Andreu Gomila i Marta Salicrú, periodistes i autors d'aquesta memòria personal dels anys del boom del pop català. ACN
ACN |
Barcelona
13-09-2015 10:50
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
El que ha dut Andreu Gomila i Marta Salicrú a escriure 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) no ha estat la pretensió de fer un tractat sobre l'eclosió de l'escena musical barcelonina. Convençuts que el moment àlgid d'aquest boom -fàcilment identificable amb grups com Antònia Font, Standstill, Manel, Love of Lesbian o Mishima- ja és història, els dos periodistes n'han escrit el seu particular epíleg, amb una aproximació personal i farcida de detalls i moments clau de la 'intrahistòria' d'algunes d'aquestes bandes. "Creiem que no ens equivoquem, i que el temps dirà que vam viure un moment especial", diu Salicrú sobre una generació (llarga) de músics que és també la dels autors del llibre.
Perquè es van separar els Antònia Font? Quin va ser el dia en què Love of Lesbian es van adonar que havien de canviar d'idioma? Quin personatge va motivar que Standstill comencés a crear els seus recordats espectacles? Com va ser el naixement d'Hidrogenesse? Sense caure en l'anecdotari, però farcit d'interioritats (confessables), 'Putos himnes generacionals' despulla 11 bandes i artistes barcelonins -o que han crescut musicalment a Barcelona-. Són Antònia Font, Mishima, Hidrogenesse, Sílvia Pérez Cruz, Guille Milkyway, Standstill, Joan Colomo, Roger Mas, Love of Lesbian, Manel i El Petit de Cal Eril.
No hi són tots, és clar, perquè això era impossible. El criteri de selecció, expliquen els autors, ha estat d'una banda la "importància objectiva" que han tingut els grups (seguiment popular, ressò...) i de l'altra "l'element emocional-personal" dels dos periodistes envers els artistes. Gomila i Salicrú es disculpen per anticipat amb les bandes que no apareixen, i per fer-se perdonar branden el glossari que han inclòs al final del llibre amb 'Tots els noms' del pop català.
A través del seu passeig per la vida interior dels grups i el seu entorn (discogràfiques, mitjans, família, etc.), el llibre s'apropa d'una manera singular a aquesta anomenada "escena musical". Una escena que, pels autors, ja ha viscut el seu millor moment, el seu boom, que situen entre l'any de publicació del primer disc de Manel, 'Els millors professors europeus' (2008) i el de l'anunci de la separació d'Antònia Font (2013).
Els discos "importants"
"Durant aquests anys van publicar-se discos importants, molt rellevants", senyala Gomila, i posa com a exemples 'Set tota la vida' (Mishima), '1999' (Love of Lesbian), 'Adelante Bonaparte' (Standstill) o 'Lamparetes' (Antònia Font).
Però de fet el relat del llibre no s'entén sense remuntar-se a mitjans dels anys noranta, "per explicar de quina manera s'havien generat les condicions que van fer que el primer disc de Manel explotés d'aquella manera, i que ells com a artistes hi arribessin amb aquella confiança en ells mateixos", explica Salicrú.
El declivi del 'rock català', l'adopció de referents musicals externs (anglosaxons) i interns diferents (Sisa, Pau Riba, Ona Laietana, etc.), els primers disc anglòfons de Mishima, Standstill o Love of Lesbian, les discogràfiques independents o els petits bars musicals on aquests grups començaven a fer-se populars, i l'atenció de la crítica. Tot això va precedir el boom del pop català.
"Tot això ja ha passat"
Gomila i Salicrú, els autors d'aquest llibre "per a melòmans i per a fans també", tenen una cosa clara: el millor que ha donat aquesta època, aquesta generació de músics, "ja ha passat". La dissolució d'Antònia Font i l'imminent comiat d'Standstill, juntament amb el fet -o la consideració- que "no estan sorgint noves bandes amb la capacitat d'arribar tan amunt" (diu Gomila), els porten a parlar d'un final d'etapa. "Hauran de passar 30 anys per tornar a viure quelcom així, però tant de bo ens equivoquem", pronostica Salicrú.
Tots dos se senten "privilegiats" d'haver-ho viscut. La seva feina, i la seva inquietud musical, els han fet observadors privilegiats d'aquests anys d'emergència dels grups locals. "De l'Heliogàbal a petar la sala gran de l'Apolo", de l'ocàs de la música independent catalana al desè aniversari del popArb, el seu propi festival.
És un privilegi que ara comparteixen amb els lectors a 'Putos himnes generacionals', un llibre amb un títol prou explícit que indica fins a quin punt s'han sentit partícips, a la seva manera, de tota aquesta sacsejada musical. Ho fan transgredint més que mai la distància obligada del cronista de concerts, l'entrevistador o el crític musical, i sense amagar la "camaraderia" que han anat establint amb molts dels músics al llarg dels anys.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!