Pau Casals al 1945: “Amb l’esperança que Catalunya, serà una altra vegada Catalunya”

A l’espera que la Televisió de Catalunya reposi a la graella la programació del telefilm “Pau, la força d’un silenci”, un altre document inèdit durant molts anys a l’Estat espanyol descriu en boca del mateix Pau Casals el seu compromís per la pau i Catalunya. Es tracta d’una llarga entrevista realitzada al mestre pel periodista nord-americà Thomas Dozier i publicada el 1959 a l’edició en castellà de la revista Time. El règim franquista va requisar dels quioscos els números d’aquesta revista que contenien l’entrevista. Josep Maria Inglès, cronista oficial del Vendrell, va poder guardar uns números abans de la retirada de la revista.

El film coproduït per TV3, Minoria Absoluta i Euskal Telebista, i que s’havia d’haver emès el passat 27 d’octubre, explica un episodi de vida de Pau Casals del període que vivia exiliat a Prada de Conflent. Pau Casals confiava que al final de la II Guerra Mundial les potències democràtiques guanyadores del conflicte acabarien amb el règim franquista i restaurarien la democràcia a l’Estat espanyol, tal com ho havien afirmat durant la guerra. En veure que els aliats no complien aquesta promesa, Casals va prometre no tornar a tocar en públic i es va dedicar, només, a donar classes de música.

A l’entrevista de la revista Time, Pau Casals explica amb detall aquests fets. El 1945, quan ja era una figura reconeguda internacionalment, la BBC va convidar al mestre a dirigir-se als seus compatriotes catalans des de Londres. Llavors feia set anys que havia hagut d’abandonar el país, Casals confessa la seva enorme emoció en pronunciar aquestes paraules en català que acabaven així: “que aquest sentiment que compartim i que ens enorgulleix ens faci treballar junts, inclús per aquells que vacil·laren alguna vegada. Units com germans en una mateixa fe, amb l’esperança d’un avenir de pau en què Catalunya serà una altra vegada Catalunya”.

Casals en aquells moments tenia una gran esperança que les forces aliades poguessin alliberar l’Estat espanyol de la dictadura franquista un cop acabat el feixisme a la resta d’Europa. Però la premsa i els polítics començaven a emetre opinions més aviat favorables al règim del general Franco. Casals confessa a l’entrevista que va parlar amb ministres, directors de mitjans de comunicació, i que fins i tot, va visitar la Cambra dels Comuns, tractant de despertar responsabilitat entre els britànics respecte a Espanya i fer-los veure que la dictadura de Hitler i Mussolini era idèntica a la de Franco. “En què havia quedat la promesa de Churchill, de què el feixisme seria eliminat allà on se’l trobés?”, es preguntava Pau Casals.

Poc després feia esfumar-se les seves esperances i va prendre una primera decisió: no tocar més al Regne Unit. Just abans de marxar de Londres i tornar a Prades, una amiga concertista, Myra Hess, li va aconseguir una visita al palau de Buckingham. El mestre es proposava convèncer al rei Jordi VI que fes gravitar la seva gran influència en favor d’una acció adreçada a alliberar a España de la tirania. A palau, Casals no va passar d’una conversa de més d’una hora amb el secretari privat del monarca en què el mestre reiterava els seus arguments que la tirania a Espanya havia de ser abolida. El secretari es va comprometre a traslladar les seves paraules al rei. Casals va marxar de Londres amb molt poques esperances. Va decidir que ni tan sols tornaria a aquell país fins que el seu no fos lliure. Al seu retorn a Prades va rebre una carta de Mirya Hess en què li explicava que el monarca quan va saber de la seva visita a palau van enviar un cotxe a l’hotel on s’hostatjava perquè tornés a palau, però el missatger va arribar hores després de la marxa de Casals de Londres.

A la tardor del 1946, el mestre va prendre la decisió de no tocar més en públic en senyal de protesta contra l’incompliment de les promeses de les democràcies internacionals. “No tocaré en públic fins que la meva pàtria fos lliure. Si vénen a veure’m potser tocaré per qui em visitin, però no acceptaré contractes”. La decisió del mestre va provocar una gran commoció entre el món artístic. Casals consolidava la seva imatge com a figura de grans conviccions. No va ser fins al 1950, es celebrava el segon aniversari de la mort de Bach, un autor que Casals venerava, i un grup de concertistes el van convèncer de tocar a Prades. Això permetia a Casals no contradir la seva decisió de no sortir de Prades. Així va néixer al festival de Prades.

El 1971, Pau Casals va rebre del llavors secretari general de les Nacions Unides, U-Thant, la Medalla de la Pau. Prèviament a un concert, en què va interpretar el Cant dels Ocells, va realitzar el seu famós parlament, “sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I va ser al meu país on hi va haver les primeres nacions unides”.