Els vilanovins a Vilanova

Els cubellencs a Cubelles.

Els sitgetans a Sitges.

Els vilafranquins a Vilafranca.

Els catalans a Catalunya...

I sí, clar, sense discussió, els vilanovins a Vilanova.

I així podríem anar fent un recorregut pels gentílics de les diverses poblacions dels nostres àmbits fins a fer una llista llarga, molt llarga i en alguns casos peculiar.

Però la frase sembla quedar inacabada, inconcreta, suggeridora però com si s’hagués tallat de soca rel.

O bé és una afirmació de rotunditat en allò que vilanoví és qui viu i treballa a Vilanova i a més vol ser-ho. O potser el missatge volia anar més enllà i que cadascú hi posi el que li sembli millor. El vilanovins a Vilanova pesquem la lluna en un cove, els vilanovins a Vilanova, de les pedres en fem festa, els vilanovins  a Vilanova fem beure amb porró les carpes, els vilanovins a Vilanova mengem borregos de cal Caba, escarola perruqueta i naturalment espigalls... i així fins l’eternitat explicant els fonaments del vilanovisme.

Perquè com deien uns il·lustres comentaristes ser vilanoví no és fàcil.

Ningú no ens ha regalat res.

Sempre hem hagut de guanyar-nos el que tenim.

Defensar amb dents i ungles allò que és nostre.

Però no tot és lluïment perquè tot i que sempre s’ha dit que la nostra ciutat és una ciutat acollidora, amable, cordial, afable i moltes coses més, la realitat és que molts dels nouvinguts-benvinguts vilanovins de veïnatge o d’adopció a vegades qüestionen aquesta calidesa en l’acollida que diem de la nostra ciutat i del col·lectiu humà.

A vegades ens critiquen que els mirem de reüll, que costa d’integrar-se en alguna de les múltiples entitats que hi ha a la ciutat perquè diuen que són cercles tancats i endogàmics, que no es fàcil entendre el tarannà amb que exercim la nostra “identitat” tenyida sempre amb una certa superioritat moral.

Res, falòrnies i malparlar de la ciutat que els ha acollit. Desagraïts. És un clàssic.

Si que ens creiem, i és veritat, que estem una mica per sobre dels sitgetans i vilafranquins i segurament amb tota la raó del món i naturalment en aquest tema cal parlar del xató de Vilanova que supera qualsevol altre imitació banal del nostre plat nacional. Però vaja només defensem el que és nostre i la nostra competència i la nostra manera de ser i fer.

I si sortim a pescar una lluna en un cove és perquè sempre ens han agradat les missions impossibles, les causes perdudes. Sempre ens ha agradat més fer que presumir i això cal tenir-ho en compte.

Diuen que no ens sabem vendre bé. És el proverbial destí dels vilanovins. Vam aprendre ja fa anys que nosaltres no som dels que ho tindrem tot pagat quan anem pel món ni s’aturaran i diran: ja que és vilanoví escoltem-lo. No. Nosaltres ens ho hem de guanyar tot.

Ja ho vam fer quan ens van rebel·lar contar un feudal, fa set cents cinquanta anys, així seguirem pels segles dels segles. Som hereus d’una batalla d’emancipació social, en diuen ara, Jaume I ens va beneir com a ciutat i ens vam fer amics del moro Manani i així seguirem.

Això sí sempre amb els permís dels VTV, vilanovins de tota la vida, els que conserven les més pures essències del vilanovisme que ens ha portat on som.

Com a mínim set generacions en el cens de la ciutat.

Conèixer amb profunditat les llegendes urbanes de la ciutat des les virtuts de l’aigua de la font de la Plaça dels Carros, fins a la figura omnipresent del “totarreu”.

Guardians de les essències i de les tradicions més nostrades formen un conjunt divers, eclèctic, heterogeni, això sí, amb l’objectiu compartit de preservar l’essència llunàtica dels vilanovins.

I ja fa anys que el vilanovisme com a concepte s’ha convertit en una qüestió de filosofia d’estar per casa, tothom ho interpreta a la seva manera, ho projecta com li sembla millor.

Però vaja qui va fer la pintada segur que volia afermar -així ho volem creure i interpretar- que els vilanovins a Vilanova com expressió, és una expressió de reafirmació de la nostra immensa capacitat per acollir a qui vulgui  formar part d’aquest grups barrejat, assenyat i arrauxats quan convé, que és Vilanova.