El descans dels vells guerrers

I aquest és un cas clar. Els dos artefacte mòbils que il·lustra a la foto han conegut temps millors i fins i tot temps que eren útils i funcionaven a tota màquina.

Avui però veient-los t’adones dels pas del temps i la seva crueltat.

Qui ho diria veient les despulles que ambdós vehicles havien fet servei, que havien ajudat a la comoditat dels seus propietaris o usuaris i fins i tot els havien ajudat a guanyar quatre calerons ben segur...

Sempre però hi aquell moment en que ja no es pot més.

Sempre hi ha un moment que les peces fallen, que les frontisses cruixen.

Sempre hi ha un moment en que el motor fa figa.

Sempre hi ha el moment en que la bugia fa perla.

I llavors....

Fins aquí hem arribat, i entre l’orgull d’haver fet una bona feina, o tenir la fi del cagaelàstics hi ha tota una vida. Una trajectòria carregada d’activitat, d’anècdotes, de quilòmetres de molta feina, per haver passat per vies planeres i altres de costerudes, d’anades i vingudes i ben segur amb la secreta satisfacció de no haver deixat mai a l’estacada l’usuari dels vehicles.

Veure’ls ara aquí és la mostra de la derrota, d’haver suportat mil i un combats i acabar com un mostrari de maquinària obsoleta i segurament sense cap mena de remei. No tornaran els dies de glòria. No seran mai més imprescindibles, han acabat la seva etapa de servei, i ara són autèntiques peces de museu que alegren al vista o potser fan mal al cor a més d’un i generen records de quan funcionàvem, de quan podies llaurar camps sense parar amb el tractor o desplaçar-te ves a saber amb quines intencions -no interessen aquí- amb la Vespino, carrers amunt i avall, carretera i manta, camins, n’ha fet molts, massa potser, recorreguts per acabar com una mostra de la impotència després d’una llarga trajectòria com a vehicle humil però servicial, modest però a cops indispensable...

I cal parar atenció són dues marques mítiques de l’automoció pràctica. Un John Deere i una Vespino.

Poca conya. 

John Deere era un ferrer emprenedor que com a bon americà que va anar deambulant d’un lloc a l’altre perseguint el seu somni fins a establir-se a Grand Detour, Illinois. Observador com era va adonar-se que els pagesos tenien dificultat amb les arades de ferro que feien servir ja que la terra s’enganxava  molt a l’eina i la feia poc eficient. De casualitat va provar un rebuig de serra d’acer que tenia i va funcionar per llaurar. El va perfeccionar i d’aquí amb les curvatures precises en va sortir una arada molt millor. Va ser un gran pas per la humanitat i d’aquí al tractor, que tan han ajudat a la pagesia i va haver tot un muntatge empresarial digne de l’Amèrica més profunda.

I el Vespino què? Doncs va ser una iniciativa de Moto Vespa SA, i de l'enginyer Vicente Carranza que van fer una motocicleta dinàmica, moderna amb un disseny atrevit pel moment, sense marxes i que agafava la “barbaritat” dels 60  per hora (en baixada, això sí). A partir d’aquí va esclatar l’èxit i des del jove pijo, al pagès més desmenjat, des de l’universitari més saberut fins a la noia més alliberada van usar-lo com a vehicle d’utilitat francament àmplia i amb prestacions diverses. Va venir a substituir a la mítica mobylette que a principis dels anys 50 va significar una democratització de la mobilitat individual (14 milions de motos construïdes) feta amb peces de rebuig d’altres motos però amb una resistència envejable. Una bicicleta amb un petit motor i endavant!.

En fi ja veiem quanta història hi ha al darrera d’aquests vehicles avui abandonats de la ma de déu i també de la del seu amo, deixats a la intempèrie suportant les inclemències del temps.

Els grans imperis també cauen.

I les màquines que han alleugerit la nostra vida també.

Per més servei que ens hagi fet també mereixen el descans com a vell guerrers derrotats pel pas del temps.

Llàstima que si segueixen així acabaran malament. El destí serà un desballestament o ferralla a quilos...

Sense pietat,

Tot, en el fons, és efímer.