Localitzen un document notarial del 1664 on es parla de l'Àliga de Vilafranca

En els treballs de recerca documental que l’historiador Jordi Vidal realitza de forma sistemàtica en els fons de l’arxiu, ha trobat un document notarial datat del 1664 en el qual els administradors de la confraria de Sant Eloi, signen un contracte amb Benet Artigues, pintor, per restaurar l’àliga de Vilafranca. El document, amb notables taques d’humitat que el fan molt complicat de llegir, s’ha hagut de transcriure a l’Arxiu Comarcal amb l’ajut de llum ultraviolada, que permet fet visibles escriptures gairebé esborrades. 

En aquest contracte, s’especifica que ha de daurar l’àliga des del cap fins a les ales amb pans d’or fi i la corona, s’ha de daurar amb or de sisa, que és una tècnica especial per aplicar els pans d’or sobre els metalls.

Per fer aquesta feina, estableixen un preu de dotze lliures a pagar, la meitat a la signatura del contracte i l’altra meitat un cop acabada la feina i amb el vistiplau d’un daurador que per aquells dies es trobés a Vilafranca.

Per analitzar el contingut del document de forma minuciosa, des de l’Arxiu ens hem posat en contacte amb un especialista en el bestiari simbòlic i festiu, Daniel Vilarrúbias, i ens ha aportat tot un seguit de detalls que són prou interessants per donar-los a conèixer:

1. El cap es volia daurar amb or de veritat, segurament perquè podria ser una peça de talla i es considerava d’una major importància i durabilitat. Aquesta part a daurar amb or fi devia finalitzar al rivet que marcava la transició entre el cap i el coll o buc del cos de l’animal.

2. Les plomes havien de ser en relleu, gravades –potser eren fetes de cuir repujat, com les que encara avui es veuen a l’àliga de la Bisbal d’Empordà- i havien de ser acabades amb dauradura d’oripell, un succedani del pa d’or, d’un cost econòmic menor que el que s’utilitzava per a la construcció i policromat de retaules, elaborat a partir d’una finíssima làmina de llautó.

3. L’artesà que rep l’encàrrec era un artífex local, per tant, una persona d’ofici però no un personatge d’alta volada artística, tal i com acostumava a passar amb aquest tipus d’elements o construccions més o menys efímeres, amb la mateixa concepció que un decorat escenogràfic de qualitat.

4. El fet que també es dauri el cap i, a més, sigui tot “conforme està la vella” permet pensar que l’àliga fou feta totalment de nou aquest any 1664 o que, almenys, es va intentar. Recordem que no tenim una àpoca o rebut de pagament d’uns serveis ja prestats, sinó una minuta o esborrany per a la redacció in extenso d’un contracte. Que aquest encàrrec es portés o no a terme (que en principi hem de pensar que sí) és quelcom que no podem demostrar. Només es demostra que s’ha fet allò que es cobra.

5. Sí que podem garantir que l’àliga vilafranquina anterior a 1664 era considerada com a “vella” i que des del gremi dels Elois es va considerar oportú de fer-ne una de nova per tal que fos digna representant de la institució que la mantenia i treia al carrer. No sabem si era la mateixa àliga que es menciona el 1601 a les pàgines del Llibre Verd, o encara una de posterior.

6. L’Àliga de Vilafranca del segle XVII era, com la de Barcelona i totes les restants, completament daurada i coronada.