Centenari de la Francesca Cabrisses. Memòria i reconeixement

El passat dia 23 març, dissabte, i en el cicle quotidianament valentes que l’ajuntament de Vilanova dedica a dones singulars de la ciutat o que han treballat per la ciutat vam honorar la figura de la Francesca Cabrisses. I certament cal agrair la iniciativa que honora a una persona que ara en diríem polièdrica, polifacètica. Però l’acte també honorava també a la institució que ho promou precisament per la voluntat i interès en evocar a aquestes dones que haurien de ser referents clars de la nostra societat local. I en aquest cas és indubtable que lema de quotidianament valentes, fa honor a la Francesca  perquè la Francesca Cabrisses va ser en essència una dona valenta, una dona amb coratge.

Van intervenir en l’acte en forma de taula rodona Josep Maria Ràfols, Alexandre Ràfols, Rafel Ràfols, Sixte Moral, Carme Crous i Goreti Rios. Fills de la Francesa, companys de treball al Llebetx, treballadora dels primers serveis socials i companya a l’escoltisme i exalumne seva. Mentre va durar l’acte l’artista Irena Grazi va fer un retrat de la Francesca. Va presidir l’acte la regidora Teresa Llorens.

No cal dir que ens vam sentir molt agraïts de poder-hi  participar. Vaig compartir més de vint-i-cinc anys de treball professional que ajudaren a forjar una relació basada en l’amistat, el respecte, l’admiració per la feina i també per la reflexió i contraposició d’idees i conceptes.  

Les intervencions dels ponents van ser breus i emotives sobretot les dels fills. Tots varem expressar opinions sobre una part de la personalitat immensa de la Francesca. Segurament la suma de tot el que diguérem tampoc farà tota la justícia a la seva personalitat.

Va ser  impossible amb el temps que teníem per la necessària brevetat de l’acte dir tot el que sentíem i voldríem dir de la Francesca. La seva obra, el seu pensament, els seus sentiments donen per hores i hores de conversa. Però per saber-ne una mica més val la pena llegir. El treball Francesa Cabrisses, una vida fent de mestre de Josep Maria Ràfols al Butlletí de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de l’octubre del 2012 i així  mateix val la pena llegir el Retrat que li va fer el Francesc Marc Álvaro. Una síntesi magnífica de la seva vida i la seva obra.

Sempre és complicat parlar amb objectivitat d’una persona amb la que hem compartit gairebé trenta anys de vida laboral. I per això és difícil parlar des de l’objectivitat però és indiscutible que la Francesca Cabrisses va ser una  persona de gran vàlua personal i professional.

Vaig començar a treballar als projecte del Llebetx quan anàvem amb una sabata i una espardenya. Era un jove (gens suficientment preparat) i els primers anys em van servir d’aprenentatge veient com ella treballava, sempre valia la pena acceptar un consell, copiar una experiència o valorar la metodologia que emprava a les seves classes. Aquesta era un de les virtuts de la Francesca, la seva capacitat de transmetre coneixements, mètodes i actitud.

Va ser una dona amb coratge. Assumeix els reptes més complexos amb la voluntat de superar-los. Crea un escola amb dificultats, amb entrebancs i tira endavant. Engrandeix el Llebetx i el porta a construir una cooperativa amb les pares i mares. I encara seguir de prop les obres de la nova escola i encara més, després batallar per transformant-la en escola pública. L’edat que no perdona va fer que en el moment de passar a formar part de l’escola pública (una escola pública, amb un projecte d’aquells que s’entroncava amb la realitat pedagògica de la república: escola activa, laica, catalana i oberta a tothom). ella ja no hi podés ser. Ho va entomar amb una certa tristesa i resignació però amb l’esperit tranquil. Haver fet un projecte educatiu i lliurar-lo als que venien al darrera. I fer-ho generosament.

La Francesca era una persona amb valors i conviccions. Ordenada, metòdica seguint pautes que la situaven en una zona de confort ampli sense improvisacions que fessin perdre el temps. Era austera, treballadora incansable (no tenia horaris, sortir de fer classes i entrar a rebre classe a la Universitat),  esforçada, res era fàcil però res li impedia fer-ho, tenia sentit de la justícia, voluntat de servei i valors que va procurar transmetre a les generacions de mestres i alumnes que van compartir els seus anys al front de l’escola Llebetx amb lleialtat i comprimís amb les seves creences. 

La Francesca era una persona generosa que la portava a compartir el seu capital intel·lectual, pedagògic. Mai tenia un no quan es tractava d’ajudar a algú amb el consell encertat, la reflexió adequada, la confrontació realista i sempre irradiant confiança i empatia.   

La Francesca era una persona amb compromís social i cívic. La mateixa concepció de l’escola va més enllà de les aules, hi ha una voluntat de inserir-se en la societat, entendre els com i els per què de les famílies, preocupar-se per l’alumnat més enllà de l’àmbit escolar.

La seva posició a l’escoltisme, serveis al joves, buscar ciutadans nobles i compromesos i amb valors.

La seva resistència cívica en el conflicte de l’aigua de la ciutat.

El compromís religiós, amb voluntat de transformació, obertura i un compromís amb els temps actuals de l’església.

L’amor al país amb qüestions tan modestes i senzilles com fer classes de llengua catalana a CCOO en temps en que la llengua era una batalla clau per la seva supervivència.

Interès per la ciutat i les seves persones.

Una militant de l’optimisme.

I quan ja jubilada es posa al capdavant de l’Aula d’Extensió Universitària de la Comarca del Garraf el novembre de l’any 1991, en una reunió a l’ajuntament  amb delegats d’AFOPA i uns quants vilanovins. A partir d’aquesta data van passant anys de treball incansable, de formulacions de propostes que permetessin seguir formant a les persones, creant lligams de companyonia i neguit cultural.

De nou l’educació.

De nou el compromís cívic.

De nou el coratge per bastir una associació cultural en moments d’un cert desconcert.

De nou la sensibilitat cultural i intel·lectual.

De nou l’estima pel país.

Es tractava i es tracta de ser seu útils, seguir mantenint un nivell de formació. La cultura és la divisa de l’Aula perquè és a través de la cultura que poden desenvolupar la seva tasca i sentir-se més realitzats com a persones.

Va estar al capdavant de l’Aula fins el 2002 i va impulsar projectes molt interessants més enllà de les conferències que ja són prou interessants.

Les sortides culturals amb un magnífics dossiers amb notable informació, les classes de català, la Coral la Veu de l’Aula, el club de lectura.

En fi va deixar un empremta profunda a l’Aula que és avui, gràcies a l’esforç de molta gent i destacant la feina de la Francesca una de les entinats més potents i activa en el sí de la cultural de la ciutat i el territori.

La Francesca era resumidament al meu modest entendre, una ciutadana compromesa amb el civisme i una excel·lent mestra, una defensora del dret a la diferència i la diversitat, una emprenedora vital, en definitiva una molt bona persona.