En record d’en Max Miret i d’en Pep Santacana

Vaig tenir la sort de trobar-los en la meva vida professional i cívica i sempre vaig pensar que eren un referent per la gent que estava al seu costat.

Al Max el vaig conèixer com empresari a la meitat dels anys 70, cap  el final del franquisme, en uns moments  àlgids del moviment obrer que es van anar endurint amb una inflació desbocada com ara i amb una tensió ambiental molt forta a les empreses i vaguistes ocupant els carrers. En Max no vaig veure que perdés mai el seu bon tarannà i sempre va estar obert al diàleg, fins i tot quan les cúpules empresarials no ho feien. Al cap de molts anys vàrem tornar a coincidir a les reunions de coordinació de l’ ANC a la comarca, on sempre estava disposat a tirar endavant i a animar la lluita per la independència de Catalunya.

Al Pep me’l vaig trobar també a un lloc de treball, l’ Ajuntament de Vilafranca, on va deixar una forta petjada, tant  en la feina concreta que va desenvolupar com a cap de Servei d’ Ensenyament, com, sobretot, per la manera de fer-ho. En Pep va ser un exemple del que els anglesos en diuen “un servidor públic”, una persona al servei de la comunitat, treballant sempre per la ciutadania amb les directrius dels diferents polítics responsables del Servei. Discutia molt, per que sempre buscava la perfecció.  En moments difícils com els actuals és bo tenir presents persones que han deixat petjada per la seva manera d’ actuar a l’ empresa, a l’ Administració Pública o als moviments cívics. Que descansin en pau i ens siguin un referent.