La cançò i les sorpreses triomfen en el Tintorera

No era estrany que de la reunió casual i posterior amistat entre Dídac Santos i Joan Rovira hagués de néixer un homenatge a la cançó, a la música nacional. Quan dos esperits culturalment inquiets coincideixen davant, darrera o damunt d’un escenari, la casualitat deixa pas al projecte. Més  o menys així va néixer el El Tintorera, reunint cantautors i formacions liderades per autors nacionals, “artistes no tan novells, però si emergents del panorama musical, altres consolidats a qui també volíem tenir presents i alguns de nova creació quan vam programar i que ara en canvi són ja en l’escena de tot el país”. Eren les paraules de Dídac Santos en el moment de l’equador del festival, després de les tres primeres actuacions de La Folie, Gemma Humet i Judit Neddermann, que van tenir lloc a la Terrassa de La Daurada, sota el focus del lluent sol del mes d’agost, i abans de les esperades actuacions de Cris Juanico, Joan Aragall, Joan Rovira, Ramon Mirabet i Animal que vindrien després a la pista central.

Judit Nedderman va despullar les intimitats i les emocions dels seus primers dos treballs discogràfics i va agrair profundament la invitació a participar en el Festival, posant en escena el que més satisfaccions li comporta “musicalment faig allò que vull, amb llibertat i més llibertat”. Una veu satisfeta, doncs, que entre confessions i la inesperada participació del seu productor i guitarrista de Gemma Humet,  Pau Figueres, va recuperar peces rítmiques i tradicionals en homenatge a la seva principal musa, la seva família, i a la formació musical que tantes alegries i aprenentatges li ha otorgat, Coetus.

Va ser una des les sorpreses, entre d’altres també, quan passada la mitja nit, amb la formació de Ramon Mirabet damunt l’escenari, Joan Rovira, que havia actuat just abans, va sumar-se amb el saxo en les dues darreres peces. Un Rovira que es va mostrar feliç del retrobament amb Mirabet, amb qui havien compartit experiències tocant als carrers de París, abans de que tots dos iniciessin les seves respectives carreres en els darrers anys. Una bona parella, doncs, amb records a les esquenes i un llarg camí per endavant, que de ben segur tornarà a creuar-se.

La Daurada, doncs, consolidada com a escenari de gran i petit format, gràcies a la combinació que  permeten els seus espais, tant de la Terrassa com de la pista central, és ja un referent per un públic que va ser fidel als seus grups i obert davant les noves propostes. Des del primer moment, ressonaven per la part del davant i del darrera els cors del públic en cada una de les actuacions, ara més fort, ara més fluix.  Durant l’actuació de la Judith Neddermann, per exemple, totes volien ser Mireia. Totes érem Mireia quan va cantar el tema que dedica a una de les seves germanes i va fer alçar tres Mireia que eren entre el públic i a les qui tothom va dedicar una dolça melodia.

Tots els èxits van ser seguits per un públic, jove... sí, joves de 20 a més de 50... joves per a tots els gustos i per a tots els ritmes, que van gaudir d’una mostra “no tan petita” en paraules de Mirabet damunt l’escenari, que pot ser la llavor d’un nou festival a la capital del Garraf, un festival amb nom propi que cercarà en la segona edició “millores, correccions si toca i consolidar-se”, tal i com deia Dídac Santos, productor i impulsor de El Tintorera.