Necrològica del Dr. Alejandro Lobato de Blas

Acabem d'enterrar un amic ben estimat. Ha mort bruscament; de fet és com ens agradaria morir a molts: sense patir o patint molt pocs minuts. Ahir al matí la Carmen, sa seva dona des de feia més de 50 anys, va sentir un soroll brusc i gens habitual quan esperava que l’Alejandro anés a la cuina a esmorzar amb ella. L’Alejandro estava estirat a terra, ja cadàver. Ja havia marxat. Sense demanar permís a ningú. Podries pensar: aquestes coses no es fan així i possiblement és cert però realment el castellà de soca i arrel que era l’Alejandro, nascut a Oviedo i amb la carrera de Medicina cursada a Valladolid, ho tenia clar: no volia donar feina a ningú "cuando se le cayeran los mocos". 

Vaig conèixer a Lobato fent la Residència a l'Hospital del Mar. De Valladolid a Barcelona; s'havia enamorat d’una barcelonina. Ell era molt més vell que jo; bé, no tant més vell, dos anys i mesos però el temps suficient per ser un veterano a l'Hospital en relació a un cadell recent arribat. Ell feia l'especialitat de Pediatria i donava la sensació que tenia una mena d'aura al seu voltant que el feia ser estimat per els malaltons, per les famílies dels malaltons i pels metges ja fets que ens ensenyaven l'ofici. Els anys 1973, 74 i 75 vàrem treballar durament en l'aprenentatge de les respectives especialitats i fent pluriempleo podíem carregar amb el pes econòmic familiar del final de mes. Jo tenia clar que volia contribuir a fer Catalunya des de fora de Barcelona. Ell tenia ganes de fer docència a aquell  lloc que més endavant formaria part de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va coincidir el final de la meva Residència en Medicina Intensiva i l'obertura de l'Hospital Sant Camil "a un poble al costat de Sitges" -així el me varen presentar però on estava previst fer una Unitat de Cures Intensives. Me vaig decidir ràpid; el malalt crític era el que me resultava més apassionant. En Lobato va seguir a Pediatria de l'Hospital del Mar on ja era un metge fet i reconegut. Varen passar els anys i la comarca del Garraf, sense autopista, resultava una trampa mortal per un ciutadà que caigués críticament malalt en els caps de setmana de tot l'any  i en els llargs i prolongats caps de setmana de calor i turisme: calia una UCI. L'augment demogràfic de la comarca entre l'any 1975 i el 1985 va comportar un augment de natalitat i la necessitat de modernitzar els serveis d'obstetrícia i crear el servei de Pediatria. Algun dia escriuré la meva visió d'aquella època però en Lobato havia passat a fer Pediatria de Barcelona a Mataró i es va postular per dirigir el servei de Pediatria de Sant Camil. Tenia amics que ens vàrem alegrar de que vingués perquè ja el coneixíem de l'Hospital del Mar. El Dr. Lluís Moner també havia passat moltes nits de vetlla pels passadissos del Mar i la Dra. Guarro, ja metgessa pediatra, era de la remesa immediatament posterior a la nostra que sovint feia nit a l'Hospital del Mar. El meu amic i soci, el Dr. Manuel Peraire, també coneixia a Lobato. Vàrem acabar discutint els planells de l’ UCI i del Servei de Pediatria de Sant Camil i de fet tot va anar en el mateix paquet. La UCI i Pediatria eren els serveis estrella entre Barcelona i Tarragona capitals que asseguraven la pervivència d’un Hospital al Garraf. Val a dir que tot això ho varen pagar de la seva butxaca els capellans de l'Ordre Religiosa dels Pares Camils; mai el Garraf els hi podrà agrair prou aquesta descapitalització que els hi va significar posar en funcionament tot aquest sistema organitzatiu hospitalari.

El Dr. Lobato seguia en contacte amb la UAB, dirigia el servei de Pediatria d’un Hospital amb ganes de créixer i tenia temps suficient per seguir amb la feina en el despatx particular que el Dr. Loyola, que també va fer una mort sobtada, tenia ja consolidat a Sitges. Durant molts d'anys aquest va ser el ritual de vida del Dr. Lobato però va veure clarament que un dels problemes assistencials cabdals del  nostre sistema sanitari era (i és) la escasa (?), la nula (?), coordinació entre l'Assistència Primària i els recursos hospitalaris. Va intentar millorar la situació organitzant des de l'Hospital Sant Camil, trobades científiques i de caràcter coordinador amb els metges pediatres dels diversos grups de Primària del Garraf i aquestes sessions varen durar anys; amb més o menys participació però va posar en marxa un model de coordinació necessari que va tenir massa poc ajut institucional. Durant molts anys va seguir fent de pediatria sentint com a pròpies les molèsties dels "seus" malats. 

Quan es va jubilar de la professió me va dir "he cerrado los libros de Medicina".  Es va dedicar a fer d'avi i a jugar al golf que va ser la seva gran passió de l'esbarjo que ja desfruitava d'un temps ençà. Jo m'atreveixo a afirmar que el Dr. Alejandro Lobato és un dels últims metges "a l'antiga" que va ser feliç amb la seva professió, que va seguir estudiant fins jubilar-se perquè li agradava el que feia i no va guardar excessiva rancúnia a un sistema sanitari que no era el que se pensava trobar mentre passàvem moltes hores nocturnes en aquell Hospital del Mar que ens va ajudar a poder millorar la salut dels nostres malalts.