Joaquim, l’home darrera del capellà...

Que Joaquim Lluís i Corominas ens ha deixat no és una novetat, va morir el passat 3 de gener a l'edat de 86 anys. Nascut a Terrassa, el dia 24 de maig de 1937, fill del Frederic i l’Angelina, va ser el gran dels quatre germans, la Maria Àngels, el Ramon i la Isabel.

Des que va arribar a Cubelles l’any 1996 va saber que “Cubelles és tot un món” i és clar, els afers de l’església i els religiosos no quedaven al marge. Heretava una Parròquia molt convulsa, marcada per la gestió dels seu predecessor Mn Josep Campillo, un home avesat a gran titulars.

Mn Joaquim però, era un home discret, més aviat tímid i no gaire amic dels sorolls. Va ser ordenat sacerdot el 5 de juliol de 1970, a la parròquia de Sant Esteve de Granollers. L’any 1979 va ser vicari de la parròquia de Sant Esteve de Granollers i al 1977 vicari de la parròquia de Santa Eulàlia d'Esparreguera i adscrit amb facultats de vicari de les parròquies de Sant Pere d'Abrera, Sant Corneli de Collbató i Santa Maria del Bruc.

El 27 de desembre de 1978 rector de la parròquia de Sant Corneli de Collbató i l’1 de setembre de 1982 rector de Santa Maria del Bruc, compartint els càrrecs de vicari a Esparreguera, amb facultats de vicari a Abrera i de rector a Collbató fins el 1997. Del 1992 al 1996 va ser l’arxipreste de l'Arxiprestat de Martorell.

Joaquim amb vocació cultural i sobretot amb formació a l’Escola Industrial de Terrassa, on inicià el curs de peritatge elèctric, va rodejar-se sempre de col·laboradors fidels i sobretot manetes. Portà a terme una gran tasca d’impuls i recuperació del patrimoni cultural durant els vint anys que va exercir al municipi la seva tasca pastoral. Entre d’altres, va promoure col·lectivament la construcció de l’orgue de l’església, la rehabilitació del temple, el campanar i la rectoria, així com la millora de l’ermita de la Salut.

És a l’any 1976 que la seva família adquireix una casa a Gisclareny, al massís del Cadí-Moixeró, on en una antiga masia de muntanya Joaquim ha de refermar les seves habilitats com a arquitecte, constructor i sobretot “remendador”.

I és que Mn Joaquim tenia una habilitat innata, no tenia por als reptes i sobretot sabia ajuntar-se amb gent entesa, que oferia els seus consells i suport d’una manera altruista o senzillament els inspirava la seva vocació. Moltes persones reconeixem en Mn Joaquim una bona persona, amb molta iniciativa i el primer sempre disposat a pujar una escala, passar l’escombra o l’aspirador.

En Joaquim “obrer” és present a Cubelles a les reformes a l’Altar Major, a l’enrajolat del temple, a la millora de la capella del Santíssim, a l’adequació de la rectoria per a les tasques pastorals de la catequesi, també a la restauració de l’ermita de Sant Antoni i la recuperació de les imatges i a la processó de Setmana Santa.

Però la seva “Sagrada Família” és dotar l’església de Santa Maria d’un orgue. En va aconseguir la compra d’un de 1500 tubs al 2017, a Alemanya, amb una campanya per l’apadrinament dels tubs de l’instrument.

És aquí on podem cercar el llegat del Joaquim, un llegat obert a les generacions futures, creients o no, catòlics o no, que estimin la música, la bellesa i l’art en general, però que s’estimin Cubelles com ell ho va fer.

Rere queden coses ben o mal fetes, lluites perdudes i sense el suport d’alguns incondicionals a altres rectors, dels fidels més dretans, dels contraris a les seves decisions que va mantenir fins al final i dels que necessitaven una institució carca i tancada.

Hi ha qui no li perdonà mai el no acceptar una activitat urbanística interessada. Alguns l’han definit com a esquerranós, catalanista, d’altres com negacionista i d’altres senzillament no entenien que tot un rector visqués d’una manera tan senzilla.

També va ser per en Joaquim la marxa primer de l’Antoni Navarro i més endavant de l’Andreu dos esculls difícils de guarir, quan l’edat ja és força avançada i la salut no et permet certs riscos. Penseu per un instant qui als seus 86 anys segueix al peu del canó sense jubilar-se...

Els diversos ajuntaments que van compartir el seu viatge tampoc van entendre el seu missatge, uns polítics avesats a marcar distancies abans de voler exercir d’element vertebrador entre la vida política i la civil.

Massa gent no ha estat a l’alçada. Per contra, un grup molt proper a ell de vilatans compromesos i sobretot fidels van estar amb ell fins al darrer dia. Grans i nobles persones que gaudeixen de la meva més gran i sincera consideració. Malgrat tot, en Joaquim va morir sol, al seu llit, en companyia dels seus pensaments i amb Déu com a únic testimoni del seu traspàs.

És ara que molts ens preguntem, i ara què? Seria una llàstima que tot l’esforç d’aquest home restés en la indiferència. Tenim una oportunitat per ser mereixedors i mereixedores del seu llegat, de les responsabilitats espirituals ja n’hi ha qui s’encarregarà, feina li arriba...

Però cal que sigui el poble el que es faci seu el llegat cultural del Joaquim, hem de fer que l’orgue esdevingui una realitat per Cubelles, pel nostre poble, però sobretot per un llegat que perdurarà sempre durant generacions i generacions.

Els “Antonis” i d’altres ja ho van aconseguir amb l’ermita de Sant Antoni de Pàdua de Cubelles, ara ens toca fer-nos valedors del compromís que tenim entre les mans. Alguns pensareu que toca rascar-se la butxaca, és cert, però no ha de ser solament això. Cal que el poble sencer senti seu aquest llegat, que el reclami i que aconseguim plegats gaudir d’un orgue en un auditori únic i excepcional.

Solament em resta agrair al Joaquim tots els moments compartits, les xerrades, els consells, les bronques, la confiança i per l’estelada al campanar.

Al Mn Joaquim gràcies per haver obert l’església, per les processons, per l’esplai, pels concerts, per les excursions, per les colònies, per la catequesi, pels casaments, per les comunions, les confirmacions, pels naixements i també pels enterraments. Per obrir l’església i la casa parroquial als Alcohòlics Anònims, als Amics del Castell, al Cor l’Espiga, als Castellers, a l’Ajuntament de Cubelles i a d’altres entitats. Per una expressió litúrgica diferent i sobretot per haver portat la paraula de Déu a totes les cases que li han obert les seves portes durant molts anys.

Gràcies per honorar l’harmònium que vaig recuperar gràcies als pares escolapis l’any 1996 i del que han sonat moltes notes magnífiques, gràcies per les misses familiars i per la música en viu. Gràcies per deixar-hi la pell, sense una merescuda jubilació, per vetllar per la Fundació Estapé i pel patrimoni parroquial, perdoneu a aquest poble i a uns polítics que no sempre hem estat a l’alçada.

Mil gràcies per obrir-nos el camí de la cultura del treball, del valor de la bona administració i de l’estimació a la Cultura, el respecte i estima a la nostra Llengua i a la nostra Terra.

Ara podem dir que s’ha culminat el seu projecte, acabarem amb l’ajuda de tothom, les obres de rehabilitació i condicionament de l’orgue https://orguecubelles.com/, obtenint els ajuts i donatius necessaris. I convertirem la nostra església de Santa Maria de Cubelles en un espai de creació musical i artística que l’honori.

I si no ho fem, no tindrem vergonya!

Escrit per Mn. Mossèn Josep Guiteras i Barceló (Moià 1901-Vic 1978) es formà la Seminari de Vic i va exercir el seu ministeri sacerdotal al carrer de Sant Francesc, amb caritat vers els pobres, els malalts i els desvalguts. Amb el Dr. Orriols va contribuir a la formació de l’escola d’aprenents, posterior Escola del Treball i l’actual IES Vic.

En data setembre de 1962 podem llegir...

“La felicitat és una senyora de noblesa, tranquil·la i assenyada que viu dintre del castell de l’ànima, conscient, augmentant i paladejant tots els seus tresors. Sovint treu el cap a fora pels finestrals de la cara i se la veu endiumenjada amb el somriure, vestida assenyadament i bella, perquè només ella és racional; no hi ha res més en el món que en sia”.

“Cal que ens adonem que en les nostres mans només hi tenim el moment d’ara; el “passat” ja no el tenim, i el que te de venir no ens ha arribat encara. L’ara és el camí planer en la carena de les dues cingleres: el “passat” ple d’escrúpols i tristeses, i el “venidor” amb el fatídic “qui sap””.

Gràcies a en Joaquim home i capellà!

Joan Rodríguez i Serra és educador social