Com un estruç

Tanquem o no els ulls, és evident que tenim una crisi a sobre. De fet fa temps, però ara és encara més evident. Es parla de destrucció de llocs de treball no estacionals, de crisi energètica, d’inflació. I ho veiem clar cada cop que sortim a comprar, quan posem benzina, quan anem al restaurant... Però, i nosaltres què fem?  Pot ser que estiguem immersos en un tant se me’n fotisme general i compartit?

Podem pensar que ara, setembre, tot serà millor. Sabem que serà més evident i pitjor, però preferim creure que mentre ragi l’aixeta... I si no, els bancs. Preferim quedar-nos en un estat d’inconsciència, despreocupar-nos de tot. Algú pot pensar que la seva economia és prou forta per aguantar l’escomesa dels preus, però no tot comença i acaba en nosaltres mateixos. Hi ha qui viu en una crisi permanent que va creixent. I sí, ho veiem però no ho mirem, ens podem queixar però no ens mobilitzem per canviar-ho. I si no movem el cul de la cadira difícilment vindran temps millors, millors per a nosaltres. Per a ells sí, tots són bons... Ells possiblement ens tenen com volien: desil·lusionats, adormits, desunits, resignats...

Qui són ells? Els coneixem però fa tant temps que els coneixem que ja ni ens adonem qui són, què fan, què pretenen. Qui guanya grans quantitats de diners en aquests moments de mancances? Quan molts perdem, la banca perd també? Si té guanys, retorna el deute que té amb tots nosaltres de com a mínim 65.000 M d’euros? Les energètiques i tecnològiques tenen pèrdues o segueixen augmentant beneficis malgrat la crisi dels altres? Els grans conglomerats comercials, passen els mateixos moments de crisi que els comerços petits de barri? Les multinacionals que fonamenten el seu guany en l’especulació sobre les residències de gent gran, segueixen fent negoci malgrat l’evidència que és en aquests centres on es van concentrar una gran majories de morts durant la primera onada de covid?

Són molts els grups que es senten amenaçats per la situació d’empobriment social. Cada un rondina pel seu compte, i això els satisfà a ells i ens afebleix o ens venç a nosaltres. Tal com ho volen.

...”Un hombre solo, una mujer
Así tomados de uno en uno
Son como polvo, no son nada.
Que no son nada”...

Però rondinar, no és suficient, cal actuar. Ovidi Montllor cantava a Lliçó de sumes i verbs:

...”Fem, fem, fem i callem
Fem, fem i callem
Fem, fem, fem i callem
Fem, fem i callem”...

Aquesta tardor tindrem oportunitat de callar i de fer, d’arraconar les discrepàncies i de defensar el dret a una vida digna. Sanitat, educació, atenció a la gent gran, sous, pensions, augment de sous... o resignació, silenci, buidor, renúncia... I haurem de triar quina és la nostra actitud, cada un la seva.

Recordeu quan sortíem als balcons a aplaudir els sanitaris perquè no podíem sortir al carrer? Ara sí que podem sortir, no és hora de quedar-se als balcons i esperar que altres ens facin la feina.