Emma Ros: "No es divulga gaire el paper de les dones a la història"

L'escriptora Emma Ros acaba de publicar una nova novel·la de ficció històrica: 'La compositora' (Umbriel, 2014). Aquesta nova obra de l'escriptora de Montgat recrea la Barcelona del 1714 des d'una perspectiva femenina.

Com és la vida de Gabriela de Oristrell a Mèxic?
A primera vista, podríem dir que la vida de la Gabriela és acomodada. Ella prové d’una família de llinatge noble que s’ha enriquit, en inici, amb el comerç de vi i aiguardent de Catalunya i, posteriorment, amb les mines de plata. El problema és el concepte de família de l’època, un concepte de família àmplia i patriarcal, on el futur de la dona el decideix, en el cas de la Gabriela, el tiet. La dona serveix per generar aliances amb altres famílies a través del matrimoni per donar més prestigi social i poder al conjunt de la família. A més, una dona a l’època ha de ser dòcil i mesurada, sense mostrar les seves habilitats. Per tant, en el cas de la Gabriela, la seva vida és dura perquè té unes inquietuds i unes aptituds musicals que ha de desenvolupar en un entorn que la reprimeix.

Per què es veu obligada a fugir de Mèxic?
Bona pregunta, és un eix important de la novel•la i no et puc desvelar massa sense explicar de més. Sí que puc dir que la Gabriela fuig de Mèxic abocada per una situació personal molt dura que té a veure, en part, amb la repressió que comentàvem, i que va lligada a un conflicte familiar profund, que prové del passat, i esclata. Aquest esclat té a veure amb les accions del seu germà bessó, l’Álvaro, que precipita la situació i empeny la Gabriela a fugir amb ell.

En canvi, la Gabriela resisteix en una ciutat assetjada per les bombes?
No era pas la seva intenció. Ells arriben a Barcelona al desembre de 1712, pensant que la Guerra de Successió, que ja durava més de deu anys, estava a les acaballes. Es troben, però, una situació molt diferent, amb les tropes aliades en retirada. Quan les coses es precipiten i saben que l’exèrcit de Felip V està a l’Hospitalet, la primera idea de la Gabriela i l’Álvaro, emparats per la seva família a Barcelona, és marxar. Però novament, situacions personals que, alhora, tenen a veure amb el conflicte històric, fan que es quedin. I la Gabriela resisteix, i tant, perquè justament, en una situació límit, la por per aquells a qui estimes genera valentia. És com si els sentiments activessin quelcom més primari: l’instint de supervivència.

I malgrat tot, música i amor persisteixen amb els canons de fons?
Amb els canons de fons i la pròpia música. I és que les tropes franceses podien avisar d’un bombardeig amb una petita orquestra de violins i oboès, com il·lustra la novel·la. Però en tot cas, la Gabriela veu la vida a través de la música. Això és un contínuum al llarg de tot el llibre. I en una situació límit, podríem dir que l’amor és el motor per seguir viu i protegir els que t’estimes, sobre tot quan corren risc en la batalla. I la música... La música expressa aquest amor i alhora, serveix per foragitar tota la tensió que s’acumula durant l’any que va durar el setge a Barcelona.

Què aporta la mirada femenina a aquell període històric?
Penso que estem molt acostumats a veure el Setge de Barcelona des de la part emocional del conflicte lligada a la política, des del fervor d’un poble per defendre els seus drets i més modernament, des de la identitat de nació. Però el poble està format per éssers humans i la visió femenina de la novel•la ens apropa a una part emocional del conflicte no tan lligada a la política, sinó a la família, i més que la lluita per la defensa d’uns drets, es lluita per la defensa dels éssers estimats. I aquesta visió l’aporta la Gabriela, però també altres personatges femenins, com una nena de vuit anys, una mare amb un fill a la Coronela... I fins i tot et diria que, arribats a la part més crua del conflicte, també l’aporten alguns personatges masculins que surten a la novel·la.

Creus que el paper de la dona va ser més destacat del que diuen les cròniques?
El que penso és que, en general, el paper de les dones a la història no s’explica o no es divulga gaire. Forma part de les històries anònimes de la gent corrent i, en el context d’un conflicte armat, si aquesta gent lluita, se’ls presenta com a personatge col•lectiu masculí. Si no agafen les armes, no existeixen. Però les dones són la base de supervivència familiar al conflicte. Si els homes prenien les armes, qui s’encarregava de les seves famílies? Això no és lluitar? I alhora, eren actives quan ho havien de ser. A la meva novel•la anterior, La Sacerdotisa de la Luna, les dones agafen les armes quan els castellans entren per destruir Tenochtiltán. I a La Compositora, quan al juliol de 1714 ja hi havia una bretxa oberta a la muralla i es va haver de fer un talús a l’interior, tots van cavar: dones, nens, frares... I cavaven, i les bombes queien.

Per què les teves novel·les es mouen entre Mèxic i Barcelona?
Tot i cada novel·la és independent en els seus arguments, aquestes tres han estat una mena de cicle creatiu i històric que acaba amb La Compositora. Barcelona és part de la meva història propera, i per això surt. M’agrada situar-la, no només des de la perspectiva de la història quotidiana i local, sinó també des del seu paper a nivell global. I d’altra banda, m’apassionen les cultures mesoamericanes. A En Tierra de Dioses vaig començar amb uns asteques sense colonitzar vists des de fora, per un català, i vaig acabar en el moment que s’iniciava la seva destrucció, amb l’entrada del primer Àustria com a rei espanyol. A La Sacerdotisa de la Luna vaig abordar com es poden destruir les estructures urbanes i de govern d’un poble, però no la seva manera de ser i fer. I això lliga amb la Barcelona de 1714, no? A La Compositora tenim un poble català assetjat, tenim un darrer Àustria, i per arrodonir el cercle, tenim la visió de la societat que es va formar a Mèxic després d’un xoc inicial de cultures, on va haver-hi transformacions, però de soca arrel no es va perdre tot.

Com valoren 'La compositora' els primers lectors?
Hi ha expressions que es repeteixen en un mateix sentit: “enganxa”, “desperta molt d’interès”, “no podia parar de llegir”... I això resulta molt afalagador. Com a escriptora de novel•la històrica, per a mi és essencial la documentació, que el marc sigui real, que la ficció estigui basada en coses que podrien haver estat per l’època sense variar el marc històric... Però també són essencials el llenguatge i l’estructura, perquè tot plegat acabi en una novel·la amb ritme, de lectura fluïda, on no es noti l’esforç de l’escriptor i només flueixi l’interès del lector.