Rosario Flores i un gat que no l'abandona mai

El titular podria ser que Rosario va triomfar dijous a La Daurada Beach Club. Però realment el públic va sentir que triomfava amb Rosario. Ritme, espectacle, energia i una banda impossible d’imitacions. “Bona Nit Vilanova” va ser la tornada. Ella encantada i encantadora. Fidel a un públic que se sap el seu millor públic. Com a Catalunya enlloc diu i ho repeteix en cada entrevista que realitza i fins i tot als passadissos, un cop acabat el concert, en què ens va reconèixer que havia gaudit amb tot. Sobretot el públic. Però també i s’ha de dir, el so i tot el que l’acompanyava que va estar a l’alçada d’una nit de música en viu magnífica.

Les emocions van anar deixant-se notar entre un públic de totes, totes les edats, doncs Rosario, és ella i un univers que l’acompanyen des del naixement i aviat farà mig segle. I allí damunt l’escenari, amb la petita dels Flores van estar el pare,  El Pescaílla, la mare Lola i com no l’inoblidable Antonio Flores, precisament evocat de forma especialment tendre en la interpretació de “Qué Bonito” el primer tema que Rosario va composar sola i després de la desaparició del seu germà i que segons va dir a un públic expectant: “esta canción me vino directa del cielo”. I així, emocionant-nos, reconec que fins i tot alguna llàgrima va relliscar-me i va venir per quedar-se una bona estona. Les emocions són així. Imprevisibles.

I és que tot plegat va ser just poc després de la interpretació del “Te quiero” de Nino Bravo, que sovint hem pogut sentir amb el duet que Rosario va compartir amb Diego El Cigala.  Ella deia “os conozco... sé lo que queréis”... i el ball dels temes més coneguts i reconeguts es van anar succeint en un repàs per la seva discografia, que incloïa un gat, un “estoy aquí”... un “como quieres que te quiera”... i un magnífic blues i la rumba catalana que va dedicar especialment al pare i que van posar en evidència la vàlua i “el poderío” de tota la banda.

I encara no s’havia acomiadat quan Antonio Flores tornava a l’escenari... “por un mundo sin guerra, sin tristeza” evidentment era el moment del “No dudaria” que va deixar clavada la sala, amb les mans amunt, la mira en l’aire i els sospirs al pit.

Una màgia amb la que Rosario va admetre que només ens volia fer volar. I van volar cants i olés i “guapa”  i els “monstrua” mentre ja al final es va acomiadar amb “Tu Boca” i “Queremos marcha, marcha...! i un “Hasta siempre” que segurament serà un fins aviat, doncs un cop aprenem a volar, qui voldria deixar de fer-ho?