Mobilitat?

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, Mobilitat és la “Capacitat d’una persona per a moure’s i desplaçar-se”. I, de manera expressa, he remarcat el verb desplaçar-se, anar d’un lloc a l’altre, perquè això, precisament, és el que milers de ciutadans de Catalunya cada dia ho tenim més difícil, per no dir impossible.

Un senzill repàs a les notícies d’actualitat ens mostra el calvari que dia sí dia també pateixen els usuaris (o, millor víctimes?) dels serveis (o, millor tortures?) de Rodalies Catalunya, Mitja Distància, AVE i similars. No és cap exageració afirmar que viatjar en tren, del tipus que sigui i amb la destinació que es vulgui, s’ha convertit en un esport de risc. No se sap quan sortiràs, quan ni on arribaràs, ni quines odissees patiràs en cada viatge. I això passa cada dia. Cada dia que milers i milers de persones arribaran tard a la feina, al metge, als estudis, a una reunió important, a casa seva... I jo em meravello que tinguem tanta paciència i em pregunto fins quan temps passarà fins que algun usuari fart i refart d’aquesta situació no cometi alguna barrabassada contra les infraestructures ferroviàries o contra els ses responsables (professionals i/o polítics).

Per si no ni hagués prou, el govern de la Generalitat exigeix el traspàs complet de Rodalies. S’han begut l’enteniment? Per què no esperen que el govern central compleixi les promeses que tants cops ha fet i arregli el desgavell de Rodalies abans de voler fer-se’n càrrec? Què no veuen que això és una patata calenta?

Per sort, ara la qüestió ha arribat al nooooostre Parlament i ja no ens hem de preocupar més. Els nooooostres polítics, fent gala del seu alt grau de preparació, del seu interès i preocupació pels problemes de la ciutadania (com fan sempre)  posaran fil a l’agulla i en un tres i no res trobaran la manera d’acabar amb el caos ferroviari i d’oferir als soferts usuaris un servei digne, amb trens moderns, sense retards ni avaries i amb un preu que no faci més gran el forat de les nostres butxaques. I això ho aconseguiran sense  perdre el temps passant-se la pilota els uns als altres, sense retreure’s la inacció dels respectius governs ---els d’ara i els de fa més de 20 anys— i sense haver de recórrer a múltiples comissions que elaborin extenses anàlisis, multitud d’avantprojectes, estudis pressupostaris i promeses que mai s’acaben complint. Per si de cas, els que manen ja ens han avisat que el primer pas que faran serà contractar més informadors perquè tothom estigui al cas de les incidències des del minut zero. Chapeau.

I tornant al títol del meu escrit, permeteu-me dedicar unes línies a la situació que també pateixen els malaurats conductors que opten per transitar per l’AP-7, molts d’ells farts que els trens no funcionin com ho haurien de fer. Retencions, accidents, camions incendiats, bolcats, vehicles avariats al voral, carrils tancats o restringits és el pa de cada dia. Un pa que cada cop és més amarg perquè a curt termini no s’entrelluca cap solució.

I ja per acabar, només un record per als pobres habitants de zones on no hi ha estació de ferrocarril i que pateixen un triple via-crucis: llevar-se ben d’hora, encabir-se un bus interurbà fins a l’estació de Renfe més propera i pregar que aquell dia els trens vagin bé.

Mobilitat?