Marina Garcés inaugura el VilaPensa defensant el pensament per assolir la dignitat

La segona edició del VilaPensa, el festival del pensament del Penedès, enguany dedicat A la recerca de la felicitat, va donar ahir el tret de sortida amb un acte multitudinari que va superar totes les expectatives de públic. La conferència La por a la felicitat, de la filòsofa i assagista Marina Garcés, va deixar petit l’auditori del VINSEUM i el pati interior del museu, des d’on dotzenes de persones que no havien pogut accedir a la sala van seguir l’acte per televisió.

Entusiasme, compromís i reflexió

El fundador i coordinador del festival, Jordi Sàbat, va començar els parlaments agraint a totes les institucions i entitats implicades en la gestió i organització del VilaPensa la seva col·laboració incondicional. Sàbat va assegurar que “l’accés al pensament i la cultura serveix únicament per fer-nos millors ciutadans i més lliures, pensar per pensar-nos, i també la seva conseqüència, fer-nos millors” i va emplaçar tothom a enfrontar-se al repte de la reflexió: “no hauríem de buscar herois i líders, sinó bones idees”. El VilaPensa, va remarcar, “és obert a tots per a l’activitat més plaent i transformada per a la humanitat: l’art i la cultura”.

El degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, el Dr. Josep Monserrat, va afirmar que “la implicació de Vilafranca amb el VilaPensa demostra que és una ciutat compromesa amb l’esperit crític, els drets humans i polítics, la llibertat de paraula i de viure”. Monserrat va qualificar el programa d’actes de “delicat i detallista” i va pronosticar l’èxit d’aquesta segona edició, gràcies, en part, a la suma d’esforços públics: “quan les institucions dediquen recursos a una festa del pensament com el VilaPensa fan molt ben fet, perquè es milloren a si mateixes i alhora ens permeten millorar-nos a nosaltres”.

La directora general de cooperació cultural de la Generalitat de Catalunya, Àngels Ponsa, va confessar-se sincerament feliç de ser a Vilafranca presentant el VilaPensa, al qual va augurar una vida llarga i plena: “de festivals de reflexió, n’hi ha pocs, i aquest és transversal, de mirada àmplia, inclou moltes vessants i té vocació d’arribar a tothom”. Ponsa va afirmar que “la felicitat és molt difícil de definir, però tots sabem quan ho som. Crec que la trobem en les petites coses de cada dia, més que no pas en grans cops de sort”.

El torn de presentacions el va cloure l’alcalde Vilafranca, Pere Regull, assegurant que “necessitàvem el VilaPensa”. “Davant del maximalisme i de la poca reflexió, fer una aposta pel pensament és molt interessant. Plantegem-nos dubtar de tot, o plantegem-nos-ho tot. Sòcrates tenia raó: només sabem que no sabem res”, va reblar.

Pensar per ser feliços

El moment més estel·lar de la nit va arribar amb la conferència de Marina Garcés, que suposava la inauguració oficial del festival. Davant d’un auditori expectant, la filòsofa va desgranar diverses idees sobre la felicitat fent viatges al passat i enllaçant l’obra de grans autors amb les problemàtiques del present.

Garcés va començar explicant que “a la nostra tradició predomina la tendència a situar la felicitat allunyada del pensament, i a concebre els pensadors com a persones solitàries i martiritzades.” I es va preguntar: “pensar fa patir? La gent que pensa, sofreix?” I va respondre: “no és mentida, però tampoc no és veritat”.

L’autora de Ciutat princesa va citar plegats dos escriptors que precisament van conèixer bé Barcelona, Ernest Hemingway (“la felicitat en gent intel·ligent és la cosa més estranya que he vist”) i George Orwell (“l’elecció de la humanitat és entre felicitat i llibertat, i per a la major part de la humanitat, la felicitat és millor”), i es va preguntar si hi ha realment “un abisme entre una minoria compromesa amb la llibertat i que pateix, i una gran massa que tria la felicitat”, un diagnòstic binari “que domina moltes de les representacions sobre la felicitat que encara arrosseguem”.

Garcés va qüestionar si no hauríem d’allunyar-nos “de la massa conformista, de la societat ignorant o del bon salvatge” i centrar-nos en “el postureig de les xarxes, en les representacions que fem constantment de la nostra vida atrafegada i hiperactiva, plena de projectes i de cansament”. I va posar el dit a la llaga: “ningú no diu no sé què fer, no em surten els projectes, no em conviden enlloc, m’avorreixo o estic trist. Hem creat un gran escenari on representem una gran felicitat que hem de reproduir… però de cara a què i a qui?”

Recuperant la seva faceta més combativa, Garcés va despullar “la indústria de la felicitat, de la qual som els principals productors i consumidors 24 hores al dia i set dies a la setmana”, juntament amb “la tecnologia, la ciència, la farmacologia i els béns de consum destinats a la felicitat”.

Eixamplant la perspectiva a través de les mirades de diversos pensadors contemporanis, Garcés va parlar del govern exercit a través de la felicitat (Eva Illouz), de la imposició de l’alegria com un codi que governa els nostres temps (Sarah Ahmed) i de com les noves tecnologies han imposat una infelicitat constant sobre els nostres cossos, els quals, paradoxalment, són exhibits alhora que són anestesiats de tot desig (Franco Berardi).

Garcés va fer una defensa aferrissada del desig des de la seva “dimensió creativa, que no es mesura per les satisfaccions, sinó per les possibilitats de vida que genera, no com a motor de consumició compulsiva”, tot afilant la crítica “als imaginaris actuals de felicitat, lligats a l’explotació neoliberal, tant laboral com personal”.

Una anàlisi exhaustiva i exigent que va culminar amb una pregunta clau: “com hem arribat fins a aquí?” Un interrogant que Garcés va intentar il·luminar amb una sèrie de preguntes derivades: “Com hem arribat a ser alienadament feliços o feliçment alienats? Com podem alliberar-nos d’aquesta màquina? Té sentit seguir-nos esforçant per fer veure que som feliços segons uns codis de representació de la felicitat? Estem condemnats a ser intel·lectuals infeliços?”

Garcés va recórrer els tres últims segles d’història per descobrir com “la felicitat va baixar del cel a la terra, i amb ella, les aspiracions, els desitjos de futur i les expectatives de vida bona” en contraposició a “la idea de salvació, segons la qual hi ha un altre lloc, fora d’aquest món, on serem redimits, i que estem en mans d’algú altre que no sabem qui és, lluny del nostre abast”.

A partir d’aquest gir revolucionari, va revelar les preguntes que van sorgir immediatament, i que avui continuen vigents: “qui té dret a la felicitat? És per a tots? És l’individu o el col·lectiu, qui s’encamina a la felicitat?” Com s’hi arriba? Quines expectatives podem tenir?”

En definitiva, “la felicitat es polititza. Quan la felicitat cau a terra, permet transformar la vida. I, per tant, tindrem límits, frustracions i enemics, perquè no tothom vol que tothom gaudeixi d’una vida en plenitud”. Fins que, passant per Kant i Herder, “la felicitat es va adaptant al territori d’allò possible. La felicitat s’associa a la idea de progrés material i de prosperitat de les nacions”. I en l’actualitat, “la felicitat esdevé emancipadora i es converteix en una mercaderia seguint uns codis de valor”.

Tot plegat fins a arribar a una declaració contundent i optimista: “crec que tenim pistes, referents i maneres de poder-nos pensar segons el desig d’una vida bona”, seguida d’una defensa sòlida i alliberadora del pensament, en qualsevol de les seves formes: “pensar és aprendre a combatre la por i a desfer els nusos que ens ofeguen. Fer-se preguntes és sortir de la servitud i apropar-se a la dignitat. I qualsevol vida digna és una vida que troba un lloc, encara que sigui conquerit amb molta dificultat”.

I abans de rebre un llarg aplaudiment, va regalar un aforisme al públic per tancar el cercle i vincular la seva trajectòria filosòfica i vital amb l’eix del VilaPensa d’enguany: “la felicitat de l’existència és el riure de la comprensió.”