Els Cants de Nadal

Quedi clar que enguany, aquest Nadal 2018, amb presos polítics en vaga de fam, no serà un gran Nadal, certament. Altrament l’alta magistratura, com ja passava fa més de dos-mil anys, en qüestió de misericòrdia, pietat i arrogància no sembla haver millorat gaire. Però, vaja, anem pel que anàvem. La majoria d’activitats festives de la celebració nadalenca mantenen un gust rural i bosquetà, afable, un pel massa endolcit. La panoràmica del pessebre, l’arbre de Nadal, el Tió, les llumetes nocturnes... ens proposa una natura pacífica, benèfica i acollidora. El mite ens conta que la família de Galilea, buscava un refugi per poder infantar i no va trobar-lo entre la humanitat, havent de buscar-lo en la natura que, generosa, va proporcionar per bressol una menjadora i per calefacció la palla i el baf de les bèsties: una bucòlica estampa de natura benefactora. Aquest principi del naixement d’un desvalgut déu infant, salvador d’una humanitat gens humanitària, però reconegut, en canvi, per la naturalesa, que posà a la seva disposició allò que calia, vol ser el missatge de la celebració anual del Solstici d’hivern. El missatge d’un esdeveniment cíclic que associa els dos relats: el profà, la celebració del Solstici, i el religiós, el Nadal; universalitzats els dos en el magnífic Cant del Sol, composició a l’hora dedicada a l’Ésser suprem i a l’astre rei, el germà sol, i composta pel Poverello d’Assís, sant Francesc

«Altissimu, onnipotente, bon Signore, /tue so’ le laude, la gloria e l’honore et onne benedictione.

Ad te solo, Altissimo, se konfano, / et nullu omo ène dignu te mentovare.

Laudato sie, mi’ Signore, cum tucte le tue creature, / spetialmente messor lo frate sole,

lo qual’è iorno, et allumini noi per lui. / Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore

Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són / les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.

A Vós sol, Altíssim, se us adiuen / i cap home no és digne d’anomenar-vos.

Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures / especialment missenyor el germà sol,

el qual és dia i per ell ens il·lumineu. /I ell és bell i radiant amb gran esplendor.

Aquesta voluntària ruralització del paisatge del Nadal ve a descobrir-nos, cíclicament, com el somni de la humanitat en una enyorada Edat d’Or, persisteix, és ben viu. Una quimèrica època de pau entre els homes i la natura. Una Edat d’Or que uns han projectat cap un futur celestial, altres cap a materials geografies críptiques i ignotes, altres cap a fantasies literàries, altres cap a viatges psicotròpics, i altres, els més, cap un passat perdut, irrecuperable: aquell passat miològic en que uns primigenis Homes d’Or menjaven i bevien amb els déus, però degeneraren en homes de bronze i després de ferro, havent d’abandonar la feliç Arcàdia per sempre. O aquell passat on, segons l’Antic Testament, els àngels o elohim, propers a Jehovà, van cohabitar entre els homes, però van perdre’s, arrossegant amb ells, la humanitat. 

I tornem cada any al Poverello d’Assís:

Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures [...]especialment missenyor el germà sol.

Nadal, el Solstici és temps de música i cançons, és temps en que l’imaginari d’un món arcàdic, pastorívol, penetra l’espai urbà per redimir-nos una mica, una mica, unes hores... no fos cas! Per aquesta, i moltes més raons, la Unió Vilanovina convida a tothom a la plaça del Pou, el dia 22 a les 7 del vespre, a cantar el Nadal, amb Carles Belda i Marc Serrat, acordió i guitarra, i veus! I com cada any hi haurà cançons per cantar, figues albardades amb mel, per menjar i, ratafia per beure!