Potser no estaves convidat?

Pretérito perfecto simple

yo estuve
tú estuviste
él estuvo
nosotros estuvimos
vosotros estuvisteis
ellos estuvieron

Per la conjugació d’aquest verb ja veiem que l’autor de la filosòfica frase ha tirat d’ortografia de la dita arbitrària amb aquell rollo de grafemes i lexemes a la confusió per expressar-ho en fonema. La RAE ho deixa clar. Ortografia arbitrària: La ortografía arbitraria se fundamenta, en cambio, en la ruta léxica, en el almacén del léxico visual ortográfico. Los errores en este tipo de ortografía son la sustitución entre grafemas que corresponden a un mismo fonema (b-v; j-g, y-ll, q-k-c...). Este tipo de ortografía hace referencia no sólo a la correspondencia fonológica, sino también a la existencia de sonidos que pueden tener más de una correspondencia grafémica. (Respectem la llengua del pintor), però vaja quan pinta parets amb aquestes reflexions poc importa l’ortografia. Perquè l’acte de llibertat a més del contingut també ho és en  l’aspecte formal. Ara bé hi hem posat les formes acceptades com a correctes per sí creu oportú rectificar la pintada. De tota manera l’entenem igual.

Si trenques la norma de no empastifar parets pots saltar-te l’ortogràfica. Només faltaria.

Perquè el tema és seriós. Mai vaig marxar perquè mai vaig estar en un lloc. En una posició, en una actitud, en una...

Hi aquella màxima que tots hem escoltat unes quantes vegades des de la humilitat pretensiosa. No estic de tornada de res perquè mai he arribat en lloc. Doncs jo no me fui porque no estub(v)e

Però l’afirmació que fa el subjecte encara genera més curiositat.

És una mera informació pels interessats sense cap mena de segona lectura?

Es una justificació?

Es voler desmarcar-se d’alguna acció.

Treure’s les puces del damunt...

És una excusa?

Per què no hi vas anar, per voluntat pròpia?

algun impediment?

Preveient anticipadament algun mal rollo i ara pots dir jo no era allà...

Hi hauria d’haver algun codi no escrit que fes que els que ens llencem aquest reptes pintats a les parets ens donessin pautes d’interpretació al cap d’unes façanes més amunt o més avall donéssim més informació que no ens quedéssim amb un dubte que ens corrou i ens fa donar tombs a l’afirmació per intentar escatir la voluntat de la manifestació de l’absència.

Mai potser sabrem el missatge que expressa la pintada. Podem entendre el que vol dir en general però la concreció potser la sabrà el que porta l’esprai i potser, només potser, els del seu entorn són els que saben els motius, les raons, les condicions i circumstàncies que van portar a excusar la seva presència de manera pública, notòria i de passada emmerdar una mica més la ciutat.

Perquè raons filosòfiques no n’hi trobem gaire, més enllà d’assenyalar les absències i les presències, ignorar el que va passar al·legant la seva no presència, l’absència.

L’absent doncs sent la necessitat, el rampell d’explicar que no hi era, que no va formar part d’aquell esdeveniment el qual també ignorem.

El (ella) s’ho sabrà.

A la resta dels mortals ens farà sense massa intensitat ni profunditat  reflexionar (o ,no) sobre tants llocs on haguéssim volgut anar i mai hi vam arribar a anar-hi.

Pensarem unes quantes vegades la frase que llegim ens la podem atribuir...

Cap passat és millor, perquès és passat i no tornarà però ben segur que llegint el que el filòsof pintaire de torn ens farà pensar que si haguéssim estat en el lloc adequat i en el moment oportú potser tindríem una altra vida.

Ves a saber, elucubracions de “pacotilla” i per seguir encara podríem entrar en si cal l’ortografia arbitrària o seguim les normes, aquets sí que és un gran debat...  Però potser un altre dia, oi?