Ramon Marrugat: “el català de la Rosalia és el del Penedès”

En una època en què la globalització tendeix a estandarditzar-ho tot, el filòleg vilafranquí Ramon Marrugat va escriure, conjuntament amb l’historiador Joan Solé, el llibre “La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura”, del qual ja se’n prepara la segona edició i que recull les particularitats de la llengua catalana a la zona del Penedès, que té entre 3.000 i 4.000 mots característics.

En l’època en què ens trobem, està en perill el parlar del Penedès?
La globalització tendeix a la unitat, no es tracta de lluitar contra l’estandardització, son fenòmens propis de l’època i s’han de respectar, però ni que sigui per interès arqueològic s’ha de preservar i documentar la llengua. Si avui amb una moneda tothom s’esgarrifa que es llenci per ser testimoni de temps passats, com pot ser que despreciem un topònim? Hi ha el problema de la banalització de la toponímia, s’han destruït noms.

Em pot posar algun exemple?
El Roc de Sant Gaietà, per exemple, és un d’inventat en una zona on n’hi havia un altre. Un altre cas seria el de la Ponderosa a la zona de Pontons.

Com definiria el parlar del Penedès?
Forma part del català central amb uns trets singulars. El lèxic es crea allà on hi ha població, actualment a Vilanova; mentre que Vilafranca és el centre de distribució; i després hi ha la personalitat de pobles com Sant Sadurní en la viticultura, motor de creativitat de noms. A la llengua catalana hi aportem lèxic de les activitats on som hegemònics, com la vinya i el vi, la Festa Major, carnaval o castells.

Quin son els trets penedesencs?
Respecte els fonètics destaca el vocalisme de Vilanova i una en retrocés com és la pronúncia de la v baixa a la rodalia del Vendrell. Afegim sons com la pròtesi al començar la paraula: esbarallar-se, escarxofa i estisores; necessitem posar crosses: aixís, apit o col·legit. També hi ha el fenomen de la reducció: margant o cotxar; o la confecció dels plurals: homens o llapissos; i fer diminutius com apropet i deunidoret. Tota llengua té el qui la parla i el qui l’escolta; a vegades el qui l’escolta no empra certes paraules, això passa amb el relleu generacional. Ara però, hi ha molts anglicismes i està succeint el fenomen invers: els joves ho pronuncien i la gent més gran les escolta però no les fa servir.

En el seu estudi d’aquesta temàtica, què és el que més li ha sorprès?
És sorprenent la unitat existent. A Vilafranca de petit compràvem el pa i quan hi havia un ull més gran se l’anomenava ‘l’ànima del forner’, frase que vaig tornar a sentir a un pagès de 90 anys de la rodalia de Torredembarra. Altres exemples son les pues que trobes a Sant Pere Molanta i a la Granada o la punxa de l’atzavara per menjar cargols a Salomó i Torredembarra. Per altra banda, em van enviar un estudi del parlar del Baix Llobregat i era pràcticament igual; després va resultar que l’enquesta feta per aquest estudi era realitzada a Esparreguera. Tota aquella zona, per molt que la burocràcia digui el contrari, és Penedès. El català de la Rosalia, per exemple, és el del Penedès.

On es troben les fronteres naturals del nostre parlar?
El 90% de les paraules que es diferencien tenen el límit al riu Gaià, tot i que algun tret del camp de Tarragona arriba fins al Vendrell. El parlar del Penedès comprèn des del riu Gaià fins a Montserrat, més enllà del repartiment burocràtic que hi hagi: a la Llacuna i a Masllorenç es parla Penedès. M’agradaria fer un estudi del Baix Llobregat per determinar on acaba concretament una cosa i en comença una altra en aquella zona.