Carta a un maltractador

La primera vegada que et vaig conèixer, vas semblar-me una persona amable, ben vestida, afectuosa, detallista i amb cura cap a mi. Al cap de pocs mesos d'estar junts, em vaig quedar embarassada. Jo, amb només setze anys, no estava preparada per tenir un fill, però en aquell moment, estava molt mal vist que una noia es quedés embarassada sense estar casada. Així que, pressionada per les circumstàncies i la meva família, em vaig casar amb tu; un home de vint-i-un anys. Tot i no voler, vaig acceptar-ho perquè, malgrat tot, creia que eres una bona persona i que les coses anirien bé entre nosaltres.

Però poc després d’anar a viure amb tu, van començar els crits, els cops a les taules, a les portes o a qualsevol cosa que tinguessis a mà. Jo tenia por, de que un dia, en lloc de ser una taula, fos jo qui rebés un d’aquells cops. I aquell dia, finalment, va arribar. No l’oblidaré mai. Recordo com em vas agafar amb força i em vas donar un cop a la cara. Aquell moment se’m quedarà gravat per sempre. Recordo que, després d'això, te'n vas anar tranquil·lament al bar, com si res. Jo, en canvi, em vaig quedar sola a casa, espantada i sense saber què fer ni a qui recórrer. No tenia amigues perquè tu m'ho prohibies, i no volia explicar-ho als meus pares per no preocupar-los. Així que vaig callar, i aquell silenci va ser el meu pitjor error. A partir d'aquell dia, la meva vida es va convertir en un infern. Els cops, crits i amenaces es van fer constants, i jo, dia rere dia, aguantava els insults, les comparacions i la sensació de que mai podria escapar de tu.

Però un dia vas arribar més agressiu que mai, i em vas colpejar amb tanta violència que gairebé acabes amb la meva vida. Aquella nit va ser la pitjor de totes; els cops havien estat tan brutals que no podia moure ni un sol dit. L'endemà, els meus pares van venir a veure’ns. Tu no em deixaves parlar amb ells i intentaves impedir que passessin. El meu pare es va adonar que alguna cosa no anava bé i mitja hora després, van aconseguir entrar. Ell et va agafar mentre la meva mare pujava a l'habitació. Va ser en aquell moment que em va veure plena de blaus i amb la mirada perduda. La meva mare va cridar al meu pare, i quan ell va pujar, tu el vas seguir. En arribar a l'habitació, va veure el mateix que la meva mare: la seva filla maltractada i sense ganes de tornar a somriure. El meu pare es va girar cap a tu i et va advertir que no tornessis a posar-me la mà a sobre. Et va dir que no volia tornar a veure't per allí, perquè, si ho feies, et podriries a la presó.

Aquesta serà l'última vegada que et parlo. Encara recordo el dia que els meus pares van descobrir qui eres realment, i des d'aquell moment vaig sentir una sort que no puc descriure. Vaig odiar-me durant molt de temps per haver-te aguantat tant, per haver callat, per haver tingut por de trencar aquell silenci que m'ofegava. Em fa mal admetre que, fins i tot ara, és difícil parlar d'això, com si una part de mi encara arrossegués les ferides. Però gràcies a la meva família, avui puc dir que estic millor. Ells m'han ajudat a tornar a ser jo mateixa, a creure que mereixo alguna cosa millor que el que vaig viure amb tu. No necessito res més de tu. Ja no formes part de la meva vida i mai més ho faràs.

Lucia Garcia Campos

PFI Auxiliar en centres sanitaris

INS LLUCH I RAFECAS