Prenem nota per si de cas

Esteu dinant, esmorzant fent un mos de mig mati.

Esteu jugant a cartes, domino o altres possibles escenaris de joc, parxís per exemple.

Esteu treballant.

Esteu menjant-vos el “coco” en una tempesta d’idees.

Esteu mandrejant.

Esteu mirant-vos fixament a veure qui riu primer.

Esteu fent un taller de danses tradicionals.

Esteu preparant un power point.

O senzillament heu hagut d’anar-hi perquè estan fent neteja de l’edifici, xafarranxo general i és l’únic lloc amb possibilitats de treballar o de passar una estona de distensió fent-la petar.

L’afirmació categòrica que indica d’on estem deu estar pensada en clau dels que vindran, és a dir que encara no han arribat i, per tant, no estan al menjador.

Quan arribin i llegeixin el cartell ja ho sabran -potser amb sorpresa- i es podran incorporar al que sigui que s’estigui fent al menjador i si et correspon estar-hi.

Però alerta, que si hem d’avisar ho hem de fer per la finestra.

Res de portes, res d’accessos directes, traiem el cap per la finestra, o una ma, o enviant una pedreta suament eh, contra els vidres per cridar l’atenció i ens respondran i tindran cura de nosaltres...

Imagino l’escena.

D’entrada sorpresa pel cartell. Em refaig i després anant cap a la finestra. Quina? Òbviament la que deu donar al menjador del contrari tot serà inútil, no servirà de res.

I després un cop trobada aquesta finestra màgica engiponar-me un manera de  cridar l’atenció perquè els que “estem al menjador” s’adonin de que algú crida la seva atenció.

Tot plegat em sembla molt, massa, complicat pels temps que corren.

Anys enrere hi havia altres maneres habituals de donar a entendre que algú s’esperava, quan hi havia picaportes de diverses formes i composicions segons els trucs que feies o el ritme del mateix es podia identificar a qui volia entrar i fins i tot que volia el que trucava i al pis on trucava. Codis convinguts entre parelles o entre resistents clandestins per saber de la presència, els timbres que van modificar alguns hàbits d’assenyalar la presència i senyals fins i tot amb els llums, per donar-se a conèixer, per indicar algun aparell o per assenyalar la via lliure i cap a dintre.

Però això d’avisar per la finestra és d’una ambigüitat i complexitat calculada alhora que ben segur mereix un treball del com, i el quan, com avisar i quan avisar.  

Ben segur que és una nota pels col·legues que per una raó o altre s’incorporen més tard i ja saben que fent la contrasenya a la finestres, com l’Ali Babà amb el seu “Sèsam, obre't” se’ls obrirà pas i es podran afegir a la trobada del menjador (del que allà faran ja tot serien suposicions, especulacions o senzillament  xafarderia). No ens imaginem que algú, per la raó que sigui, vulgui interlocutar amb algun o alguna dels que estan al menjador hagi d’anar fins la finestra i allà a crits, amb senyals de fum, o xiuxiuejant cridi l’atenció del vàlid interlocutor. No. El missatge, només és pels coneguts saludats.

En els temps de les tècniques més que sofisticades d’avisos, indicacions i altres estris que a través de la tecnologia arriba a l’ànima veure un cartell fet artesanalment amb unes indicacions casolanes de molta complicitat com si ens coneguéssim de tota la vida.

Doncs si ens cal alguna cosa, així ho farem, cap a la finestra i un cop allà ja trobarem la manera de fer-nos presents i cridar l’atenció per avisar els que estan al menjador.

És qüestió de bona fe i paciència per si no et senten.