Adeu, Josep Maria Calbet

Amb un nus a l’estómac, el cor encongit i encara amb incredulitat, em poso a escriure quatre ratlles que volen ser un record i un homenatge a un home que tanta gent trobarem a faltar, en Josep Maria Calbet i Cassanyes (Valls, 1949-2023), un mestre de vocació, un treballador infatigable per la llengua i la cultura del país, un home compromès socialment i políticament. Una persona segurament poc coneguda fora de les comarques de Tarragona, però amb amistats arreu del país, provinents tant dels seus anys de feina al SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català), com, més recentment, de la seva col·laboració amb l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), de la qual va ser membre del Secretarial Nacional.

Miro els correus que en guardo i en un dels primers, de l’any 2010, ja li dic: “Ostres, Josep Ma. És que no pares!” I penso que és una de les millors definicions d’en Josep Maria: un home que no parava mai, que sempre tenia un projecte nou que l’il·lusionava i il·lusionava els altres, sobretot els seus alumnes i companys de feina. Això jo l’hi deia arran d’una de les nombrosíssimes iniciatives pedagògiques que va endegar i promoure, concretament  la “Maleta mòbil Maria Dolors Alibés”. Perquè ens vam conèixer gràcies a la Maria Dolors Alibés (Vidrà, 1941-Sant Pau de Segúries, 2009), que ell tant estimava i admirava i que tant va fer per difondre’n l’obra. A partir dels primers contactes ja tot va ser bufar i fer ampolles: vam compartir pàgines als setmanaris El Vallenc i Nova Conca; ens vam anar veient de tant en tant, sobretot quan jo visitava alguna escola de Valls que llegia llibres meus; ens vam intercanviar bona part dels llibres que l’un i l’altre vam anar publicant... En Josep Maria s’escarrassava pels amics i puc dir amb orgull que en vaig poder ser un que, tot i tardà, ho va ben poder comprovar.

En Josep Maria Calbet per a mi tenia quatre grans passions, a les quals va dedicar totes les energies de què disposava: la família, l’escola, la llengua i el País (ho poso en majúscula perquè és com a ell li agradava). De cada cas us es podria posar exemples i més exemples i me’n deixaria una bona colla. Em limitaré a apuntar-ne un de cada i a recomanar-vos, si ho voleu ampliar, el volum d’homenatge que li van dedicar arran de la jubilació: Reconeixement a una vida pedagògica, subtitulat “40 anys al servei de l’ensenyament, del País i de la llengua” (La Torratxa, 2012). Pel que fa a la família, recordo la passió amb què em parlava dels nets, cada vegada que ens vam veure. Pel que fa a l’escola només cal veure els nombrosos premis que va ajudar a aconseguir als seus alumnes i als centres on va exercir (diversos premis Baldiri Reixac; premis Tirant lo Blanc, Pere Quart, Joan Maragall i Jacint Verdaguer, la majoria convocats pel Departament d’Ensenyament) i les nombroses publicacions pedagògiques, pròpies o en equip. Pel que fa a la llengua només cal fullejar els volums en què es recullen els jeroglífics i les expressions que setmanalment ha anat publicant a El Vallenc i a Nova Conca. I pel que fa al País, poques persones conec amb un compromís tan fort i tan ferm: va ser membre del Secretarial Nacional de l’ANC, com he dit; va ser un dels promotors i mantenidors del col·lectiu “A Valls fem Taca d’Oli”, que setmanalment es reuneix per reivindicar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats; va escriure nombrosos articles reivindicatius; etc., etc. etc.

Molts, individualment, et trobarem a faltar, Josep Ma., ja ho he dit, però el País, també, perquè amb tu desapareix una veu lúcida, sàvia i crítica, tan necessàries en els moments que vivim.