Xavier Aldekoa: "L'ebola només ens ha interessat a Europa quan hem tingut por"

El periodista Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) va viatjar per primer cop a l’Àfrica quan tenia 20 anys, complint un somni de la infantesa. I des de llavors, sempre hi ha tingut com a mínim un peu. Hi ostenta des de fa una dècada la corresponsalia de La Vanguardia, que l’ha portat a visitar més de 30 països africans i a viure a cavall de Barcelona i de Johannesburg. Els seus reportatges sobre la brutal sequera a la Banya d’Àfrica, la independència del Sudan del Sud, la vida i la mort de Nelson Mandela o les penúries dels pigmeus al Camerun han aportat llum sobre la complexitat i la riquesa cultural i humana d’un continent sovint massa marcat per les etiquetes i els tòpics. Aquestes i altres històries, marcades per l’empatia que Aldekoa mostra vers els seus extraordinaris protagonistes, han quedat recollides al llibre ‘Océano África’ (Península), que ja va per la cinquena edició.

Comença el llibre amb una cita del gran reporter Ryszard Kapuscinski, que diu que l’Àfrica “no existeix”.
Ho faig perquè treballo en un lloc on les fronteres no tenen cap sentit, cap base geogràfica ni ètnica. Els africans, en canvi, sí que existeixen, indubtablement. Per a mi, la manera més honesta de treballar a l’Àfrica és donant tota la importància a les persones. Quan hi viatjo mai ho faig mai amb la intenció de viure-hi una aventura, sinó d’explicar una història. El reporter ha de ser conscient que l’interès sempre radica en els altres.

Océano África també és un cant al periodisme. Cita de nou Kapuscinski per afirmar que per fer bon periodisme cal ser bona persona. Per què?
Crec en un periodisme d’empatia, que ens apropi a l’altre per ajudar a conèixer-nos millor. Que ens permeti valorar el privilegi que ens dóna una altra persona quan ens deixa entrar a la seva vida.

Com a periodista ha viscut escenes terribles. Una mare acotxant un nadó mort en un camp de refugiats a Kènia, un nen de nou anys oferint-li els serveis sexuals de la seva germana de sis a Togo... Com ho paeix això?
Es crea una mena de compromís amb la persona que t’ho explica o que veus que ho pateix. Ets testimoni de quelcom que no es pot tolerar. I saps que el teu article no ho canviarà, però potser ajudes a que la suma de molts articles sí que ho aconsegueixi algun dia. Per a mi el periodisme, al final, és una forma de compromís.

Davant de situacions tan dramàtiques, com es combaten les ganes de llançar la càmera i l’ordinador a les escombraries i actuar directament sobre allò que veu?
És un debat moral que sovint afrontes. Quan vaig ser a la Banya d’Àfrica, que patia la sequera més brutal dels darrers 60 anys, feia una calor espantosa a tot arreu. Jo anava amb la meva ampolla d’aigua, bevent. I encara que fos molt curós, la gent assedegada em veia. Clar que havia de beure, jo era allà per treballar, per poder explicar al món tot el que aquella gent estava patint, però igualment et feia bullir el cap. És complicat. A Sud-àfrica pots visitar al matí un barri de barraques pobríssim on la gent t’explica històries terribles envoltades de centenars de rates, i a la tarda un amic et convida a sopar pel seu aniversari a un restaurant de 50 euros el cobert. El món és així, incongruent. Aquest és el món on jo visc. Però a vegades no és fàcil assumir-ho.

Però els africans també ho són, d’incongruents. Al llibre explica com la població negra enriquida de països com Nigèria o Sud-àfrica sovint tracta els més empobrits amb un menyspreu vergonyós.
Costa molt d’empassar la imatge de l’home ric de Sud-àfrica que ve d’una infància miserable a Soweto, d’un context de lluita pels seus drets, conduint un cotxàs pels carrers de Johannesburg perquè s’ha fet d’or; i que quan se li apropa un negre pobre com una rata a pidolar-li, ni se’l mira. Fa com si no hi fos, simplement perquè és pobre. Això passa perquè les revolucions que han viscut països com Sud-àfrica es transformen. La primera generació lluita per uns valors, però la següent sol fer-ho per interessos. Hi ha molt poca gent disposada a lluitar tota la vida per uns valors, com va fer Nelson Mandela.

De Mandela només n’hi ha un.
M’agradaria pensar que n’hi podrien haver més, però que fins ara no els ho han permès. Quan apareixen líders amb un discurs de valors, de canvi, de lluita contra l’explotació, de prendre les riqueses del país per dedicar-la als seus ciutadans, són eliminats. Aquesta lluita, a l’Àfrica, té un cost.

Al llibre també afirma que en cap altre lloc del món el passat explica tan bé el present com a l’Àfrica. En quin sentit?
Les creences ancestrals i les tradicions s’hi mantenen molt fortes malgrat l’expansió del cristianisme i de l’islam. Això només és possible gràcies a l’orgull brutal que els africans senten per les seves arrels tan profundes. Al llibre hi explico el cas d’una parella d’amics meus de Sud-àfrica, benestants, amb una vida moderna segons els paràmetres occidentals, que tanmateix quan es casen decideixen seguir fil per randa el ‘lobola’ [una tradició que obliga el pretendent a compensar la família de la noia amb un nombre concret de vaques, que es determina a través d’un complex ritual]. Això té un component molt positiu, implica estimar allò que tu ets i fer-ho realitat en la teva vida quotidiana sense que t’importi gens que et suposi algun problema.  

Però al mateix temps hi narra com poblacions ancestrals africanes com els pigmeus a Camerun o els bosquimans a Botswana, d’arrels també molt profundes, són arraconades pels seus propis governs.
Sovint hi ha interessos comercials de grans companyies al darrere, però sí, és cert. No vull caure en el “bonisme” de dir que tots els africans són bons i s’estimen molt, perquè no és així. També s’aixafen entre ells, també hi ha un munt de gent que actua de manera acaparadora i sense cap ètica si a canvi en pot treure un profit.

No hauríem de desterrar aquest “bonisme” respecte a l’Àfrica?
A vegades ajuda a contrarestar una visió excessivament pessimista del continent, però el retrat típic del “no tenen res però somriuen”, “són pobres però feliços” tampoc té cap base real. És un discurs molt perillós, perquè aboca al conformisme, a pensar que ja no els cal res més.

Quina és la idea més equivocada que tenim d’aquest continent inundat pels tòpics?
Una de les coses més injustes, i en això els mitjans de comunicació hi tenim molta culpa, és que posem l’accent en la gent malvada: el botxí, el rebel, l’assassí. Però la gran majoria d’africans solen prendre la decisió més difícil, i per tant la més bona, quan es troben en una situació límit i tot s’enfonsa al seu voltant. Quan les milícies venen a buscar el seu veí perquè és musulmà o cristià, molts d’ells es posen en risc a sí mateixos i a les seves famílies per ajudar-lo a amagar-se. Sovint em pregunto com respondríem nosaltres en un context similar. L’Àfrica és un continent amb una qualitat humana enorme, on la bondat és tan o més important que el salvatgisme i la guerra.

Com a periodista, quin balanç fa de la cobertura mediàtica de l’epidèmia de l’ebola?
Ens ha deixat en evidència. Els africans moren per centenars -avui ho segueixen fent- però només ens hi hem interessant quan hem tingut por, no pas per una qüestió d’humanitat. Tampoc m’ha agradat que s’hagi centrat exclusivament en la crisi sanitària, obviant tot el que significa l’ebola. També és una crisi econòmica, política i social. Parlem d’una part de la població que desconfia tant dels seus polítics que pensa que l’epidèmia és una conspiració dels governs per matar gent; però també de germans que tenen por de tocar-se els uns als altres, de pares que no s’atreveixen a enterrar els seus fills. No pot ser que la cobertura periodística d’epidèmies, conflictes i guerres a l’Àfrica se centri tan sols en el vessant humanitari. És pura condescendència. Oi que si cobríssim l’actualitat dels Estats Units enganxats sempre a una ONG seria totalment tendenciós? Doncs a l’Àfrica passa el mateix.

L’atemptat a Tunísia ens ha recordat que el gihadisme és un dels grans perills a l’Àfrica.
En el meu primer viatge a Mali, fa més de 10 anys, hi vaig veure samarretes amb l’estampa d’Osama Bin Laden. La sensació que quelcom es cou a l’Àfrica en aquest sentit la tinc des de fa molt de temps. Són les brases d’una barbacoa, que cremen i cremen fins que de cop deixen anar una flamarada. Ara l’hem patit a Tunísia, però segur que n’hi haurà a altres llocs. Hem vist a Boko Haram, a Nigèria, jurar lleialtat a l’Estat Islàmic, i altres grups d’Egipte, Líbia i Algèria estan fent el mateix. Són connexions molt perilloses. Però de nou no podem analitzar el gihadisme amb explicacions massa simples que siguin fàcils de pair. És un fenomen que beu de la pobresa, de l’analfabetisme, dels Estats negligents, incapaços de defensar els drets i la seguretat dels ciutadans. Aquests se senten desprotegits i acudeixen a qui els doni cobertura, encara que sigui un radical armat. Està naixent un monstre, però no surt del no res.