Francesc-Marc Álvaro: “Dins l'independentisme s'ha donat un cert biaix populista”

Parlar clar i català sobre el procés independentista no és, precisament, una tasca fàcil. Adreçar-se a lectors de qualsevol ideologia obrint la porta a la complexitat del conflicte i tancant-la als fonamentalismes encara ho és menys. Francesc-Marc Álvaro s'atreveix a fer-ho a “Assaig general d'una revolta”, un llibre que analitza amb exhaustivitat els antecedents, els protagonistes i l'evolució dels fets per “”il·luminar-ne els angles morts” i “entendre els errors”. Tot amb un desig: “començar a parlar del procés català i de la solució al conflicte d'una altra manera, més política, més realista, més constructiva, més desapassionada, i més flexible”.

-És el seu novè llibre, i ha dit que el “més complicat” d'escriure. Per què?

-Hi ha un fet diferent de tots els altres llibres: conec com a periodista tota la gent implicada que està a la presó o a l'exili, i d'alguns em considero amic. Això complica molt les coses a l'hora d'haver de parlar, s'ha de fer un esforç de distanciament més gran. Per una banda hi ha un element personal i emocional, però a la vegada estic obligat a fer una feina analítica que demana mirar-te amb perspectiva tot el quadre; aquest ha estat l'exercici, per això és complicat.

-A què al·ludeix amb l“assaig general” del títol?

-És una metàfora que em permet sintetitzar el que crec que va passar: gairebé s'arriba a fer la independència però no es culmina perquè no s'acaba oferint l'obra acabada al públic per moltes circumstàncies. Per una banda perquè l'Estat no vol parlar de res i aplica la força, i per part del sector independentista perquè hi ha errors o falles de plantejament o d'execució que també fan difícils les dues coses i no s'estrena l'obra.

-Ha explicat que va fer el llibre per aclarir-se. Quins descobriments va fer en encaixar totes les peces?

-En pocs anys han passat moltes coses. Ha hagut una gran acceleració. Necessitava agafar una perspectiva, entendre el conjunt, mirar-me les coses que jo havia viscut amb uns nous ulls més freds i a la vegada fer-me preguntes que no m'havia fet, o fer algunes preguntes que ens havíem fet tots d'una nova manera. El llibre neix d'un intent de mirar de manera diferent sobre uns fets que coneixem, i de fer preguntes per il·luminar els angles morts d'una realitat que ha estat intensa, complexa, dolorosa, greu i que encara és oberta. He descobert nous sentits, noves xarxes de causes i conseqüències, nous significants, nous contextos que indiquen per què han passat les coses. He entès una mica millor la mecànica de per què les coses han sortit com han sortit. Ara crec que puc respondre més bé la pregunta de per què això no ha anat bé.

-I per què “això” no ha anat bé?

-Per una banda perquè hi ha un estat que no vol parlar i, per la part independentista, perquè hi ha una sèrie d'errors de plantejament i d'execució que fan que no pugui sortir bé. Per dir-ne alguns: creure que una empresa tan important com canviar l'”statu quo”de Catalunya es podrà fer depressa i fàcilment. Això està en la concepció inicial de l'independentisme i no és així. El “tenim pressa” ha estat un lema mobilitzador però des del punt de vista estratègic ha estat nefast. La política és una gestió dins del temps i de vegades demana accelerar i de vegades, frenar. Si tu dius “tenim pressa” et poses una mena de cotilla que t'acaba bloquejant, t'obligues a uns terminis que a la política sovint han de ser flexibles. Això dona un biax antipolític al procés perquè no hi ha res més polític que la gestió del temps. L'altre element és aquesta concepció un pèl ingenua que l'estat era molt feble. S'ha pensat que com que Espanya tenia una crisi de partits, del sistema judicial, de la monarquia, del sistema bancari, de la credibilitat de les institucions en general, l'independentisme donaria un petit cop i la paret cauria. Amb el procés hem descobert que Espanya pot tenir moltes crisis però hi ha una fortalesa de base a l'edifici perquè hi ha uns professionals que treballen per mantenir-lo dret. Bona part dels dirigents de l'independentisme desconeixien les claus del Madrid més profund políticament parlant.

-També esmenta el desconeixement que hi havia per part de l'Estat.

- Hi havia una ignorància bastant gran del que era el procés: primer es pensa que això és un “suflé”, una cosa momentània. Després del referèndum participatiu del 9N veuen que va de debò però tampoc no acaben de llegir ben bé què és, es pensen que és una cosa que està influïda per uns polítics que mouen la gent com si fossin titelles. No s'adonen que hi ha un canvi de mentalitat. Els dos milions de persones que han dit “volem votar a favor de la independència” no han canviat encara que estiguin una mica desanimats, desconcertats, etc.

-Al llibre parla del fonamentalisme d'una part del moviment independentista.

-És un punt delicat però hem d'admetre que dins l'independentisme s'ha donat un cert biaix populista que ha generat algunes dinàmiques que ens han entorpit més que ajudat. Poso com a exemple el lema que alguns sectors exhibeixen de “el poble mana, el govern obeeix”. És un lema que, en una democràcia representativa com la nostra, és una mica preocupant. El poble ha votat, i el poble ha delegat. Vol dir això que el carrer no és important? No, però no podem pervertir el mateix sistema que ens hem donat. Si hem decidit que fem unes eleccions i triem un parlament i un govern, quan el tenim no podem dir de cop i volta que el carrer ha d'imposar d'una manera absoluta i directa el que vol perquè ja hem parlat quan hem votat. No podem deixar-nos portar per visions un pèl sentimentals i infantils que plantegen el procés com un element en el que hi ha un carrer que té tota la raó i els polítics són mers operadors en funció de la nostra voluntat directa. Podem fer pressió des del carrer però cadascú ha de fer la seva feina. Aquesta és la meva crítica quan dic que hi ha ombres de populisme i crec que s'han donat, i veig que ara ho diu més gent, no soc l'únic i s'ha de poder dir.

-Destaca la necessitat de fer autocrítica, i ha hagut molts moments en què fer-hi qualsevol crítica podia comportar acusacions de traïdoria. Vostè hi diu coses molt incòmodes.

- El nucli del problema d'escriure aquest llibre és la qüestió: “he de dir el que no he fet bé o no ho he de dir?”. Jo m'ho he preguntat, i finalment he respost que sí ho he de dir perquè crec que, perquè ens en sortim, i si això ha de tenir un recorregut millor en el futur, hem de ser capaços d'analitzar ons ens hem equivocat. Em trobo amics meus, alguns de Vilanova, que no s'han llegit el llibre i que em fan la crítica. És una mica absurd. Que cadascú digui el que vulgui, però demanaria que si es vol entrar en debat amb el que jo modestament escric o analitzo, que sigui sobre el que jo he fet, no sobre el que sembla que jo he dit. És evident que he donat entrevistes en les que faig algunes síntesis i apreciacions, però he escrit 250 pàgines perquè crec que necessitava molt d'espai per dir. No crec tenir la raó absoluta, naturalment. El meu llibre també és una invitació al debat, però, per fer-lo a partir del meu llibre, se l'han d'haver llegit. Ni que només sigui per donar vida a les amigues llibreteres i als editors (riu). També faig una crítica molt severa al que ha estat el gran error de l'Estat, que és l'ús de la violència. L'estat ha emprat la violència quan no havia d'emprar-la i ha tractat de manera criminal un afer polític. Tant les detencions dels líders socials com polítics com els cops de porra de l'1d'octubre com el judici són coses inacceptables. Els polítics que van dirigir el procés no són delinqüents, són polítics que han fet una determinada actuació, discutible però no criminal, que en tot cas s'emmarca dins un conflicte que hauria d'estar a la taula de negociació política.

-Les paraules de Xavier Melero, advocat de l'exconseller Joaquim Forn, i del major Josep Lluís Trapero durant el judici del procés tenen un paper fonamental en la seva anàlisi, posant de relleu tot allò que es va dir però que no es va fer.

-La distància entre el que es diu i es fa és molt gran i això arriba fins el dia d'avui, que hi ha gent que diu “tenim la república”. No la tenim, és una aspiració que comparteixo però hem de partir de l'evidència, ara el que tenim és una autonomia i bastant tocada. Aquesta distància crea decepció, frustració, irritació. Hi ha molta gent que està molt enfadada perquè veuen que el que es va dir no es va fer, i això s'ha d'evitar. La política de l'independentisme ha d'intentar aproximar el discurs a l'acció i sempre, com diu el Daniel Innerarity, un autor que cito al llibre, són les accions les que acrediten les paraules, no a l'inrevès. Crec que ara l'independentisme ha d'entrar en aquesta aproximació més gran.

-No es va portar a la pràctica, doncs, allò que es preveia amb la proclamació de la república.

-Els dirigents independentistes tenen un doble discurs durant el procés: intentar que el govern d'Espanya se senti a la taula a negociar, però a la vegada, fer la independència si tant és pactada com si no. Aquest missatge no deixa de ser contradictori. Quan el govern no se seu estàs obligat a fer un referèndum sí o sí, i tampoc no tens la força, aquest és el col·lapse. Fas el gest unilateral però hi falta múscul, no tens la capacitat de controlar el país, les fronteres, el territori, i sobretot d'imposar una nova legalitat republicana enfront la legalitat espanyola preexistent. Si s'hagués tingut la capacitat, els mossos o qui fos haurien anat a les comissaries de la policia nacional i la guàrdia civil i haguessin dit que  quedaven sota el comandament de la república. Per què no es va fer tot això? Perquè no hi havia la força. El drama és que tot el procés es fa com si la tinguessin. Com si quan arribi el dia pogués saltar la paret. Però se sabia que no la podies saltar, i li has estat dient a la gent que la saltaries. No hi havia força ni múscul per substituir la legalitat espanyola per la legalitat republicana. I això, que costa molt que molta gent independentista ho entengui, s'ha de dir. I no ho he de dir jo, que soc un analista, i no soc ningú, ho han de dir els polítics quan puguin i tinguin ganes de dir-ho. Ja entenc que parlar des de l'exili o des de la presó no és fàcil, no hi faig cap retret, simplement dic que els hi costa, i és normal, però crec que els que estan fora i no estan a l'exili sí que ho han de començar a dir.

-Al llibre reitera la necessitat de reconèixer la complexitat del procés.

-Ens agrada veure més el món senzill, en blanc i negre, sense matissos, que entrar en  els elements més grisos de cada fenomen, que hi són. Crec que hem pecat tothom, Madrid però també el món independentista, de simplificar, i quan simplifiques perds una part d'informació que estratègicament és molt important. L'independentisme ha fet un discurs molt bo dels interessos (“voti independència perquè viurà millor, tindrà pensions millors, més infrastructures, etc”). Crec que aquest és un discurs encertat, però ha prescindit del matís que hi ha molts catalans que se senten vinculats a Espanya i que encara que els hi diguem deu vegades que viuran millor en una república catalana el vincle és superior a això, de la mateixa manera que hi ha molts independentistes que volen la independència encara que els hi diguis que passaran 25 anys de crisi econòmica.

-En quin moment ens trobem ara?

-Estem com en un replà, esperant la sentència, pensant què passarà. Crec que hi ha una part de l'independentisme que intenta evolucionar cap a un nou relat, i una altra que està atrapada en la vella narrativa anterior a la DUI. Això conviu. Estem esperant no només a les eleccions espanyoles que han aparegut sinó a unes eleccions catalanes perquè el govern de Catalunya està d'alguna manera bloquejat, no té impuls perquè en el seu interior conviuen dos plantejaments diferents de l'independentisme: el d'ERC i el del món de Puigdemont. Apart que, per un tema tècnic, si no aproven pressupostos no podran fer moltes polítiques. La legislatura està morta.

-Com creu que serà la sentència?

-Diuen que serà dura. Crec que no serà tova, però políticament la qüestió és què fas a l'hora de protestar per la sentència. Hi ha dues opcions: protestes i aprofites la protesta per intentar repetir el que vas fer fa dos anys i fer la independència finalment, o protestes i després segueixes amb el joc polític del dia a dia, al parlament, les eleccions, intentant un camí de més llarg recorregut. La més realista és la segona.

-Ha dit que li agradaria que algun/a col·lega seu de Madrid fes un llibre semblant que analitzi l'actuació de l'Estat en el procés.

-Jo estic fent autocrítica, però a Madrid no l'estan fent gaire. M'agradaria que sortís un llibre que, de la mateixa manera que jo intento analitzar els punts febles de l'independentisme, digués: “Rajoy i la Moncloa s'han equivocat en això; el Rei,en això; els partits espanyols; els jutges; els militars; els embaixadors d'Espanya; les grans empreses de l'IBEX, i els grans poders econòmics s'han equivocat en això”. M'agradaria que algú que conegui això faci el seu llibre autocrític. És una mica ingenu, no crec que surti.

-Per què?

-On hi ha més poder hi ha menys capacitat de discrepar i de matisar. El poder de Madrid és dur, i el discrepant rep d'una manera molt forta. Gairebé ningú no s'atrevirà a aquesta autocrítica severa. En el moment potser tindria dificultats per publicar-lo, però segurament anirien a batre'l per terra, mar i aire. A Catalunya el poder és més difús i de segona o tercera categoria, el que permet que tots parlem amb una mica més de llibertat. Per sort podem fer un debat democràtic més obert. A Madrid la persona discrepant amb els poders seria estigmatitzada i potser silenciada. Té uns costos que molt poca gent en el Madrid polític crec que deu voler assumir.