Salvem el cinema? Els Cineclubs del Penedès i Garraf, responen

El passat divendres 9 de juny, EIX DIARI va reunir a la Sala de Cinema del Parroquial de Sant Pere de Ribes, tres representants dels cineclubs comarcals, sota la premissa ‘Salvem el cinema?’.

Manel Balaguer, president del Cineclub de Vilafranca del Penedès que enguany celebra els seus 49 anys d’existència, sent un dels més antics i amb continuïtat del país, precisava la diferència entre els cineclubs socials i els que han esdevingut també exhibidors, és a dir, que tenen un paper, més enllà de la divulgació, en la projecció regular de cinema. És el cas del Cineclub Sitges també, tal i com va exposar Owen John Holden, secretari de l’entitat. Es tracta d’un model que s’ha anat estenen a Catalunya. Sobretot en poblacions petites i mitjanes, on els cineclubs han esdevingut també exhibidors, en alguns casos, com els de Sitges i Vilafranca, al costat d’altres sales amb exhibidors privats, complementant l’oferta.

Curiosament, però, a Vilanova i la Geltrú, on no es disposa d’un sala regular d’exhibició i projecció de pel·lícules, el Cineclub Sala 1, s’ha mantingut fidel a la seva essència, com una entitat de divulgació, d’arrel social, amb una programació setmanal, que a més, impulsa altres projectes a la ciutat vinculats amb la creació cinematogràfica local, tal i com va exposar Eloy Escudero, president de l’entitat.

Són dos modes diferents de cineclubs, complementaris, compatibles, que coincideixen en la voluntat de consolidar una oferta de cinema de qualitat “que no vol dir que no sigui comercial”, afegeix Escudero. “És clar, per sort, actualment, hi ha un cinema de qualitat que al mateix temps pot ser comercial”, complementen Holden i Balaguer.

Segons la Federació Catalana de Cineclubs, de la que en són membres les tres entitats, els cineclubs van han incrementat el nombre d’espectadors de 70.000 l’any 2011 a 84.000 el 2015 a Catalunya.  En el cas de Vilafranca del Penedès, la xifra del Cineclub va ser de 17.000 espectadors al 2016, dels quals 5.000 van ser de les sessions de Cineclub i la resta correspon al públic de les sessions regulars d’exhibició, va apuntar Balaguer.

La tradició cineclubista a Catalunya és viva des dels anys cinquanta. “Al principi, i sovint per la censura, es tractava d’un grup d’amics que es reunien d’amagat a veure pel·lícules que d’una altra manera no es podien visualitzar”, comenta Escudero. Ara els cineclubs, estan oberts a tothom, al mateix temps que consoliden un públic molt fidel, i a més, participen en diferents esdeveniments locals, com és el cas dels cineclubs de Vilafranca del Penedès (Vi jazz), Vilanova i la Geltrú (Carnaval) i Cineclub Sitges (Festival Internacional de Cinema de Catalunya i Festa Major de Sant Pere de Ribes, on fa deu mesos van inaugurar la Sala del Parroquial, com a sala de cinema projeccions regulars i aviat acolliran un cineclub propi).

En la tertúlia celebrada per EIX DIARI, es va parlar de l’actualitat; del debat entre el cinema en sala o bé a casa; la polèmica d’Almodóvar en la passada edició del Festival de Cannes; de la dicotomia entre la versió original i el doblatge; les noves tecnologies i el cinema, i finalment, també una resposta per la pregunta: els cineclubs han salvat el cinema a les nostres comarques?