompanya  molts artistes que presumeixen de la transcendència que té la seva feina. És una de les raons que els ha permès continuar com a grup tants anys. A Lluís Gavaldà li manca la vocació d’estrella de cantants de bandes consagrades i, tot i les col·laboracions de Joan Reig amb altres formacions com Mesclat, no es perceben picabaralles entre ells. Això agrada al públic que gaudeix mentre escolta les ocurrències de Gavaldà quan confessa que després de les primeres actuacions li donaven fiambreres plenes de macarrons de prim com estava.

Els Pets són, també, revindicatius. Fugen de les bandes comercials i dels grups fets per encàrrec. La banda és obertament independentista i abans de Jo vull ser rei ho van deixar ben clar: “Això no ho para ningú, tingueu-ho clar! Sou republicants oi?” i “Els Paus i les Paules del futur fareu possible la república catalana”.

El Pau a que es referia és el protagonista d’una cançó indispensable per entendre la banda tarragonina. El protagonista és una persona normal que treballa i estudia però no li agraden moltes coses del món que veu i intenta aportar el seu granet de sorra per intentar aconseguir un món més just i humà: Pau no és cap heroi / no té vocació / de ser carn de santoral, / però per dormir tranquil / ha de seguir.

Així és el grup de Constantí. No són herois ni demanen grans elogis però per dormir tranquils han de seguir tocant i despertant pensaments i alegria entre el seu públic. I, 25 anys després, encara ho aconsegueixen.