Thànatos en el Modernisme literari

Al voltant de la festa de Tots Sants i del Dia dels Difunts portem flors al cementiri, o encenem una espelma a prop de la fotografia dels nostres morts a manera d’oració silenciosa. Santiago Rusiñol es referia a aquesta relació entre el dol i la memòria càlida en un fragment del seu llibre Oracions (1897): «La mort viu per tot arreu i l’oració l’acompanya».

Aquest fragment de Santiago Rusiñol encapçala el magnífic estudi Thànatos dins la literatura modernista, de la doctora Maria Àngela Cerdà Surroca, traspassada el passat 18 de setembre de 2021. Aquest treball va ser publicat al volum XLVI d’Estudis de llengua i literatura catalanes (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003).

«Un dels registres preferits que ens ofereix la producció literària del Modernisme és el gust romàntic per la bellesa de la tristesa i el plaer del dolor o algolagnia, amb una certa inclinació necrofílica, originàriament prerafaelita i ben “fin de siécle” envers contextos agònics i funeraris relacionats amb la mort, com ara els enterraments, cementiris, tombes i, encara, amb àngels i amb el més enllà», escriu l’estudiosa Maria Àngela Cerdà Surroca.

Prerafaelites, modernistes i simbolistes creien en el més enllà. D’aquí ve que el fet de la mort i els seus escenaris en els quals situaven les seves obres literàries no transmetessin ni por ni angoixa com ara és tan pròpia de les societats materialistes que amaguen la mort que és viscuda com un fracàs, contràriament a la natura, que alterna i integra vida i mort.   

La creença en el més enllà, una actitud religiosa, és a dir, que relliga vida i mort, vida i transcendència, vida, mort i amor, en aquests escriptors s’expressa en la figura de la donna angelicata, subjecte d’amor espiritual. En el prerafaelitisme i el modernisme simbòlic, «la Mort sovint va associada a Eros i el més enllà: una temàtica ben prerafaelita que parteix de la continuïtat de la relació amorosa, de l’amor espiritual de l’animus envers l’anima després de la mort terrenal i en un paradís que, sovint, evoca la fe cristiana», escriu la professora Cerdà Surroca en aquest treball en el curs del qual va desgranant, amb la saviesa i erudició que la caracteritzen, les aportacions literàries en aquest camp per part de Santiago Rusiñol, Raimon Caselles, Adrià Gual, Miquel de Palol, Joan Maragall i Jeroni Zanné, destacant-hi Alexandre de Riquer i Apel·les Mestres. Ambdós amics van dedicar a les seves esposes mortes uns dels més bells poemes que es van escriure en aquest ambient que convertia l’esposa morta en una esposa mística a la manera de Dante Alighieri, que va prendre la figura de la seva estimada Beatriu com la seva guia i inspiració de la Divina Comèdia, sobretot en la tercera part de l’obra en la qual l’esposa celeste esdevé una presència superior que orienta Dante en la recerca del sentit profund de l’existència, no sense passar per l’Infern i el Purgatori, on moltes ànimes hi queden varades o estancades abans d’arribar al Paradís, l’últim estadi d’evolució de l’ànima humana i d’unió amb el diví o transcendent.

«Oh, llum de paradís irradiant», escriu al seu llibre Anyoranses (1902) Alexandre de Riquer a Dolors Palau, l’esposa i mare de nou dels seus fills, tan prematurament desapareguda. A través de l’amor, en aquest vers hi emergeix la imatge de l’esposa transfigurada en llum com unes dècades després aquesta forma immaterial seria objecte d’exploració acadèmica en el camp de la psicologia de les profunditats a través del relat d’experiències properes a la mort en les quals una llum, o un ésser lluminós, apareix per donar la mà al moribund en el seu traspàs. No és qüestió de creure sinó de veure, diu el jesuïta Xavier Melloni respecte de la fe. Amb la seva sensibilitat espiritual afuada, poetes de tots els temps ja van veure a l’avançada el que la ciència ara està estudiant.