Què passa amb el llegat de Joan Magriñá?

Fa uns dies la notícia es va fer pública a la premsa, l’estudi de dansa del ballarí mestre i coreògraf Joan Magriñá situat al carrer de Petritxol de Barcelona tanca.  Au i ja està?

Tornem a la mateixa història, el no fer res, l’oblit no només del llegat d’una de les figures referents a casa nostra i de la resta de l’Estat Espanyol en l’àmbit de la dansa, sinó en la pèrdua senyores i senyors, estimades institucions de la nostra història, del nostre patrimoni.

És indignant, trist i vergonyós. Una vegada més, quina gran decepció.

Fa uns anys (2016) quan estava a l’equador de la carrera en Ciència de la Dansa vaig decidir que faria el meu treball fi de grau sobre el ballarí Joan Magriñá. En aquell moment només estava encisada per la brillant carrera artística que coneixia de forma genèrica, poc sabia on em posava. Vaig dedicar dos anys a investigar la seva figura i obra profundament, dos anys d’infinites hores de solitud a arxius i biblioteques públiques de Madrid, Barcelona i Vilanova, d’entrevistes i trobades amb persones i institucions de l’entorn del Mestre, que així és com l’anomenem en el món de la dansa, cosa que ja ho diu tot. Dos anys de viure escenes a vegades dignes de novel·la negra. Dos anys on vaig establir una relació molt personal i propera no solament amb la seva figura i obra artística, sinó també amb la seva persona i amb alguns dels membres del seu entorn més proper. I a mesura que aprofundia més i més en la seva figura i obra més veia el seu valor i excel·lència.

No vaig tardar massa a adonar-me que després de la seva mort la història i algunes institucions no li havien fet justícia ni tampoc havien respectat la seva voluntat. Com tampoc vaig trigar massa a adonar-me que no sé si es tractava d’una mà negra, de falta de voluntat, interès, recursos, sensibilitat o capacitat, però tot el que anava lligat a la seva figura semblava com si no es volgués reconèixer, com si es volgués oblidar.

I a mesura que avançava més me’n feia creus, més m’indignava. Només tenia una evidència científica: la falta de referències bibliogràfiques i literatura científica que parlessin de la seva figura i obra. I moltes evidències reals que provenien no només de diverses fonts gràfiques, escrites, audiovisuals i testimonials sinó també en l’estat que es trobava el seu llegat i em refereixo a:

- L’estrany vuit i silenci del Gran Teatre del Liceu sobre les qüestions referents al Mestre i el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu.

- Que l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, després de més de vint-i-cinc anys de la seva mort, pels motius que sigui, no hagi complert ni buscat alternatives adequant a la voluntat del Mestre sobre el seu llegat i em refereixo a casa seva, la Masia Nova.

El Mestre dedicà la seva vida a la dansa i a casa nostra no només la va renovar, sinó que també la va conservar i la va situar a primera fila a escala internacional.

Mestre de mestres, polifacètic coreògraf i ballarí versàtil. Catedràtic de dansa a l’Institut del Teatre, Medalla d’Or de la Ciutat Comtal, Creu de Sant Jordi, Fill Predilecte i Medalla d’Argent de la Ciutat de Vilanova i la Geltrú, Primer ballarí del Gran Teatre del Liceu, Mestre de ball i director coreogràfic del Ballet del Gran Teatre del Liceu, la seva carrera lligada a l’emblemàtic Teatre té més de cinquanta anys. Director del seu estudi de dansa que posteriorment passà a ser dirigir amb tota l’estima i entrega per part de la seva estimada musa, la gran ballarina Assumpció Aguadé.

El Mestre va ser la veu cantant de la dansa a Catalunya durant molt de temps, està clar que per a molts haurà fet les coses bé, per altres no tant. Però és que per fer i dirigir tot el que va fer i dirigir s’ha d’estar fet d’una pasta especial, s’ha de tenir fe i s’ha d’estar disposat a rendir-se i entregar-se per complet a la dansa. I ell així ho sentia i així ho va fer.

I ara de nou, amb el tancament del seu estudi em torno a fer moltes preguntes.

Em pregunto si una cosa així passaria a l’estranger.

Em pregunto si se’ns està obligant a passar pàgina i no a escollir passar-la per voluntat pròpia.

Em pregunto com es deu sentir l’Assumpció.

Em pregunto com es deuen sentir totes i cadascuna de les persones que han passat per l’estudi, que hi han après, ensenyat, treballat. Que hi han crescut i viscut moments únics. Que hi han deixat la pell i un bocí important de la seva vida.

Em pregunto com es deuen sentir tots i cadascun dels seus deixebles, tots i cadascun dels membres del que fou el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu.

I no deixo de preguntar-me com se sentiria el Mestre amb tot plegat. I em trenco per dins.

Si, és una notícia molt trista per la dansa, però serà una notícia encara més trista per les futures generacions que les deixem orfes de patrimoni i història.

Sempre hi ha la manera, una altra cosa és la falta d’interès o de voluntat, tot i que a hores d’ara ja em començo també a qüestionar que potser tenim unes institucions una mica ignorants i poc preparades per afrontar algunes qüestions. 

Vull pensar que algun dia aviat tot plegat trobarà la llum, el reconeixement i el seu lloc altre cop i que estarà ben cuidat. Perquè entre tots, amb voluntat i compromís trobarem la manera abans no sigui massa tard.