Mossèn Joaquim Lluís i Corominas, un capellà incansable i inoblidable

La sobtada i inesperada mort de mossèn Joaquim Lluís i Corominas, esdevinguda aquest dimecres 3 de gener, ha deixar consternades totes les persones que des de diferents àmbits –entitats i feligresos principalment– vam tractar aquesta persona que s’ha distingit per la seva incansable i eficaç tasca en pro de la parròquia de Santa Maria, pel seu altruisme i per la seva col·laboració i implicació en la vida social i cultural de la vila.

Mossèn Joaquim es va fer càrrec de la parròquia cubellenca el gener de 1997 i de forma immediata va donar facilitats a les entitats que ho desitjaven d’utilitzar el centre parroquial –a ell li agradava utilitzar més aquest terme que no pas rectoria. Així, quan a finals de 1999 es va fundar el GEC Amics del Castell, el nostre local social quedà fixat a la casa rectoral, la sala d’actes va ser el lloc on vam començar a fer conferències –cosa que s’ha mantingut des de llavors– i, per si faltava poc, ell mateix va passar a formar part de la junta de l’entitat durant uns quant anys.

L’any 2012, amb motiu del seu setanta-cinquè aniversari, el GEC Amics del Castell li vam retre homenatge d’agraïment amb la participació de dues-centes, entre les quals el bisbe Agustí Cortès. Mesos després, aquell acte quedà reflectit a les pàgines de la publicació que editem cada any, en aquest cas l’Anuari 2012, on el nostre company Xavier Martínez i Roig  va fer una petita crònica del desenvolupament de l’homenatge acompanyat d’una biografia del mossèn que ara creiem adient reproduir:

“Mossèn Joaquim Lluís i Corominas va néixer a Terrassa el 24 de maig de 1937, al número 50 del carrer de la Creu Gran, prop de les esglésies de Sant Pere, fet que el marcà profundament durant els seus primers anys de vida.

Fill de Frederic Lluís i Comerga, provinent d’una família terrassenca de moltes generacions, i d’Angelina Corominas i Serra, nascuda a Manresa però descendent de les comarques del Berguedà, en Joaquim Lluís arribà al món en plena Guerra Civil. La seva primera infantesa la passà amb la mare i les tietes, ja que el pare, empleat de banca, havia marxat de la ciutat cap a Barcelona per a evitar que el portessin al front de batalla. En Joaquim va ser el primer de quatre germans, la Maria Àngels, el Ramon i la Isabel.

Després dels col·legis per als pàrvuls, que ell anomenava “escola de caganers”, el petit Joaquim començà els seus estudis a l’Escola Social de Terrassa, on un mestre tarragoní, en Joan Artigas i Lapeira, bon cristià i excel·lent docent, l’influí d’una manera decisiva en el seu amor cap a Déu amb les explicacions que els feia de l’Evangeli amb el missal en català del doctor Carreras cada dissabte al matí. Va fer la seva Primera Comunió el 17 de maig de 1945, pocs dies abans de complir els vuit anys d’edat, a l’església de Sant Llàtzer de Terrassa.

Molt aviat, esperonat per la seva tia Carme Lluís, participà en l’aspirantat d’Acció Catòlica, a la parròquia de Sant Esteve de Terrassa. De seguida va arribar a delegat dels aspirants. Allà va fer teatre, colònies, esplai i església, molta església. Tot veient la seva poca disposició per als estudis, el jove Joaquim començà a treballar amb catorze anys a l’empresa tèxtil Societat Anònima Manufactura Tèxtil, propietat de la família Vilà de Terrassa. L’activitat laboral li durà fins els disset anys, quan decidí tornar als estudis, ara a l’Escola Industrial de Terrassa, on inicià el curs de peritatge elèctric.

Amb dinou anys, el 1956, el jove Joaquim sentí la crida del Senyor i entrà al seminari menor de Barcelona, a l’edifici de la conreria de la capital del país. El jove seminarista passà la seva joventut estudiant i instruint-se per a ésser capellà. Una dura i llarga formació que va acabar l’any 1968, després de dotze anys al Seminari. Però abans de ser ordenat calia un aprenentatge sobre el terreny, i en Joaquim va ser destinat a la parròquia de Sant Esteve de Granollers com a sotsdiaca, on hi va restar fent tasques pastorals i de promoció del jovent, tot assistint el pare mossèn Ramon Buxarrais i Ventura, qui més tard seria bisbe de Zamora i Màlaga. A finals de juny de 1970 va ser ordenat diaca per mossèn Ramon Dalmal, bisbe auxiliar de Barcelona, a la Residència de capellans del barri de les Corts de la capital.

Tot estava ja preparat. El dia de la seva ordenació sacerdotal va ser el 5 de juliol de 1970, amb trenta-tres anys d’edat, a la mateixa parròquia de Sant Esteve de Granollers. Finalment havia arribat el moment per al qual s’havia preparat durant els darrers catorze anys de la seva vida. Ara calia ser pastor de Déu i fer-ho amb saviesa i rectitud. L’empenta pròpia d’un jove capellà li possibilità fer front a una gran parròquia de capital de comarca,  teixint l’amistat de molts nois i noies que van créixer en la fe de la mà de mossèn Joaquim.

Durant la seva estada a Granollers, la seva família adquireix el 1976 la que serà ja per sempre una de les seves passions, la casa de Gisclareny, al massís del Cadí-Moixeró. Una antiga masia de muntanya, a una altitud de prop de mil metres, on mossèn Joaquim va començar a trobar un lloc de repòs, meditació i descans.

Després de nou anys a Granollers, mossèn Joaquim va demanar el canvi de parròquia el 1977 seguint la pràctica habitual de no restar massa anys al mateix destí pastoral. El bisbe auxiliar de Barcelona, mossèn Josep Capmany i Casamitjana, va proposar-li la parròquia d’Esparreguera, des d’on es gestionava també l’església de Collbató. 

Allà va compartir rectorat amb dos mossens més, en el que es coneixia com un equip sacerdotal. Els dos companys de parròquia es trobaven introduïts en la nova tendència dels anomenats capellans obrers, que treballaven de dia i duien a terme llurs tasca pastoral a les nits i els caps de setmana. Mossèn Joaquim, convençut de que la difusió de la paraula de Déu requereix una dedicació continuada, decidí demanar ocupar-se’n de les parròquia de Collbató de forma separada d’Esparreguera. La seva demanda va ser atesa i mossèn Joaquim arribà el 1979 a la rectoria de Collbató, una mica abandonada després de la mort de l’anterior rector. El 1982 el van fer també rector del Bruc. Allà va restar-hi prop de divuit anys, fins el 1997. Durant aquests anys va dur a terme una feina molt feixuga, amb la reconstrucció del campanar de l’església de Sant Corneli de Collbató, l’obertura d’una nova rambla, i la fabricació de dos orgues, un per a Collbató i un altre per al Bruc. D’altra banda, també va participar de la vida associativa i cultural de les dues petites viles de la muntanya de Montserrat.

L’orgue de Collbató va gestar-se l’estiu de 1978, poc després de l’arribada de mossèn Joaquim a les parròquies d’Esparreguera i Collbató, i es va inaugurar el 5 de juliol de 1986. Per la seva banda, el 1989 s’inicià l’orgue del Bruc i s’enllestí setze anys després, el 2005, amb l’assistència de mossèn Joaquim. A Collbató també va restaurar l’ermita de la Salut, en ple camí de les coves de Salnitre.

Mossèn Joaquim va rebre la sol·licitud del bisbe auxiliar de Barcelona, mossèn Joan Enric Vives, a finals de 1996 per a cobrir la vacant deixada al nostre poble per mossèn Josep Campillo, mort després d’una llarga malaltia. De fet, arribaria a Cubelles el mes de gener de 1997, a una població sensiblement més gran que Collbató i amb una dinàmica diguem-ne, si més no, diferent.

L’obra de mossèn Joaquim s’ha evidenciat a les reformes a l’Altar Major, a l’enrajolat del temple, a la millora de la capella del Santíssim, a l’adequació de la rectoria per a les tasques pastorals de la catequesi, també a la restauració de l’ermita de Sant Antoni i a la recuperació de velles tradicions cubellenques, amb les populars processons de Setmana Santa.

Malgrat aquestes obres materials, que encara incrementaran en els propers anys, mossèn Joaquim ha deixat i continua deixant una profunda petjada en els cors dels cubellencs, amb la Paraula de Jesús com a referent, amb l’amor al proïsme, amb la dedicació a la difusió de la fe entre tots nosaltres. Una empremta que Cubelles mai no oblidarà!”

Si ja era important el gruix de treball que mossèn Joaquim havia portat a terme fins aleshores, creiem no equivocar-nos si afirmem que del 2012 ençà l’ha superat. L’exemple més fefaent el tenim en el seu afany de dotar l’església de Santa Maria d’un orgue. En va aconseguir la compra d’un de 1500 tubs, el 2017, a Alemanya, i l’any següent encetà una campanya per aconseguir que els ciutadans apadrinessin els tubs de l’instrument per finançar els 100.000 euros en què estava valorat el preu, la reparació i la instal·lació de l’orgue.

L’home ha mort sense veure culminat el seu somni però la petjada que mossèn Joaquim ha deixat a la vila restarà per sempre més. El seu immens treball i els seus valors humans el converteixen ja en un dels millors capellans que ha tingut Cubelles al llarg de la història. Descansi en pau.