Mario Rocamora in memoriam

“Vale, vale, que sí, que sí
Que el Rock ha muerto

Con que me dieran solo un euro
Por cada ocasión
En que he escuchado eso mismo”

Los Deltonos

************************

Sackers era una banda local de rock and roll de finals dels 60; va arribar a girar per les espanyes amb altres capos comarcals de música ligera que maldaven per ser versions gamberres de Los Brincos o Los Sirex, amb noms com Doble Dinamita o Los Duendes, amb nissagues com els Candela o els Llorià, traduint Beatles al castellà o cantant en perfecte catalanglish. El país donava pel que donava però la continuació de l’aventura juvenil del Mario -stratocaster de nit i Caixa Penedès de dia- va continuar per altres mitjans al Sackers, el piano bar del carrer Anselm Clavé.

El Mario i el Jordi eren el guitarrista i el baix del grup i comparat amb la majoria van viure experiències més estimulants que la tele en blanc i negre i les vacances en 600. Arribada la democràcia es van afegir a la majoria, amb família i feina fixa però abans de jubilar-se van recuperar el seu somni adolescent amb un local on poder tocar fins que el cos digués prou. La cara gegant d’un John Lennon fosforescent no em va semblar mai un bon auguri -el darrer concert va ser el d’uns jubilats tocant la Bamba, al Nadal- però el Sackers ha conegut millors temps: local de música en viu de referència entre Barcelona i Tarragona, jam sessions amb el darrer guitarrista de Boney M o concursos de bandes de heavy o grunge, tan prometedores com efímeres.

Sackers és un piano bar de planta baixa de lletres gegants, com si fóssim al Mid West. A dins hi ha un espai diàfan, amb escenari, barra de bar, enormes miralls, tamborets giratoris i sofàs de vellut, perfectes per escarxofar-se amb la cervesa i una il·luminació prou indirecta com per no haver de simular interès pels músics que allà s’hi deixaven caure-de vegades prou bons. Un club com els d’antes, doncs. Insonorització impecable i llicència d’activitats per tocar fins les cinc de la matinada completen un equipament que fa del Sackers un miracle. Empresaris més joves han volgut impulsar, fa molt poc, un local més ambiciós per trencar el quasi monopoli de l'Auditori, però va arribar la pandèmia i ara el vell piano bar és, amb el Foment, el darrer testimoni dels clubs de música en viu d'iniciativa privada a Vilanova.

Des del 2000 fins avui mateix Sackers ha estat l’únic espai de Vilanova on els músics i cantautors dels rodals han pogut tocar sense permís administratiu, per fer coses tan normals als països civilitzats com presentacions, concerts, jam sessions o micros oberts. No és gaire agosarat afirmar que mitges ciutats com Sitges o Ribes ofereixen moltes més oportunitats per a la música en viu. A Vilanova ja ens en queixàvem als 80 i les institucions han anat parant el cop, contenint les pulsions dionisíaques juvenils en espais cada cop més delirants, com la Nau, tan llunyana com inassequible a la majoria d'iniciatives, començant per les assegurances per a concerts, similars al d'empreses de productes inflamables. El cas és que els músics, que encara no son algoritmes, necessiten els petits clubs com l'aire que respiren. Si al Regne Unit, que és la mare de l'invent -i d'aquí surten des del Beatles fins Ed Sheeran- estan posant el crit al cel pel tancament d'alguns locals, què hauria de passar aquí?

El rock no ha mort però ara habita als grans festivals o en la virtualitat digital, mentre les petites sales -allò que els anglosaxons en diuen grassroots venues- van tancant a tot Occident per la triple pinça del canvi d'hàbits socials, l'enduriment de la normativa i l'afany monopolitzador de l'administració en tot allò que tingui a veure amb la cultura. El convilatà britànic Mark Davyd, col·laborador del Faraday i casualment president del Music Venue Trust, ens en pot parlar més i millor, de la magnitud de la tragèdia. Enmig d'aquest inquietant fenomen uns altres enamorats del rock and roll acaben d'obrir una sala a la ciutat, un espai on hem tocat en les millors condicions. Pagant, com toca en un espai amb tots els mitjans: acústica, instruments, equip de só.... Un lloc on pots assajar tota la tarda i gravar-te professionalment l'àudio i el vídeo que després penjaràs a les xarxes. És una solució musical intel·ligent que, per desgràcia, neix amb un peu coix: és a l'extraradi i no creu del tot en les seves possibilitats; només això explicaria que al darrer minut s'hagi apuntat a l'intrusisme amb tallers de música i brunch els dissabte pel matí. Des del divergym McDonals que l'oci no feia combinacions tan estranyes.

El Mario i el Jordi van tenir clar quin era paper de Sackers i per això van fer un enorme servei a la cultura i a la música de la ciutat: permetre que una Escola de Música, de les tres que hi ha a la ciutat, hi fes desenes d'audicions. Des de 2005 i fins just abans de la pandèmia, uns centenars d’estudiants han mostrat a Sackers la feina del trimestre en un ambient familiar, qui sap si el primer directe d'artistes que avui actuen en espais més grans i coneguts. Els gerents ens va cobrar gairebé sempre amb les consumicions del públic: tot un acte d’amor a la música i una veritable beca a centenars d’estudiants de música d'un centre autoritzat pel Departament que no poden tocar a l'Auditori per raons que no aguantarien un debat mínimament ponderat.

No és un mal llegat en aquest món, benvolgut Mario. Un món que ha canviat més de pressa del que preveia Dylan, on els festivals de música popular son, amb la construcció, la principal font d'inversió estrangera. Que sí, que sí.

Jordi Artigas

Director de Musicàrea Escola de Música, Centre autoritzat pel Departament

Vocal de la Junta i responsable de la comissió de formació d'Emipac