Totes les danses vives catalanes

La presentació de l’Inventari de danses vives de Catalunya a La Casa dels Entremesos (4 de febrer) brindà l’excusa perfecta per reflexionar sobre el patrimoni cultural immaterial català. De quina manera hem de catalogar les expressions culturals? Com hem de gestionar la informació que tenim a l’abast per difondre-la més eficientment entre la ciutadania? Per què és tan important construir un únic registre del patrimoni immaterial català?

Lluís Puig, Director General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya, recordà l’aprovació de la Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial l’any 2003. “Patrimoni és tot allò que una comunitat vol fer perdurar —apuntà Puig—. Ja siguin esglésies romàniques (patrimoni material) com el ball de gitanes (patrimoni immaterial)”. Des de la creació de l’Inventari del Patrimoni Etnològic Català (1993), Catalunya està fent els deures en la catalogació de les seves expressions genuïnes. Per Puig, l’admissió de l’Inventari del Patrimoni Immaterial del Montseny en el registre de millors pràctiques de la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la UNESCO (2013), és només la punta de l’iceberg d’una gran feina col·lectiva.

Són molts els territoris (Barcelona, Priorat, Terres de l’Ebre, Penedès, Barcelona...) i entitats que volen registrar el seu patrimoni cultural. En aquest context esdevé imprescindible la estandardització dels inventaris: “inventariar —va subratllar Puig— no és simplement fer una llista d’objectes destacables. Significa sumar la màxima informació, aportar tota la documentació possible, aconseguir que les diferents classificacions es relacionin mútuament per oferir una visió més global de la nostra cultura”. La inventariació de les danses vives catalanes, va concloure el director general, es situa en aquest escenari.

Montserrat Garrich, membre de l’Esbart Català de Dansaires i especialista en dansa catalana i cultura popular, assegurà que es tracta d’un “projecte complex, llarg, que necessita de l’ajuda de totes les persones i grups de Catalunya”. Fent gala de la seva formació de filòloga, Garrich volgué esmenar el nom del projecte: “tot i que ens hi referim com a inventari, seria més adequat parlar de catalogació, en la mesura que no ens limitarem a enumerar les danses vives existents a Catalunya, sinó que les volem descriure ordenament”.

En aquest sentit, destacà tota la feina prèvia a la recollida d’informació: “cal definir molt bé els ítems que es volen registrar, la terminologia que s’emprarà en la descripció, l’ordre en el qual apareixerà la informació a l’usuari, i la pròpia definició d’allò que s’entendrà com a danses vives”. Garrich definí aquestes com qualsevol ball que es practiqui actualment en un espai públic, i que formi part d’un context festiu amb un ritual concret. Amb l’objectiu d’aconseguir crear un registre realment fidedigne i exhaustiu, capaç de demostrar la gran puixança de la dansa catalana els darrers vint anys, Garrich finalitzà el seu parlament reclamant la col·laboració dels 948 municipis catalans: “Aquest no és l’inventari de l’Esbart Català de Dansaires, o de la Direcció General de Cultura Popular, sinó de tots. Sense la implicació de tots els municipis, estarà coix”.

Raimon Casals, tècnic de l’inventariació, va cloure la presentació amb una demostració dels ítems recollits en l’inventari. A través d’aquesta mostra, el centenar de persones assistents a La Casa dels Entremesos comprovaren l’exhaustivitat de la catalogació, capaç de recollir no només els elements tècnics (lloc i datació, població, coreografia, acompanyament musical), sinó també historiogràfics. Casals insistí en la col·laboració de la ciutadania, i especialment la dels grups dansaires, com un factor imprescindible per assegurar l’èxit de l’inventari.

Podeu col·laborar a l’Inventari de Danses Vives de Catalunya aportant informació sobre els balls de la vostra població a través de l’adreça: dansesvives@esbartcatala.org