Una forta abraçada company, i a reveure

Arriba la trucada maleïda que no t’esperes.

El Flores ha mort. Incredulitat, ràbia, dolor, impotència, unes llàgrimes que vols evitar però no pots.

Sabíem de la seva malaltia, però el coratge amb que ell l’entomava impressionava, et feia pensar que se’ns sortiria. Amb detall et precisava el tractament que faria, tenia clar que plantaria batalla, que no es rendia i que lluitar era el que quedava. Només perd la batalla qui no la planteja, et venia a dir. No ha pogut guanyar dissortadament. I això ens omple de dolor. Però ens deixa l’exemple de coratge i de voluntat, de tossuderia vital.

Mai havia vist una manera tan racional d’assumir la malaltia com en el Josep Maria, poques paraules de plany sinó sempre la positivitat de qui està avesat a tirar endavant projectes i ara tocava el projecte de seguir vivint. No ha pogut reeixir i això encara sap més greu.

Ha lluitat tant com ha pogut, i ara descansa ja sense patir.

Com segur que patia, en silenci, no tant per ell ja que assumia amb enorme dignitat el que li passava sinó pels seus, per la Cati, per la Neus, per l’Aina i per la resta de la família que fent el cor fort també mantenien la lluita i li han donat suport fins el final injust, cruel i inesperat.

Vaig conèixer el Josep Maria Flores, el Flores, quan jo era alcalde de la ciutat i em va venir a presentar el projecte del Punt del Garraf. Havien arribat a un acord amb l’Hora i a partir d’aquella publicació llençarien el Punt del Penedès. Recordo el dia la presentació, els vaig desitjar molta sort i vaig fer al·lusió a que la seva presencia trencaria el monopoli informatiu i això ja era bo i que amb la seva presència es recuperava a Vilanova un diari, cosa que no passava des de la Guerra Civil.

El Punt del Penedès va ser un projecte d’expansió del diari El Punt que va tenir una incidència més que interessant en la premsa de la ciutat, un nou periodisme, encaixat el diari d’aquí amb un grup potent com El Punt va configurar una realitat informativa diferent. Va fer una gran feina (i cal dir perquè és de justícia també el treball de la Cati, que jo diria que hi posava el peus a terra. Un tàndem que va fer una feinada impagable).

A partir d’aquí vam mantenir una relació que va traspassar els límits del periodista i del que es dedica a la política i en va sorgir una excel·lent relació, una estima sincera i perquè no dir-ho un grau d’admiració per veure’l apassionat amb la seva feina. Perquè el Flores era un periodista de soca rel, un periodista de carrer que tenia una intuïció notable, un “nas” periodístic que el feia seguir la noticia, burxar en les fonts, buscant informacions on semblava que no n’hi havia. Era, crec, un periodista d’aquells que tenen en el carrer, en  el contacte amb la gent la seva formació.

Venia de la redacció del Punt del Maresme, on havia treballat  també amb un altre gran periodista en Manuel Cuyàs, amb el que hi mantenia una gran amistat i un respecte.

Del Maresme a Vilanova i sense perdre els sues orígens arenyencs (em va fer tastar i conèixer el “relleno”) arrela a la ciutat i al territori, del Penedès. Al Penedès ha nascut les seves dues filles, la Neus i l’Aina i això crea vincles profunds, fa estimar la terra on vius.

Després de Vilanova, Vilobí, cercant una certa tranquil·litat, d’aquests pobles del Penedès entre vinyes i amb unes vistes fantàstiques sobre el territori, sobre la part d’un País que ell estimava profundament. Amb aquells tarannà obert i sempre amb el valor del compromís cívic va fer el pas a la política, va ser regidor una legislatura a l’oposició (i encara em deu un sopar pel resultat obtingut que farem a l’eternitat) i ara d’aquí un any hauria arribat a l’alcaldia. Haguéssim pogut veure la seva tasca cívica, política i social.

El Josep Maria va seguir una trajectòria professional lligada al Punt durant molts anys ocupant llocs de responsabilitat en els projectes d’aquest diari i després fent el salt per crear la seva pròpia empresa (amb la Cati) i llançar-se a l’aventura de treballar amb més llibertat i diversificar els seus camps d’acció, des de produir i escriure guions per reportatges televisius, a fer informació corporativa, fins a fer campanyes de promoció dels vins i caves del territori, sempre posant-hi el bo i millor de la seva condició de comunicador, el seus coneixements, el seu esforç i treball...

Apassionat en la feina i també en  la conversa, el Flores, omplia ell sol una tertúlia, una sobretaula, un debat o una reflexió compartida al voltant d’un cafè o duna copa de vi -sempre et seleccionava i oferia el millor que tenia en aquell moment-. Hàbil amb la ploma i amb l’argument, podia arribar a la ironia amb facilitat.

Entusiasta quan emprenia alguna feina. Rigorós en la feina, generós amb la gent amb qui col·laborava, desprès en la relació, entranyable en el tracte.

Ens quedarà un record viu, inesborrable de les estones, bones estones que hem compartit, d’aquells potser ja llunys aniversaris de les nenes, amb caixes de maduixes del Maresme, just acabades de madurar, incloses, de l’intercanvi dels regals que portaven els reis al mes de juliol i sempre dient, l’any que ve ens hem de veure abans... Però potser el que més importa és que va ser una gran persona, una bona persona, un excel·lent company i amic. Els que vàrem tenir la sort de conèixer-lo sabem de seva humanitat, de la seva capacitat de treball, de la seva calidesa i també d’aquella sinceritat aclaparadora, sabem de la generositat que el feia sentir ben a prop de les causes justes.

Però amb tota la tristesa possible compartim amb la Cati, la Neus, l’Aina, tota la teva família el dolor per la teva partença, convençuts que -més enllà dels tòpics- persones com tu mai es moren del tot perquè deixen petjada i continuen estan en el cor de les persones que has estimat i dels que t’hem estimat.

Aquests versos de Narcís Comadira ens sembla que expressen el que tots voldríem dir-nos i dir-li.       

Morir sense recança

com aquells que han estimat

I, sadoll del combat,

el goig ha retrobat

I, amb el goig l’esperança!!

Una forta  abraçada company, i a reveure.