Alfons Pedro Aviñó, 'l’Alfonsu fuster'

“Joan, quan jo em mori també em faràs un escrit com aquest?” Això em deia fa uns anys mig en broma el recentment traspassat Alfons Pedro durant l’esmorzar de forquilla que celebràvem cada dissabte al Racó d’en Pinilla de Cubelles, primer al carrer del la Creu i després a la zona de la Mota de Sant Pere, on es troba actualment. L’article en qüestió, publicat al Diari de Vilanova, el vaig dedicar a un altre cubellenc molt popular que ens va deixar el febrer de 2017, Manuel Martínez Soler, el Manolo de les Salines, qui precisament va succeir l’Alfons a la presidència del CF Cubelles a finals dels anys seixanta.

Al citat esmorzar hi gaudíem per partida doble: l’excel·lent cuina i tracte del Pini (l’Antonio Pinilla) i la Joana, per un cantó, i la tertúlia que s’allargava gairebé fins a mig matí, per l’altre. Els temes predominants eren la pagesia i les històries locals d’altres èpoques, no en va la majoria de comensals passaven de la vuitantena, i la veu cantant sempre la portava el Josep Castellví, dotat d’una memòria privilegiada, seguit del Salvador Estalella. L’Alfons anava la seva, tenia un molt bon saque i intervenia poc en la conversa malgrat disposar també d’una gran memòria, però quan ho feia les seves opinions eren contundents i concises, anaven a missa, vaja.

Els que regentaven el local, acostumats i satisfets per la nostra presència setmanal, fins i tot van penjar una foto del grup just al costat de la taula on ens reuníem. Cadascú seia sempre al mateix lloc, era una colla formada per l’Alfons Pedro, que era el més gran de tots, Josep Castellví, Salvador Estalella, Josep Lleó, Joan Talavera, Ernest Fontanals, Lluís Poch, Josep Maria Salcedo, Pere Martorell, Josep Maria Ferrer i qui això subscriu. Després s’hi van afegir l’Isidre Rosell i el Romà Bertran. El pas inexorable del temps ha fet que els cinc primers d’aquesta llista ja no estiguin entre nosaltres.

Els de la taula del Pinilla

Celebrant els 98 anys al Racó d’en Pinilla després d’un bon esmorzar

L’Alfons va néixer a Cubelles el 12 de desembre de 1924 i hi va morir el passat dia 16 quan tenia, doncs, 99 anys. Tant per part paterna com materna venia de llinatges ben arrelats a la vila. Els Pedro, sense recular massa en el temps, provenen de Josep Pedro i Brunet, oncle de l’americano  Joan Pedro i Roig, el fill predilecte de la vila que a finals del segle XIX va fer possible la portada d’aigua potable al poble, entre altres beneficis. Un dels descendents de Josep Pedro i Brunet va ser Joan Pedro i Calvet, qui es va casar amb la colombiana Rita Ramírez Cegueza. El matrimoni va tenir quatre fills, Mercedes, Joan (secretari de l’Ajuntament durant molts anys), Matilde i Jaume Pedro Ramírez, aquest darrer pare de l’Alfons.

Per part materna, la seva mare Marina Aviñó Socias era de la família coneguda amb el sobrenom de Xicarró, que durant les primeres dècades del segle XX van tenir la masoveria de can Fabré, actualment ca l’Aleix. Un germà de la Marina, impossibilitat des de la naixença per una paràlisi, va fundar una fàbrica de guants a l’antic edifici de la Cooperativa La Salvadora, on actualment hi ha el Casal de Cultura, i durant la guerra va ser regidor en representació del POUM. Un altre germà, el Lluís, pagès de tota la vida, va ser nomenat soci d’honor del Grup d’Estudis Cubellencs per la seva valuosa aportació a la memòria històrica del poble. Els altres germans eren la Conxita i el Joan. Un fill d’aquest, de nom també Alfons, es va fer càrrec de la fàbrica de guants quan el Llorenç va morir tràgicament en un accident de cotxe el 1965.

Per alleujar l’economia familiar, la Marina, de petita, va ser adoptada per un oncle seu, Llorenç Armengol Creus, fuster de professió. Tenia el taller a la plaça que actualment porta el nom de Balmes i que va passar més tard a Jaume Pedro Ramírez quan aquest es va casar amb la Marina. D’aquesta unió, a més de l’Alfons, van néixer la Maria, que era la gran i va morir l’any passat als 101 anys, i el Joan, el petit, que va deixar el món el 2022, amb 91 anys. Un paradigma de longevitat la dels tres germans, certament.

A principi de la dècada dels cinquanta, l’Alfons es va fer càrrec de la fusteria en morir prematurament el seu pare i va passar a ser conegut popularment com l’Alfonsu fuster fins al final del seus dies. El taller formava part indefectible de la vida quotidiana de Cubelles quan estava situat al centre de la població. El silenci que imperava al poble quan no passaven els carros en la seva anada i tornada del camp o no hi havia la canalla fent xivarri pels carrers només el trencava el soroll de la serra mecànica que provenia de la fusteria. Una fusteria que el 18 de gener de 1939 es va salvar miraculosament del bombardeig que va caure al bell mil de la plaça provocant una gran esvoranc i, això sí, trencant vidres del taller i de la casa dels Pedro-Aviñó però sense causar víctimes mortals, al contrari d’altres bombes que en aquell mateix atac van provocar dos morts a la plaça de la Font.

L’Alfons, doncs, va esdevenir el fuster de tot el poble –l’altre era el Meliton Artigas, amb un obrador més modest– i al seu taller hi van treballar una sèrie de joves que van aprendre molt bé l’ofici. En una època en què la gent encara no tenia cotxes, algunes tasques de la fusteria es realitzaven al mig de la plaça, com ara preparar cola de conill o fabricar les caixes de morts. L’any 1969 la fusteria va ser traslladada al carrer de Cunit i quan l’Alfons es va jubilar l’activitat va passar a mans del seu únic fill, el Jaume.

Casat amb la Maria Bertran Oliva, que va deixar aquest món massa aviat, fa més de trenta anys, l’Alfons va ser una persona amable, afable i empàtica, com va subratllar el nou mossèn de Cubelles, Agustí Panyella, durant el funeral. Es pot dir que estava bé amb tothom i personalment no l’havia vist mai enfadat ni que perdés les bones formes. No ens equivoquem gaire si afirmem que el seu caràcter estaria englobat dins el que s’anomena flegma britànica. No tenia un no per ningú i la prova la va donar l’any 1967 quan va acceptar la presidència del recent fundat CF Cubelles malgrat que la jornada laboral l’absorbia pràcticament tot el dia. Segurament va poder més la seva afecció al futbol –era un gran seguidor del Barça– i d’aquesta manera es va convertir en el primer president del club cubellenc, encara que només es va mantenir en el càrrec durant una temporada. L’estiu passat se li va retre un senzill homenatge en el partit de Festa Major entre el Cubelles i el Vilafranca, encarregant-se de fer la sacada d’honor tot i anar amb cadira de rodes.

En la darrera època de la seva vida les seves principals motivacions eren la família, veure els partits del Barça i assistir a l’esperat esmorzar dels dissabtes. Malgrat la frase que he comentat al principi, mai m’havia plantejat escriure sobre l’Alfonsu quan es produís el seu decés però en venir-me a la memòria el que llavors em va dir –repeteixo, de forma irònica– m’ha complagut recordar aquesta persona que per mèrits propis havia esdevingut tot un referent del poble de Cubelles.

L’Alfons, a la dreta, quan presidia el CF Cubelles

L’Alfons, el segon per l’esquerra, quan era president observant la sacada d’honor efectuada per Charlie Rivel

Dues imatges de l’homenatge que l’Alfons va rebre en la Festa Major de l’any passat (Arxiu Ràdio Cubelles).