Joan Callejón Cabrera, in memoriam

Joan Callejón Cabrera va morir el passat 6 d’octubre de 2024 a l’edat de 94 anys. Cristià de conviccions profundes, ahir, dia 10 d’octubre, el vam acomiadar a l’església de Santa Maria de La Geltrú. «Vés a veure el retaule barroc: es va salvar de la barbàrie de la guerra. En quedaràs enamorada», em va dir en una de les primeres converses que vam tenir. En Joan Callejón Cabrera, el Joan, va ser la primera persona que vaig conèixer quan vaig arribar a Vilanova i la Geltrú justament el dia de Sant Joan de l’any 1993. El Joan va ser per a mi la porta d’entrada en aquesta ciutat. Hi ha fets que deixen petja perquè no només són cortesia: són acollida i, en el seu cas, fins i tot una forma de paternitat.

L’amistat amb el Joan tenia les arrels fondes de les converses fondes que vam mantenir en aquells passejos després de sopar junts amb la Rosa Maria, la dona de la seva vida. Converses en què no hi mancava aquella hora última: la que clou les nostres vides en el pla terrenal, ja que en el pla espiritual estàvem ben d’acord en què l’esperit no moria, que retornava al Pare. Una figura religiosa, sí, però que en la seva naturalesa còsmica (una manera de dir el que no se sap: el misteri) va més enllà de la comprensió de la nostra limitada ànima humana.

Amb la figura de la Pasífae retallant-se a l’horitzó blau de nit que ell havia glossat amb sensibilitat i erudició al llibre Pasífae: oracle a Ribes Roges, publicat per la nostra editorial vilanovina El Cep i la Nansa, nom de la seva creació, un vespre, en la conversa del passeig, em va dir amb aquell to càlid que el caracteritzava: «Tal com argumentes a vegades, crec que hauries de llegir l’antropòleg benedictí Lluís Duch. Home savi, t’obrirà moltes finestres al pensament». Sempre em vaig prendre els consells del Joan com el que eren: mestratges. I un bon mestratge va resultar també la lectura dels llibres de Lluís Duch... D’aleshores ençà és el meu antropòleg de capçalera.

Amb Rosana Lluch, ànima de la Llibreria Llorens, el Joan va ser el nostre padrí de casament a la biblioteca de la Masia d’en Cabanyes, ja que la Rosana va ser l’altra fraternal porta d’entrada a la vida cultural de Vilanova. Amb el Joan vam parlar moltes vegades també de les figures cristianes presents en la literatura. Teresa d’Àvila i Joan de la Creu els primers, és clar, però també aquells altres més heterodoxos, com Nikos Katzanzakis i les seves novel·les amb la figura de Crist de protagonista o de fons, i només és un exemple de l’amplitud de les seves lectures: la seva biblioteca és un monument. Amb l’alegria pròpia de qui té alguna cosa per oferir al pare-mestre-amic, jo li vaig descobrir, perquè l’acabava de descobrir!, la figura de l’abadessa benedictina, anomenada també «la Sibil·la del Rin», Hildegarda de Bingen, l’expedient de la santificació de la qual en aquells dies encara estava a les catacumbes del Vaticà...

En la cerimònia de comiat, la seva filla Anna Eulàlia va llegir un text molt emotiu recordant el seu pare en el qual va dir que tots teníem una imatge del Joan, un rostre de la seva expressió personal... Tan cert. Els meus records, breument resumits, presenten el que per a mi va ser el Joan: l’exemple d’una vida coherent amb unes creences profundes que amb una aura de bondat i serè capteniment va irradiar en la família, en els amics i en els seus alumnes, i es va expandir també en l’amor per la terra, la llengua i la cultura, tant la cultura pròxima com la cultura en sentit ampli, també espiritual, i que tan bé es resumeix en aquesta exhortació llatina impresa en el seu recordatori: Nulla vestigia retrorsum. Indice utere (Cap petjada no assenyala endarrere. Segueix la direcció indicada). Sempre al cor, Joan, ara, en el present, i en la memòria i en el futur perquè els nostres passos no vagin enrere en la direcció indicada.