En record de Montserrat Andreu i Alcaraz

La pèrdua de les persones que hem estimat ens fa conèixer de primera mà la buidor, el dol, l’enyor, el consol, la compassió.

La nostra dissort arriba fins i tot en els casos en que el desenllaç és esperat, la mort obre un procés que és una de les experiències més doloroses a que ens enfrontem els humans.

Veure a la Mireia i a la Berta m’ha fet recordar com de petit és el nostre poble, encara les recordo de petites, sempre atentes a la mirada de la seva mare, la Montse.

Crec i estareu d’acord amb mi que, quan volem expressar condol, ho fem d’una manera sensible, ho fem per transmetre amor i donar suport. També volem que esdevingui una manera de mostrar gratitud i honorar la memòria de la nostra Montserrat.

Quan, tot i compartint una cigarreta, xerràvem a la porta de la biblioteca, el món s’aturava... i és que ella tenia la facilitat de fer-te compartir uns instants de complicitat, sense enrenous ni xafarderies. Sempre em va tractar amb molt de respecte, malgrat les circumstàncies, orgullosa dels seus nets en Pau i la Maria, i és que jo em vaig perdre el seu naixement.

La Montse em va dir, amb aquella senzillesa, ei... ja soc àvia. Orgull de mare, orgull de iaia, orgull de ser .. Avui a l’església de Cubelles, molta gent (tot i ser un dia laborable) l’hem acomiadada. Montse, esperem que aquesta petita acció hagi estat a l'alçada de la teva senzillesa i humanitat i t'hagis sentit d'allò més a gust amb aquest petit i modest comiat.

La recordarem com una persona tímida, austera, però ferma en les seves conviccions. Gens creguda, al contrari, ella no es creia tan important i, a vegades, no s'agradava tal com era. La Montse era amable i una bona amiga, amb aquells ulls i aquella mirada de complicitat.

I ara, solament em resta demanar-vos, que davant la sol·licitud de la llinda de la porta de la biblioteca, tingueu un pensament per ella.

Descansa en pau...

Trobarem a faltar el teu somriure, diu que ens deixes te'n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure, no l'esborra la pols del camí...

Mira el riu i la vall que has deixat, i aquest cor que ara guarda la pena, tan amarga del teu comiat.

El teu front duu la llum de l'albada, ja no el solquen dolors no treballs, i el vestit amarat de rosada és vermell com el riu de la vall. “La vall del riu vermell” cançó popular catalana.