750 anys de la Carta Pobla de Vilanova

Aquest any, 2024, en farà 750 que Jaume I, dit el Conqueridor, concedí als homes que habitaven una petita població dins el terme del castell de Cubelles i al costat del Pont i Castell de la Geltrú, una Carta de Població que declarava exempts de cavalcades (servei militar obligat per repel·lir ràtzies, o efectuar-se contra senyors veïns o sarraïns); peites  (tribut econòmic que es devia pagar al Senyor i al Rei; leudes  (tribut que es pagava per entrada i sortida de mercaderies), més altres dispenses. I no tan sols ho concedia a les persones que ja hi vivien, sinó que, Albert Virella i Bloda, en el seu llibre ‘Vilanova i la Geltrú, del mil·lenari de Cubelles al setè centenari  de la carta pobla de Vilanova’, diu: “La carta anava dirigida als homes que individualment o col·lectivament anaven a poblar la població de la Vila Nova”. I Virella remarca que hem d’entendre, que anaven a “Poblar la població i no fundar la població. La població ja existia i el que es pretenia era d’augmentar-ne el nombre d’habitants, fer-la gran [i] de reialenc, lluny de la tutela dels feudals d’un castell i l’altre. El de la Geltrú i el de Cubelles.

I és d’acord amb aquest paràgraf (i d’altres) de l’enyorat Albert Virella, que vull tornar a la qüestió de la llegenda emancipadora del naixement de Vilanova (i de la Geltrú després).

El mateix autor, en referència aquest assumpte, transcriu un paràgraf d’un altre historiador, Joan Avinyó, lul·lista prestigiós i autor, entre altres monografies, d’una documentada ‘Història de Cubelles’. Apunta Joan Avinyó, en aquest últim llibre, una nota d’un Capbreu de 1655 (segle  XVII), de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de Cubelles “... has de sabre discret rector que la rectoria de Cubelles en temps antic arribava fins al Pont de la Geltrú i com lo cavaller de la Geltrú fes algunes vexacions  en alguns vassalls seus , se ixqueren de son territori i se’n passaren al territori de Cubelles.” I en els mateixos termes, continua informant Virella, s’expressa un altre document del segle XVIII, sobre l’origen de la llegenda de Vilanova, redactat en llatí, que es custodia a la Catedral de Barcelona. O sigui que ja en segle XVII, el redactor del capbreu de l’església de Santa Maria de Cubelles, informava que la llegenda era de  reculada i antiga memòria. I ara tornem una altra vegada a la qüestió del principi, les raons del perquè els pobladors de la Vila nova −o uns altres−, per tal de justificar el naixement de la població, van argumentar i confegir un vell record sobre l’acció emancipadora local, per deslliurar-se dels mals usos. I en aquesta argumentació podria ser significatiu el fet que la més remota menció a la llegenda aparegui precisament en un text de Cubelles. Seria significatiu perquè podria venir a ocultar un incòmode (i no desitjat) traspàs de veïns calellencs cap a la Nova vila, i no tan sols de veïns de la Geltrú.

De fet, sabem que la carta de població de Jaume I anava digerida als pobladors d’ambdós castells, perquè hi visquessin ‘lluny de la tutela dels feudals d’un castell i de l’altre’. O sigui, que la llegenda, que assenyala només a geltrunencs com a pobladors de la Vila nova, podria haver sorgit d’alguna superxeria del castell de Cubelles per justificar algun plet o causa que l’enfrontava amb els nous veïns de la Vila nova (nucli que avui anomenaríem, el nou barri de Cubelles). Plets i demandes entre els dos centres de població, el vell i el nou, que al llarg de la història van ser constants.

Si això hagués funcionat d’aquesta manera, cal afegir que la llegenda emancipadora ben aviat va ser assumida amb orgull pels nous habitants de la nova Vila, que saberen identificar-la i fer-se-la seva amb voluntat èpica.

De tota aquesta amena informació que ens brinda Albert Virella, i que jo he extrapolat sota una visió que va més enllà de la història acadèmica (cal recordar que parlem d’una llegenda?), podríem deduir dues coses; si més no, jo m’aventuro a deduir-les, i ja em disculpareu la gosadia.  Una, que la Carta Pobla de Jaume I incitava a poblar el llogarret de la vila nova al costat del Pont de la Geltrú, encoratjant tant els geltrunencs com els cubellens, sotmesos als abusius drets feudals dels dos castells, a habitar aquell territori poc poblat, que no devien ser gaire cosa més que unes maresmes no massa saludables, entre la mar i la serra de la Talaia i el Pic de l’Àliga (perquè les terres que hi havia sota el Montgros, ja eren senyorejades per Ribes i la Geltrú. I Dues, que la llegenda emancipadora pot no ser ben certa històricament, però és evident que sota l’aura romàntica de la llegenda s’explica una crua realitat, una dura lluita per alliberar-se dels drets abusius senyorials per damunt les classes subalternes, cosa que avui, s’ha temperat, però no s’ha solucionat pas.

En tot cas, i per afermar i refermar, aquesta última qüestió del fons històric de la llegenda, Virella ens ajudarà amb una altra cita del seu valuós treball. “Aquest menyspreu (l’abús dels drets feudals) té un testimoni històric excepcional. El Testament de Ponç de Ribes, de 1258. En una de les clàusules diu: “Item disposa que fra Ramon de Penyafort [...] i l’oficial del bisbe, componguin les diferències que ell (Ponç de Ribes) tenia amb Ramon de Manresa i sa muller per raó del castell de la Geltrú, i que els mateixos aconsegueixin i declarin lo que de sos bens haja de restituir  a los homes de la Geltrú per injúries que los havia fet”. I aquí Virella afegeix de pròpia collita: ‘Vexacions, injúries i menyspreus... Tot això surt en documents  escrits per homes d’església que mesuren les paraules i eviten termes contundents.